La raó de les tempestes

Les tempestes són la gran festa que fa tota la gent que és al cel. De tant en tant, es reuneixen tots junts per cantar i ballar i fan molt de soroll. I sempre, sempre, acaben banyant-se en una gran piscina.
I tot això, tan divertit, va començar el dia que els iaios Sacaries i Gregorio van arribar al Cel.
Resulta que no hi van arribar pas junts, sinó cadascú pel seu cantó. I com que encara no es coneixien, van haver d'anar preguntant.

-Escolti, jove -va preguntar el iaio Sacaries a un jove vestit de romà que passava pel seu costat- Que no haurà vist pas el iaio de l'Olga i el Víctor?
-El iaio Gregorio?
-Justa la fusta.
-Doncs miri, senyor, és allà abaix, mirant-se les muntanyes. Des que ha arribat que s'hi està. Diu que és el primer cop que les veu des de dalt i li fa molta il·lusió.
-Oh! I tant que té raó! No se m'havia acudit pas, de mirar-m'ho així -va dir el iaio Sacaries tot rumiant.


I cap allà se n'hi va anar.

-Escoli, mestre -va dir-li a l'únic senyor que hi havia per allí. Que potser és vostè el iaio Gregorio, el iaio de l'Olga i el Víctor?
-Oh! I tant! Y usted, usted debe ser el yayo Zacarías. Tanto gusto.
-Igualment, mestre, igualment.
-Oiga, Zacarías -va dir el iaio Gregorio-, ¿usted ha visto últimamente a Olga y a Víctor?
-Doncs ara ja fa temps que no els veig. Què li sembla si hi anem a fer un cop d'ull?
-¡Ah! Pues estupendo. Pero oiga, aquí, en el cielo, ¿hay que pedirle permiso a alguien para salir?
-Home! No ho crec, però ho podem preguntar.
-Oiga, buen hombre -va dir-li el iaio Gregorio a un vellet egipci que s'estava prenent la fresca-, ¿aquí hay que pedirle permiso a alguien para salir?
-amotctcloptgggltgç!
-¿Mandeeee?
-Em sembla, Gregorio, que aquest senyor ens parla egipci.
-¡Pues sí que vamos bien! ¿Sabe qué, Zacarías? ¡Pues que nos vayamos igual.! Si sale con barba, Sant Antonio y si no, la Purísima Concepción.
-Doncs sí que és veritat, però miri, aquest vellet ens segueix.

I així era, el vellet se'n va adonar que els dos iaios se n'anaven de festa i s'hi va voler apuntar. En tot això, van arribar a les portes del Cel. I ara, com s'ho farien per trobar el camí cap a casa de l'Olga i el Víctor?

-Escolti, mestressa -va preguntar el iaio Sacaries a una senyora vestida de grega-. Que anem bé per anar a Sants?
-Pero oiga, Sacaries -va dir el iaio Gregorio-, si los niños viven en Les Corts.
-Sí, sí, ja ho sé , però és el costum, sap?, com que jo hi vivia, a Sants… Però no hi fa res perquè som ben a prop. Si aquesta senyora ens indica com anar a Sants, ja podrem saber on són Les Corts.
-Razón que tiene usted, consuegro.

I ambdós es van girar cap a la senyora grega, que els va respondre, molt amablement… en grec.

-idmsgpapls¡çsqmsal.?
-Ai, caram! -va exclamar el iaio Sacaries.
-¡Venga, Zacarías! Vámonos por aquí mismo, que todos los caminos llevan a Roma.
-Però si anem a Barcelona!
-Bueno, pues es lo mismo; si llevan a un sitio, también llevarán al otro.
-Ah, bé! Oh! Miri, questa senyora també vol venir.
-Mejor, cuantos más seamos, más nos reiremos.

I dit i fet! Van enfilar per un camí de color lila tot vorejat per floretes grogues i verdes, amb el vellet egipci i la senyora grega darrere d'ells. Quan ja eren a punt d'arribar al final del camí, es van trobar un grup de nens i nenes que els van preguntar on anaven.

-Pues vamos a ver a nuestros nietos, y este señor y esta señora se nos han apuntado.
-Oh! Nosaltres també volem venir, estem avorrits d'estar aquí tant de temps sense saber què fer.
-Ah! Doncs això no pot ser! -va dir el iaio Sacaries, tot escandalitzat que la gent jove no es sabés divertir-. Vinga! Tots cap a la terra, a veure els nostres néts i, per divertir-nos, anirem cantant. Va bé?
-Va bé! Va bé! -van exclamar tots, ben i ben entusiasmats.
-Y ahora que se ha acabado este camino, ¿por dónde iremos? -va preguntar el iaio Gregorio?
-Doncs per aquí mateix -va respondre un dels nens-. Aquest camí duu a la terra.
-¡Pues vamos!

I tots hi van anar i ja eren a punt d'arribar-hi, quan es van trobar uns músics que, tots contents de veure gent que cantava tan bé, van decidir d'acompanyar-los amb els seus instruments.
¡No vegis quin enrenou!

-Mire, mire, Zacarías, allí están los niños. ¡Eh! ¡Niños! ¡Olga! ¡Víctor!
-Olga! Víctor! Murcianitus! Que no ens sentiu?
-Zacarías, que no nos oyen, ¿qué hacemos?
-Doncs no ho sé pas.
-Això és que no els senten -va dir un dels músics-. Mirin, agafin els nostres tambor i pandereta i toquin-los amb força i ja veuran com els nens responen ben aviat.
-Oh! Quina bona idea!
-Cierto que sí, cierto que sí.

I així ho van fer. I, tot bon punt posar-se a tocar el tambor, que l'Olga va anar corrents al balcó, a veure quin soroll era aquell. Immediatament el Víctor se li va acostar i, tots dos, es van quedar molt contents en sentir aquells sorolls tan divertits i es van posar a jugar tot seguit.

-Olga! Víctor! -va dir la mama-, que esteu mirant la tempesta?
-Sí, Núria -va respondre l'Olga-, i hem vist els iaios.
-Que heu vist els iaios? Ah, sí? I què feien?
-Tocar el tambor.
-Ah! -va respondre la mama, molt sorpresa-. Oh! Mira, Olga; mira, Víctor; mireu com plou. A que és bonic i divertit, aquest enrenou de sorolls i pluja?
-Molt! -va respondre l'Olga, cridant.
-Guueeee! -va respondre el Víctor, amb una veu menys entenedora, però igual de forta.

I, sabeu què era la pluja que queia? Doncs que els iaios i tota l'altra gent que venia amb ells, de tan contents en veure els nens i de tan bé que s'ho estaven passant, van decidir d'acabar el dia prenent un bany i era tant el que xapotejaven i tanta, l'aigua que queia, que es va posar a ploure en la terra.

I, des d'aleshores, cada cop que cau una tempesta, l'Olga i el Víctor no tenen gens de por, perquè saben que els seus iaios s'ho estan passant la mar de bé.

I conte contat, ja s'ha acabat. Que t'ha agradat?