La psicologia de les mones (3a part)

Era finals d'octubre, quan els meus pares van decidir que ja era prou gran com per dur-me a fires. Tot era ple de colors, de músiques estridents, i d'una dolça olor a sucre i castanyes. Agafat ben fort de la mà de la mare, vaig veure uns aneguets que donaven voltes per un petit llac d'aigua, i vaig començar a estirar la mà que tenia lliure, amb la clara intenció d'agafar una d'aquelles bestioles, mentre balbucejava incoherències degut a l'exitació del moment. La mare em va somriure, i agafant-me a coll, va dur-me fins a la vora de la paradeta. M'aferrava amb força mentre jo intentava abastar un d'aquells aneguets grocs, que donaven voltes i més voltes, insinuant-se un moment al passar davant meu, per allunyar-se somrients a darrera la barraqueta i tornar al cap d'una estona. Finalment, em van donar un pal amb un ganxo a la punta, i entenen perfectament perquè era aquell pal, vaig començar a colpejar l'aigua amb totes les meves forces, intentant tocar algun d'aquells ànecs que es burlaven de mi. La mare, pacient, va agafar-me la maneta i va ajudar a agafar algun d'aquelles bèsties grogues. Però no ho feia bé, ella els agafava amb delicadesa i habilitat per l'anella que duien enganxada a l'esquena! Encara que al cap de poc, vaig adonar-me que no era qüestió de picar-los, sinó de deixar-los sense aigua, aïllats dels seus companys, dins un bol de plàstic verd. Quan en vam tenir uns quants, un senyor va agafar-los i mirant-los dessota, va tornar-los a tirar dins l'aigua amb mala gana. Això em va enfurismar i vaig començar a donar patades i a deixar caure llàgrimes i gemecs. Crec que això va espantar el senyor, que va mostrar-me una pilota de plàstic vermell i una nina de cabells rossos. La meva mirada es va quedar clavada a la nina, i el senyor, sotmès, me la va donar sense demanar res a canvi. La nina estava tancada dins una caixa de plàstic, lligada pels peus, el coll i la cintura. El meu pare va agafar la caixa per tal d'obrir-la, però amb gestos li vaig fer entendre que la volia dins.
Un cop a casa, vaig estirar-me sobre l'alfombra de la sala d'estar, amb la cara recolzada entre les mans, i la nina dins la caixa davant meu. Allà estava ella, esquivant la meva mirada. No podia vèncer la meva mirada. Allà estava ella, tota lligada, amb l'aire de dins la caixa que s'anava acabant. I esquivant-me la mirada. Em sentia terriblement gran, mirant-la dins la seva caixa, i jo a fora. Si respirava amb exageració, ella m'esquivava la mirada. Si rodava pel terra amb total llibertat, ella m'esquivava la mirada. Llavors vaig alçar-me i vaig donar una patada a la caixa. Ella em va esquivar la mirada, vençuda. Vaig agafar la caixa, i la vaig rebotre contra el terra. Ella m'esquivava la mirada, perdent-la en ves a saber quin lloc de la sala. Cops, patades, esgarrapades, mossegades, i ella allà dins, sense poder fer res. Tot el poder era a les meves mans.
Al cap d'uns dies de continuar amb aquell joc, el meu pare va decidir que la caixa ja havia rebut prou, i la va llençar, deslligant el cos de la nina, i omplint els seus pulmons d'aire. Del meu aire. Em va posar la nina sobre la mà, i ja no m'esquivava la mirada. Els seus ulls de plàstic vessaven d'orgull. Enfurismat, la vaig entaforar a sota els coixins del sofà.
Durant una setmana vaig sentir-me dolgut, humiliat. Aquella nina, aquella maleïda nina a qui havia sotmès amb tanta elegància, havia alçat el cap per mirar-me amb orgull. Però jo era millor que aquella nina, era més orgullós, més gran, més fort. Jo era millor que una estúpida nina de cabells rossos i ulls de plàstic guanyada a una paradeta de fires. Vaig córrer cap als coixins del sofà, i vaig agafar-la entre les meves mans, les meves poderoses mans. Tenia els llavis entreoberts, com deixant escapar un petit alè d'admiració. Li vaig somriure, mentre acaronava les seves galtes rosades, el seu cabell raspós, els seus pits lliscosos, la ratlla dels seus malucs, i aquells peus, que punxaven. Me la vaig guardar sota la samarreta, i sense que els meus pares em veiessin, vaig córrer cap a la meva habitació. Sentia el seu tacte fred sobre la pell, els seus dits se'm clavaven a la panxa. Sobre la taula per fer dibuixos de colors, hi tenia unes tisores de plàstic, que vaig agafar tot emocionat. I assegut a un raconet, vaig començar a fer força per tallar aquells dits que se m'havien clavat a la panxa instants abans. Però les tisores em relliscaven cada vegada que apretava, i els dits de la nina només s'arrugaven, fent-se cada vegada més punxeguts i dolorosos. En aquell instant va entrar la meva mare, i tota riallera, va exclamar: "que tendre! li està intentant tallar les ungles!", i va prendre'm les tisores de les mans, dient-me que no calia tallar les ungles a les nines, perquè no els en creixien. La nina va mirar-me de nou, amb el mateix orgull de quan va alliberar-se de la caixa. Enrabiat, vaig posar-me la seva mà dins la boca, i vaig començar a estirar amb força, fins que, sorprès, vaig notar com el braç es separava del cos de la nina. Escopint el braç, vaig veure que a l'extrem on no hi havia mà, la nina hi tenia una immensa bola de plàstic que no havia resistit la força de les meves dents. Tocant-me el braç llis i ben aferrat a les espatlles, vaig somriure mentre li arrencava l'altre braç. Que lletja i dèbil que era, aquella nina, i que ràpid que es rendia sota les meves dents! Vaig intentar el mateix amb les cames, que tampoc van oferir cap mena de resistència. A l'extrem que abans amagava el cos, també s'hi veien aquelles horroroses i vergonyoses boles de plàstic. La nina que s'havia burlat de mi, ara només era un cap, uns pits i uns malucs. Cargolant-li els cabells entre els dits d'una de les meves mans, vaig agafar el seu cos mutilat amb l'altra, i després d'estirar uns segons, el seu cap es va despendre deixant anar un "pop" gairebé sord. Amb aquell petit trofeu a les mans, vaig córrer cap als meus pares, per ensenyar-los que fort era el seu fill. Em van donar uns copets afectuosos al cap, felicitant-me per aquella gran gesta, per haver vençut aquella horrorosa i estúpida nina de plàstic, que havia intentat riure's de mi. Però jo era més orgullós, més fort, més gran, i l'havia guanyat.