La tristor de la Brunilda

Els moments de buit en el temps de la guerra sovintejaven, no hi havia manera que les gents es deslliuressin dels sentiments de defalliment i penúria que els envoltaven. Uns a d'altres se'ls anaven transmeten, en una successió coordinada. Els mals averanys quant al futur i les esperances malmeses eren un llast feixuc per acarar la quotidianitat. En aquest context la Brunilda cercava en mig del desesper a on agafar-se. El vaixell feia estona que s'escorava, a punt ja de la sotsobra. No trobava sentiments al seu interior de perdó per tot el que estava passant, sentia que li robaven la vida, que li prenien de les mans el fill que volia tenir i no podia, que la bufetejaven amb acarnissament en mig de rialles. Els sons del carrer li semblaven repetitius, ressonants, recordatoris de la seva tristesa. Les fulles dels arbres, tot a la Brunilda li semblava gris, brunenc, mancat, estrambòtic. Perquè aquell home de sabates de sola, embolcallat en mantes i en abrics, feia el seu camí solitari a la recerca de l'aixopluc que la circumstància li negava. Per a ell el temps de guerra no era gens diferent, no tenia cap connotació, no hi havia sentiments al darrera. La Brunilda sospirava sovint, en mig de la desolació del seu interior, un buit que la menjava, corsecant-la, com una malaltia lletja i incurable, es feia senyora de les seves entranyes, dirigia i condemnava a tort i dret, sempre la melangia que la feia sentir-se destrossada. Els moments no sabien repetir-se sinó en un pensament sempre negre, sempre gris, incolor, sense gust ni tonalitat.

- Què tens Brunilda? - li demanava sa mare - Et noto diferent, des que va començar el conflicte que el vius en primera persona, com si t'anés en alguna cosa a tu, no tens el teu enamorat que t'espera al carrer? No tens perquè fer-te mala sang per coses que no pots evitar. Has de seguir endavant, empènyer amb força si el vent et repta. Has d'oposar-te al sentit de les aigües, avançar amb determini.

La Brunilda sentia les paraules llunyanes, no tenia cap interès en copsar-les. Mirava per la finestra amb l'esguard vagarós, per trobar sempre les mateixes parets, els maons dels murs, el color plúmbic del cel, els instants inabastables de l'hivern, el temps perdut. Tot li queia a sobre amb pes insostenible, no veia el moment de tancar els ulls, de voler que tot desaparegués, que hagués estat un mal pensament, una mala nit. Però no era així, i en tornar a separar les parpelles tot era on ho havia deixat, cap millora ni cap intervenció alliberadora. La Brunilda necessitava amb urgència un sotrac, una invenció esbojarrada que la tragués de l'ensopiment, que la fes cavalcar enllà, més lluny que la vista, que el pensament mateix. El seu enamorat, l'esperava a la porta, pelant-se de fred, sempre pacient, massa pacient. No hi havia solució per a les angoixes que carregaven el seu farcell. Sempre arrossegant una misèria que no podia descriure, que no podia transmetre. Perquè tanta tristor dins el seu pit? No trobava raó ni en el que li passava ni en el que li havia passat, ni en el que temia que li esdevingués en un temps a venir.

- Brunilda! T'espero aquí abaix. No estiguis moixa, perquè hi ha molts motius per voler viure. I tu sembla que vols que se t'emporti un vent, que faci de tu només remor i record, treure't del mig desintegrant-te, com un gerro que cau a terra i que es desfà en bocins. Tu vols veure els teus bocins, miques de tu mateixa escampades pel terra. Però jo no ho vull, com ja saps, perquè tinc ganes de viure.

Certament en tenia el seu enamorat, per tots dos de ganes d'abraçar el futur. Però la Brunilda tot ho veia segons el seu tarannà. La guerra l'havia trastocada, la mudança era evident per a tothom, per als veïns, per a coneguts, parents propers i llunyans, tothom sabia de l'estat de blanor del seu esperit, de l'angoixa que no la deixava bellugar-se. Però no sabien dels instants que cremen, que s'endinsen en els replecs del cor per tal d'instal·lar-s'hi, que deixen un rastre de picor, de punxades, de fredors. Una congelació interior, una curiosa inversió tèrmica, que fa que en la pitjor glaçada hi hagi més gebre pell endins que no pas fora. Aquest fenomen poc descrit per la ciència mèdica i els seus erudits passava a tothora a la Brunilda, que maldava per desfer-se de tot el seu sentiment, de les tremolors a les mans, del cap ressonant. De tantes coses.

