L'altruisme

La caravana de pobres encongia el cor de veure. Tots esparracats i bruts anaven desfilant pels nassos de les monges que els havien d'alimentar. Les germanetes feien caritat per motiu de la seva obediència religiosa, mal que a dins dels seus cors no quedés ni una engruna ja de pietat o commiseració envers els pobres, que els hi feien més nosa que servei espiritual. Les antigues efervescències pietoses empeses per les quals es llançaven a les obres de caritat feia temps que havien quedat enrere, i ara només quedava l'obligació indefugible de servir l'església de la que formaven part i fer-ho sense alçar la veu ni dir una paraula per sobre de l'altre. El cas era que la major part d'elles estaven realment fartes d'haver de mantenir alimentats aquella tropa de ganàpies que no posaven mai res de part seva i que tot el que feien era entrar silenciosament i acabar-se l'àpat sense fer el més petit compliment.
El menjador de l'hospici era llarg i estret, com la resta de dependències, geometria que venia imposada per les proporcions de l'edifici, que era també més llarg que ample, i tirant a estret. Com que hi havia un passadís enmig les sales grans a les bandes havien de ser per força estranyament allargassades. Les monges les recorrien de dalt a baix, esguardant les evolucions dels coberts per part dels pobres. Això esclar quan els feien servir, doncs n'hi havien que havien perdut la costum o no l'havien tingut mai i que feien servir directament les mans per endur-se les peces de carn estofada o el peix marinat, o bevent a galet la sopa xarrupant sorollosament. Les monges, empeses per la normativa estricta de la institució, que no volia només esmerçar el temps a nodrir els pobres desemparats, maldaven per conferir l'ús de les bones costums a taula als clients amb continuades reprimendes. Que si s'han d'agafar els coberts així, que si la sopa es menja amb cullera, que si que és això d'empassar-se tot el tall de carn d'una sola mossegada. En fi, que instruïen els dissortats amb paciència, encara que el to de veu era moltes voltes autoritari i imposador. Els menjaires no en feien el més petit cas, ans al contrari quan hi havia un que menjava amb coberts i s'adonava pel comentari de la monja que els altres ho feien sense els deixava d'emprar d'immediat.
Les monges es desesperaven amb aquestes actituds, tot i que fet i fet l'important era que els pobres mengessin no com ho fessin. Fins i tot la mare superiora del convent apareixia de tant en tant amb un megàfon que havia adquirit a uns ocupes que vivien a la vora i cridant tot el que podia recordava als presents les normes de la institució. En particular la que parlava de menjar amb les mans i els feia un resum de les utilitzacions correctes de cada cobert i per que calia fer-los servir. Com que ningú no escoltava la superiora es posava cada cop més nerviosa fins que s'atansava a algun dels que tenia més a prop i li ventava un clatellot. "Que mengis amb els coberts et dic, tros d'ase!" La resta de monges no se'n sabien avenir del comportament de la superiora, doncs encara que els pobres infringien les normes al respecte de la polidesa a la taula, el cert era que els crits i els maltractaments físics anaven en contra dels vots de concòrdia i servitud als pobres que havien fet totes. L'agafaven pels colzes i la separaven del pobre que havia estat víctima de l'agressió i li recordaven que com a superiora havia de donar exemple. "Garrotades és el que donaré" Replicava.
Un cop asserenats els ànims tornaven a apercebre els pobres pels seus hàbits. Un que duia una gorra llardosa i pudent al cap li obligaven a treure-se-la per dinar, o a un altre que no havia deixat l'abric esfilagarsat i rossegat per les vores li deien de anar al penja-robes i deixar-ho. "No que me'l roben, que aquí hi ha molt mala gent." Algunes vegades la monja ho deixava estar no tenint esma per enfrontar-s'hi, però d'altres insistia una bona estona. Deia i redeia al pobre que havia de deixar l'abric al penja-robes, però poques vegades aconseguien de fer canviar d'opinió els tossuts indigents que per la seva naturalesa sorruda i esquerpa no feien cas del que els deia ningú.
El pitjor de tot per als indigents era l'hora de la missa. Quan van fundar el menjador la missa la feien després del menjar. Però de seguida s'adonaren que hi havia qui marxava sense anar a la missa. Aquest costum va generalitzar-se doncs els pobres parlaven entre si i es comentaven que marxant no passava res ni es posaven en perill els àpats de dies successius, de manera que al cap de pocs dies no hi anava al servei religiós ni una desena part dels indigents que s'entaulaven. Això va fer rumiar a la superiora que va decidir que calia barrejar la missa amb el menjar, de la mateixa manera que feien elles als seus àpats, i que es faria mentre dinaven. De manera que una de les monges pujava a un faristol que hi havia a una cantonada, a tocar de la porta de la cuina, i un cop allà salmodiava els indigents que s'empipaven de vegades perquè no podien xerrar entre ells. La pesadesa de la missa era remarcable. Primer començava beneint la taula i resant un parenostre. De continent començava per la recitació d'algun interessantíssim passatge del llibre sagrat, segons esclar el parer particular de l'ajudanta de la superiora que era la que seleccionava els fragments. En particular agafaven per aquesta primera lectura peces de l'antic testament, la història de Ruth o porcions del gènesi o del llibre de Job. Tot segons les preferències de les monges i de l'ajudanta en particular. Després seguia amb el cant d'alguns salms i per finalitzar llegia passatges del nou testament. Les bodes de Caanan, el miracle dels peixos i dels pans, coses adients a la condició d'indigents o de pobres de solemnitat dels que s'aplegaven a les pitances.
