La roca foradada

Un relat de: Daniel N.
A mitjà alçada del massís hi havia la roca foradada. Sovint la canalla s'hi atansava per fer els seus jocs. S'amagaven i desapareixien entre els forats de la roca. En Reginald Forense Llopis de Tena també hi anava a fer llargues meditacions, després d'una ascensió al massís d'unes dues o tres hores. Les seves cames anaven lleugeres, no pas com abans, però prou lleugeres.

La roca foradada el feia pensar. En Reginald hi havia trobat una metàfora de la realitat, una exemplificació del que eren les ambicions humanes, les seves fites i les seves persecucions. Una roca dura i pesant, suspesa damunt un massís d'accés dificultós, foradada aquí i allà per acció d'unes aigües que hi passaven i deixaven la seva petja invisible a curt termini, però duradora i foradadora.

La realitat era dura de pair. Per en Reginald era tot un misteri. S'enfrontava a diari amb les propostes alienes, descoratjadores, insidioses, preocupants. Sempre hi havia algú amb pensaments oposats als seus, que només podia gestionar per mitjà de la tolerància. A la roca foradada però només trobava xicots entremaliats, sense cap mena de plantejament absolut sobre l'existència que el pogués pertorbar. De tant en tant hi trobava algun altre trescaire, i hi parlava, de generalitats i vaguetats, que és de l'única cosa que considerava en Reginald que es podia parlar educadament amb una altra persona.

La prosàpia de la pedra l'interessava poc. El seu llinatge geològic li era enterament desconegut. La pedra era allà, tenia el nom de foradada per raons evidents, i era coneguda a la contrada. Herència segurament de temps remots la roca tenia ànima pròpia, diferenciada i humana. Herència de quan els humans consideraven els objectes com els seus iguals, i els donaven cert respecte i veneració, així com els esperits que els envoltaven, que també eren reals.

Els forats de la roca eren porcions de realitat que l'aigua del pensament havia penetrat. Fer-se una idea de la realitat, de la dimensió de la roca i la seva geometria, a partir dels forats era un petit disbarat. Les sorres que havien generat aquests forats s'anaven perdent corrent avall, formaven part del llim del riu al peu del massís. Allà potser s'hi trobava la veritat. Però sense veure la roca sencera era impossible calibrar-la i valorar-la correctament.

A dins els forats cabien nens i adults. Alguns eren per nens i d'altres per nens i adults, per la mida. En Reginald s'hi ficava en els que podia, hi penetrava, l'aigua corria per sota, o eren secs en temporada de poques reserves a l'aqüífer. Quan hi havia torrentades tots els forats i tots els passadissos que formaven dins la roca semblaven brolladors d'una font magnífica. Però això era quan plovia fort, circumstància que no sovintejava.

De la mateixa manera anaven les idees dels homes. A torrentades, que d'una volada feien una erosió als forats que el vent que hi corria formant corrents per les cavitats tunelades trigava més temps a produir. Les idees dels homes depenien d'un seguit de condicionants, socials, personals, d'oportunitat i de necessitat. Quan s'ajuntaven les ments privilegiades amb els moments oportuns apareixien les noves idees i els nous corrents de pensament. Després el que seguia era només resseguir el camí que imposava el canvi de tendència.

A la roca foradada hi havia diferents alternatives pel fluir de les aigües que venien de més a dalt del massís, també del seu interior, i del vent, perquè segons la magnitud del seu cabal anessin per unes desviacions o per unes altres. Només s'emplenaven totes les rutes a les torrentades, o quan la violència del vent feia ressonar com els tubs d'un orgue les cavitats de la roca. Calia prendre precaucions en cas de pluja intensa o de vent fort. S'ajuntaven en alguns passatges del laberint de passadissos cabals considerables, que podien provocar un accident o fer fora de manera violenta qui hi hagués per allà en un instant.

Així que en Reginald no s'endinsava a la roca quan s'hi donava alguna d'aquestes circumstàncies. Per altra banda, a la seva latitud el temps eren uniforme i tranquil, quan volia ploure el cel avisava enfosquint-se, i si feia vent prou que ho notava en Reginald, que s'havia de lligar fort la gorra per que no li volés, cosa que no sempre aconseguia evitar.

La roca foradada s'alçava imponent a la vessant del massís. Alguns la ignoraven, tot i que era l'element més singular de tota la vall. Volien arribar al capdamunt del massís, petjar el cim, fer-se una foto i tornar a davallar, potser escriure una crònica de la caminada. Els que volien pujar al capdamunt del massís valoraven les vistes panoràmiques que s'hi gaudien allà dalt, en ser el pic central del massís el més alt en quilòmetres. En Reginald adesiara pujava a algun dels cims per gaudir de la vista. La roca foradada des d'allà es veia petita, la distància la modificava, els forats amb prou feines es distingien, calia fer un esforç per fer-se una idea de la seva bellesa, admirable per altra banda davant de la mateixa roca estant.

No estava per alçades en Reginald. Cert que la vista era estupenda, cert que el vent corria dret i sense arremolinar-se, i que hi havia una pedra per asseure's i contemplar, però com la roca foradada i les seves ajudes a la meditació trobava que no hi havia res. Cinc minuts després de trobar-se al cim les seves cames mostraven un evident nerviosisme. Havia de davallar, tornar a la roca, a on si podia restar quiet.

Durant les seves meditacions en Reginald pensava en la realitat, en la seva inherent contradicció. Havia estudiat diferents punts de vista relatius a allò transcendent, i havia arribat a una conclusió preliminar, fruit de les seves meditacions. El desig més alt de la racionalitat era eliminar qualsevol desig. A les creences orientats això era explícit i prou conegut, però també a la resta. El paradís indefectiblement era un lloc sense desig, o amb un desig que es podia satisfer immediatament sense cap obstacle. L'eliminació del patiment pel desig era el principal desig de la ment pensadora.