- Mira filla, has de tenir una mica més d'esma, perquè així no arribaràs enlloc. A ningú no li agrada el que estem visquent, voldríem eixir i gaudir del cel clar i de la calor, i no pas de les mancances i el fred. Has de valorar el que tens, alguna cosa de positiva hi ha d'haver en tot plegat. Treu-li el suc a les coses bones.

Ella no considerava que el sentit de la seva existència fos el de trobar pensaments que l'alegressin. Observava les evolucions xiroies de la xicalla a la plaça, de camí de la cansaladeria, on havia de comprar algunes conserves i embotits, tota aquella energia desplegada, li feia sentir trista, de si mateixa, i dels altres, perquè mai no podria gaudir amb plenitud del moment que estava perdent. Tot fugia, no hi havia seguretat, no hi havia futur, només un esperit cansat, només les hores perdudes del dia, totes les hores, les dormides i les vetllades, totes eren de la mateixa mida, amb el mateix olor, olor de baixesa i de reclusió, d'esperances perdudes, d'infanteses felices que sobrevenen en mig de la desgràcia. Talment com si li vessessin algun producte agressiu amb la pell, que li penetrés fins a deixar a la vista els tendons i les venes, així sentia el seu pit, rossegat per dimonis sense compassió, fets de foc i glaç, de pedres cantelludes. Sentia el pes que la minvava, de generacions de lluitadors que veien estroncat el seu futur d'optimisme.

- Baixa d'una vegada, Brunilda! Que t'espero des de fa una bona estona. No puc estar-me aquí tot el dia, només perquè tu gaudeixis fent-me patir, amb aquest fred, o aquesta calor, tan se val. Sempre t'has de fer la interessant, sempre has de deixar clar qui mana i qui controla. Vull que baixis ara!

La Brunilda no escoltava, perquè el seu desfici la descomposava, com una equació ben fonamentada, escrita al damunt d'un paper aspre i gèlid, que per la seva dimensió intel·lectual es fragmenta, esquerdant-se tímidament, per multiplicar-se en brins de cel·lulosa que una revolada del ventijol que obre les finestres esbatanant-les llença enllà, ja l'ordre s'ha perdut, i ningú no pot assegurar que hi hagi solució per al sil·logisme que plantejava. Així el cor de la Brunilda feia aigües, enfonsant-se perdudament, lentament, sense possibilitat de surar properament, sempre cercant el fons, la foscor, estroncant les esperances pròpies, escometent les d'altri, per tal de fer-les infructíferes. Així sentia els plaers del menjar i el beure, del dormir i del treballar, amb nitidesa esfereïdora, amb la consciència de saber que només pot arribar el pitjor, que cal esperar la decepció, el moment en que arriba la desolació, la solitud, el vent de tramuntana fent ballar les capçades. Quina buidor en veure caure un arbre, per la força de l'aire, per les gotes de pluja amunionades, capaces de crims abominables. Fins i tot les coses més belles poden ser desgràcia, i poden matar la vida, i desfer la felicitat, i donar arrugues als nens grassonets. Tot és possible quan l'òptica triada és un parany del reflex del líquid que vessa pels ulls, que refreda inhumanament l'interior, que fa que una estranya calma afluixi els membres, i que les cadires no siguin prou dretes ni prou fermes com per contenir la disgregació. Tot plegat es pot resumir amb poques paraules. Les que poblen el cap de la Brunilda, paraules breus, determinants, autocontingudes, que amb la seva extensió sil·làbica poden expressar completament la complexitat de l'estat del cos i de la ment. Un estat sense retorn, o amb un retorn llunyà, fosc i sense garanties.

La Brunilda ja no escoltava la veu de la seva mare, no en feia esment, tan li feia fred que calor, tot reduint-se, sense sortida, en mig de la foscor dels ulls closos.

Però hi havia motius per a l'optimisme. La malaurança no podia ser duradora, endurar-la era obligat, un requisit, una imposició. Calia que la Brunilda trobés un sentit, un horitzó, un mirall que li tornés la seva imatge, fidel, sense la distorsió, d'una faisó perfecta, incapaç de desolar. Aquest esperit jovenívol l'esquivava, esmunyint-se darrera dels records, espantadís, com un nà inventat en mig del bosc, capaç de ficar-se dins un bolet, així l'optimisme es reia de la seva dissort, que era persistent, que es llevava amb ella i no l'abandonava fins al vespre, i encara en somnis algun seu operari la torturava, amb imatges barroques, desenfocades, amb peus llargs i braços retorçats, i dents arrenglerats en boques informes. Amarada de suor havia de despertar-se, en meitat de la nit, per trobar-se de bell nou amb la pesantor, amb el jou del sentiment, junyida per un llast enganxós, coneixedor del camí de tornada, impossible de deslliurar-se d'un company ingrat i tafaner, que de qualsevol record feia un brou, per poder-se'l menjar fred, per fer instantànies les cremors, a dins el pit.