Els pobres vivien en la seva major part de les almoines que recaptaven a la porta de les esglésies o a les cantonades més freqüentades del barri. Després d'una tarda de romandre assegut a qualque lloc del terra amb la gorra parada per que hi caiguessin els donatius dels passejants, tornaven a l'hospici per a rebre el sopar. Algunes d'aquestes institucions només donaven de dinar, però no era el cas de les Carmelites del Martiri, que oferien igualment el sopar, per tal de no veure els indigents de la rodalia remenant les deixalles o ficant el cos dins dels contenidors d'escombraries.
A l'hora de sopar es repetien si fa no fa les mateixes escenes. Les gorres que s'havien hagut de treure abans de seure, els abrics que no eren adients a l'acte de sopar. També hi havia les mateixes discussions entre les monges i els pobres i el mateix final, en que els pobres feien els que els hi venia en gana i les monges els havien de deixar per impossibles.
De vegades a algun dels sense-sostre li vagava de entonar alguna troba que ell mateix havia composat. Els molts litres d'alcohol que havien begut alguns abans d'endinsar-se al menjador tenia aquests efectes. Les monges de primer el deixaven fer encara que interferís amb la missa, i l'únic que passava era que la monja encarregada de la missa havia d'aixecar el to de veu. El resultat era que el cantaire també ho feia i com que ja duia uns segons la seva composició era del tot delirant i hi començaven a aparèixer els renecs i les paraules gruixudes. Les monges feien com que no ho escoltaven però al final no podien dissimular ja més, i més quan un altre dels comensals s'afegia a la xerinola i cantava fent augmentar el desgavell. La superiora aleshores aturava tot plegat a cop de xiulet, instrument aquest que duia penjat del coll, i brandant el megàfon feia callar els qui cantaven amb tota mena d'insults i desqualificacions.
A les monges no els hi feia cap gràcia aquests rampells de la superiora, que eren impropis de la seva condició de religiosa. La superiora de seguida que havien callat els esvalotadors recuperava la serenor, algunes vegades després de prendre un glop de conyac, i es defensava retraient a les altres monges que mai no feien res contundent i que era ella la que sempre havia de treure les castanyes del foc.
Ara resultava que la culpa la tenien les monges, que eren unes santes dones i que no aixecaven mai una paraula per sobre de l'altra. La superiora les recriminava agrament cada cop que havia de agafar el megàfon, doncs deia que es sentia sola i que ningú no li feia costat. Els indigents es miraven l'escena mentre engolien els aliments que tenien al davant. Per una estona fins i tot la recitadora de la bíblia callava bocabadada veient l'escena. Que es repetia gairebé cada dia per altra banda. Les monges callaven doncs el vot d'obediència els impedia de contrariar la superiora, però per dins pensaven que era una boja i que necessitava d'un tractament agressiu amb urgència.
Però amb el pas dels minuts tot s'asserenava de bell nou, i com que els pobres tenien necessitats era menester de tornar a la feina. Calia reomplir les gerres d'aigua i enretirar els plats buits de les taules.
Les monges tornaven a la normalitat. Sempre hi havia algú prou beneit per tornar a cantar després de les xerrades de la superiora, però els que tenia al costat el feien callar per evitar-se nous arrambatges. Per altra banda tot continuava plàcidament al menjador de les monges. Finalment el sopar era enllestit i tots els pobres enfilaven el camí de sortida fent una filera. Resultava que no els deixaven sortir quan volien, sinó que havien d'esperar a que tothom fes la darrera queixalada i, en acabat, fer la filera per poder sortir. Les monges els acomiadaven fins a la nit.
En efecte, la congregació disposava d'una trentena de llits preparats cada dia per que algun dels indigents passés la nit. S'anaven tornant, doncs no donava per a tothom com el menjador, i no era qüestió d'afegir un altre saquet d'arròs a la cassola o de comprar un quilo més de mongetes, doncs les habitacions depenien de l'espai de que es disposava. A cada habitació hi havia cinc lliteres, de manera que hi cabi
en deu, i tenien tres habitacions lliures. A les altres dormien les monges que aquestes si tenien la seva cel·la que mal que petita era individual. Els indigents havien de dormir tots junts, amb els roncs dels companys i el grinyol dels llits que era agut i insuportable quan algú es regirava a sobre. Un cop enllestit el sopar les monges revisaven les habitacions per tal que estiguessin tots els llits fets i tot en ordre per l'arribada dels pobres a les deu de la nit, que era quan obrien aquest servei. El sopar el servien a les set i a les vuit es feia la sortida, de manera que els indigents tenien dues hores per campar-se-la pels carrers del barri. Les monges pensaven que estarien millor sota cobert, a l'empara del vent i la pluja, i sense enlletgir els carrers del barri amb la seva presència bruta i pudent. Però els jerarques de la congregació consideraven que un internament dels pobres seria una mena de presó i que calia que la societat prengués consciència del problema tenint-los al carrer. El que no podien fer era amagar-los. Un dia els hi va explicar personalment el bisbe de la seva diòcesi que va aprofitar per dir la missa, sense aconseguir que hi hagués menys cantusseig dins la sala.
Volia que la societat reflexionés quant a la normalitat d'aquestes persones. Havia sermonejat les monges com feia sovint amb personatges il·lustres de la societat i quan feia missa de tant en tant. Deia que s'havia de poder veure la misèria per tal de poder-la combatre i que amagar el problema darrera les parets del convent no era cap solució. Les monges però tenien la seva opinió al respecte. El que calia era reconvertir-los com fos en persones normals i fer-ho a cop de xiulet i provant de reblar el clau en tot moment. Calia demostrar qui era on i ho feien, la superiora amb el megàfon i les altres amb insistència i determinació.