Però la realitat era crua. En Reginald sabia que la mutilació del desig era impossible. No pas amb les exigències de la realitat, amb l'inconvenient de ser éssers biològics, sotmesos i terrenals. I més quan la força de la vida en parer d'en Reginald era el mateix desig. El motor del canvi era la cobejança. No tenir-ne era la mort, l'ideal de mort. Viure sense desig li semblava una paradoxa pels elements que configuraven l'afirmació.

Així que havia de lluitar per no tenir gaire desig, perquè el desig insatisfet causa infelicitat, però no se'n podia desempallegar completament, o moria. Així doncs havia de desfer-se del desig progressivament, per etapes, envellint, fins arribar al moment de la seva mort, moment el qual havia d'enfrontar ja havent dominat el desig, o havent-se desaferrat completament de les coses de la vida. La roca foradada però no li explicava tot això. Restava immòbil, sense resposta, mostrant-li els forats, imponent alhora que impotent, sense poder aturar l'efecte de l'aigua i el vent que la esberlaria finalment.

Darrera la roca foradada de ben segur que hi havia una altra roca. Al capdavall la quantitat de pedra a la terra és interminable, no es pot esgotar, no amb els mitjans d'avui dia. Algun dia serien tants els forats de la pedra que hi hauria més espai que roca, i potser l'equilibri de pesos obriria una bretxa i adéu roca foradada. I dels pedaços es farien més pedaços i tot plegat acabaria en llim del rierol que travessava la vall. Forats a la roca que permetien observar la natura humana, foradada per cucs i bestioles invisibles, obrint-se camí pacientment per entremig d'un terreny en aparença inexpugnable.

En Reginald també tenia forats a la seva ment. Les idees hi circulaven amb uns patrons prefixats. No se sortien gaire de mare, ni circulaven lliurement. Les cavitats del seu cervell tenien els seus camins, i les idees si fa no fa com l'aigua i el vent eren similars, evolutives potser, però no gaire canviants. La seva ment amb els seus centenars de milions de connexions generava algunes idees al llarg del dia. I d'aquestes idees algunes arribaven a fer-se reals. I hi havia torrentades i ventades, que modificaven els camins mateixos, com a la roca foradada.

En Reginald la mirava hipnotitzat. Li agradava la complexitat, provava de fer-se una idea mental de com era la geometria grafològica particular que havia dibuixat el temps i l'erosió allà dins. Era alhora un misteri conegut i desconegut. Perquè hi havia entrat en algun dels forats, i havia guaitat amb llanterna, àdhuc per alguns a on no s'hi podia encabir. Però la dimensió real de la roca era un misteri, i fins a on arribaven tots els seus capil·lars no podia ser descobert. Potser algun científic qualque dia provava de fer una ressonància tridimensional i obtenia un mapa. Fins que això no passes el batec de la pedra foradada seguiria sent un misteri, per a en Reginald i pels altres habitants de la zona, que certament no hi posaven tant d'interès en la roca.

En Reginald baixava tranquil el pendís del vessant del massís. Les estones amb la roca eren d'allò més relaxants. Trobava una certa companyonia en el mastodont granític, més fins i tot que en companyia d'altres humans. La roca l'ensenyava, i no demanava res a canvi. Era singular amb la modèstia de les construccions naturals, tenia ànima pròpia i segurament pensament, o hi confluïen ànimes i pensaments que com en Reginald trobaven que aquell punt en concret era particularment interessant i inspirador.

La roca foradada s'alçava de nit orgullosa al seu lloc al vessant del massís. Alguns animals hi trobaven recer nocturn, la llunistia l'emplatia. La roca foradada sobreviuria en Reginald, sobreviuria potser el món humà, i encara li quedaria substància per a nous forats i noves aigües i vents gratant-la i rossegant-la pacientment.

Comentaris

  • Reflexions[Ofensiu]
    Antònia Puiggròs Muset | 14-04-2012 | Valoració: 10

    M'ha agradat molt el teu escrit perquè no és fàcil exposar aquesta mena de reflexions tan bé com ho has fet tu. Estic d'acord amb forces d'elles, sobretot quan parles sobre la contradicció de voler anular el desig o sobre els elements que configuren el paisatge mental comparant-los amb els que configuren el geològic. Quan més gran em faig, més me n'adono de que totes aquelles coses que ens fan feliços i totes aquelles que ens angoixen solen ser sempre les dues cares d'una mateixa moneda i, en conseqüència, indestriables. Una contradicció impossible de resoldre! Moltes gràcies per compartir les teves reflexions! A reveure!

  • La fascinació dels forats a les roques. [Ofensiu]
    Antonio Mora Vergés | 23-05-2011 | Valoració: 10

    http://coneixercatalunya.blogspot.com/2007/07/la-roca-encavalcada-la-porta-del-cel.html

    Tot fa pensar en la natura i no en la ma humana, com autora d'aquesta meravella, això però, com li explicava al Jaume, no li treu, ans al contrari, la concepció per als animistes, d'aquest espai com La porta del Cel. ...

    M'agrada el teu relat.

    Gràcies

  • Gràcies[Ofensiu]
    Daniel N. | 23-05-2011

    Poques vegades em trobo amb un comentari, t'agraeixo el teu i com a premi et llegiré una mica ;)

Valoració mitja: 10

l´Autor

Daniel N.

375 Relats

86 Comentaris

273790 Lectures

Valoració de l'autor: 9.68

Biografia:
Tinc aquesta mena de bloc

Espero que t'agradin els meus relats. A mi m'agraden, tot i que no sempre.