- Filla! Que t'està esperant el teu enamorat. Has de baixar d'una vegada, perquè si no et deixarà i se'n anirà amb una altra. No el pots fer patir així. Pensa en els seus sentiments, en la seva estima, no veus que li fas un lleig amb aquesta actitud teva? Fes un pensament.

L'únic que podia passar pel cap de la Brunilda era el derrotisme, la desfeta de les forces, en lluita amb un poder ominós i despòtic, les forces de la llibertat anaven justen en un combat desnivellat, en el que ja es perdia la batalla abans de començar a sonar els trets, o a tritllejar les espases en el seu frec metàl·lic. Algun esdeveniment exterior havia de treure la Brunilda del seu estat, de la caiguda per un cingle sense pedres al fons, tan de bo el seu cos pogués esmicolar-se contra aquest final, per ingra
t que sia, tan de bo trobés el seu destí. Però només trobava l'horitzontalitat de l'horitzó, l'absurd del pensament, els canvis d'humor, les casualitats indicadores d'una certesa, d'una pàgina escrita en el temps, que parlava de la davallada, del cataclisme, de l'hecatombe, de la fi del món. No hi ha raons per empènyer amb força si tot plegat se'n va en orris, els pressentiments tenen raó, els averanys senyalen el camí, de baixada, que condueix a les aigües glaçades del llac, a on espera la mort, per congelació dels membres. El cor ja no té esma de bombejar la sang, el cervell no pot pensar idees ni negres ni blanques. És el moment d'aixecar-se i caminar.

L'estat d'ànim de la Brunilda canvià sobtadament. Tota la negror que tenia per dins s'esvaí. Només havia estat un mal moment, per unes hores podia tornar a gaudir dels sentiments positius. El seu enamorat l'esperava al carrer, fregant-se les mans.

Quina alegria quan el va veure. Tan de bo hagués pensat en aquest moment només uns minuts abans, quan es desfeia pel neguit. Ara el tenia al davant, els seus ulls, la seva boca, els seus cabells, les seves proporcions, les mateixes sota la roba que ja coneixia, la seva confiança. Se sentia entusiasta i amb fam d'aventures, volia fer coses insòlites, sentia que el cel era un mirall perfecte, que li tornava la seva imatge ampliada, en tonalitats agradables. Tot plegat era digne de sentir-se, era possible fer una passejada pel carrer, a despit del fred o del vent, i es podia considerar la possibilitat de penetrar en una gelateria per prendre un batut de qualitat. Moltes coses quedaven al davant de la Brunilda, esteses a terra com una estora de pètals de flor, com un caminoi en mig del jardí verd i flairós. Podia permetre's moltes llibertats. Fa fer un petó al seu enamorat. Ara tenia la qualitat per seguir endavant, li semblava que res no podia pertorbar el seu estat privilegiat, que la consonància amb els sons de l'univers, que li semblava divers i entretingut, podien comparar-se a petits miracles esdevinguts en hores matineres, per donar pas a la vida amb tota la seva substància.

La cara del seu enamorat la inspirava, sentia que tenia en que sostenir-se, que no podria caure mai si tenia aquest esguard al seu costat, que totes les coses que poguessin passar serien febles i temporals, que no podrien instal·lar-se permanentment. La netedat del seu cor feia goig, sentia el soroll de cristalls condensant-se a una finestra interior, escalfada per la llar de foc, que pugna amb la intempèrie. Així sentia ella el seu cor en mig de tota la desgràcia que l'envoltava. Sentia que cada passa que donava la transportava al futur que esperava, que venia esperant des de feia molt de temps, que no s'atrevia encara a passar, però que era a punt. Volia fer tantes coses de la seva vida, anar a tants llocs i veure tantes ciutats desconegudes! El front del seu enamorat no tenia cap arruga, els seus ulls reflectien la seva bonhomia, la d'haver-se esperat tanta estona al portal. No l'importava, i menys ara que finalment la Brunilda havia sortit. Ella sentia que no havia valgut la pena entristir-se per coses boiroses, que n'havia fet un gra massa.

- Em sap greu haver-te fet esperar. Tenia moltes coses al cap, la guerra, les mancances, els problemes. Sort que has arribat i m'has tret del meu ensopiment. No saps com t'estic d'agraïda.