L'adéu definitiu

T'he dedicat pàgines i pàgines solament a tu, però quan les torn a llegir em semblen fulls tacats de tinta inútilment, i tots tenen el mateix final tràgic: acaben allà mateix, dins la paperera, arrugats o esquinçats.

I és que no entenc com malgrat tot encara cerc la teva mirada i, tot i no trobar-la, em segueixes fascinant, com el primer dia. T'observ de reüll, quasi sense veure't, però m'agrada notar la teva presència encara que sigui a l'altra punta de passadís. Sé que és una bogeria, que hauria de deixar-ho anar, però hi ha coses que el temps no cicatritza... i tot ha pasat tan de cop! Per això et seguesc amb la mirada quan sé que em dónes l'esquena i intent distingir la teva veu entre totes les altres.

El que no suport, però, es creuar-te. He de reprimir l'impuls d'arrecar a córrer. Lluny, molt lluny de la teva indiferència, on no puguis menysprear-me, on perdre l'alè fins al punt de no trobar diferència entre córrer o morir. Deixar que l'aire s'escapi dels meus pulmons i prohibir-li l'entrada de nou, sentir com els batecs es van apagant a mesura que tota jo s'adona que l'esprintada final ja ha acabat.

Però sé que un cop escrites aquestes paraules no hi haurà tornada enrera possible, perquè cada dia et perd una mica, i aquest escrit n'és la prova definitiva. Em deman com és que m'he rendit tan aviat... Simplement, ja no tinc forces per seguir lluitant. Tothom recull el que sembra, i això deu ser el que em meresc. Qui sap, tal volta en una altra vida no vaig saber estar a l'altura de les circumstàncies.

UN MÓN, DUES CLASSES DE PERSONES. De tu depèn decidir de quin bàndol estàs. Jo ja he escollit (decisió... correcta o incorrecta, això només ho sap el vent).