Per la nit

Un relat de: Tiamat

M'has dut fins aquest bar mal il·luminat, a la vora de la plaça reial. Harlem Jazz Club, crec que es diu. No m'hi he fixat. T'estava mirant a tu. Estem asseguts gairebé de costat, observant els músics del minúscul escenari. Tot l'ambient té un to blavós, però tot i així, càlid. Et miro un moment, i tens la vista clavada al baixista, mentre aguantes la cervesa amb una mà i segueixes el ritme amb el peu. T'acompanyo la mirada, i contemplo jo també el baixista. Té els ulls tancats, i fa vibrar les cordes amb uns dits ràpids i segurs. Aprofito que estàs distret per treure'm el rellotge, i em fixo que tu tampoc en duus. Se m'escapa el somriure. Vull vagarejar per aquesta nit fins que el cor em digui prou, saps? Vull que el sentit de les hores es perdi, vull seguir el ritme que dugui a dins, o el que marquin les estrelles i les pampallugues dels semàfors. Em distreus breument per dir-me:
- Has vist el baixista? És espectacular com toca.. - i fas un glop de cervesa.
- Sí.. sempre em fixo amb el baixista..
És cert, sempre em fixo amb el que toca els baixos. Em fascina, em pugen les vibracions des dels peus i es traslladen fins l'estómac. Quan m'enxufo els auriculars a les orelles, sempre poso que es sentin els baixos. M'agrada. Em mires posant cara de mig enfadat, però de broma, però potser.. no tant de broma..
- Em faràs posar gelós, eh?
- Tranquil.. és massa gran per mi. I a més.. té un ull de vidre..
Deixes anar una riallada.
- Jo, en canvi - em segueixes la broma - m'havia fixa't amb la cama de fusta.
Seguim bromejant, fins que t'adones que la meva cervesa s'ha acabat fa estona, i el cul que en queda, està calent i imbevible.
- En vols una altra? - em dius.
Jo nego amb el cap, distreta.
- Que no estàs bé aquí?
És clar que estic bé, estem aquí, els dos asseguts, escoltant música en directe tranquil·lament, però el cert és que tinc una sensació estranya a dins que no em fa estar a gust del tot..
- La veritat és que la cançó se m'està fent una mica llarga. O potser ja les barrejo totes..
- És feixuga, sí.. - assenteixes - Podríem sortir a fora una estona.. i ja veurem si tornem a entrar.
- D'acord.
Ens aixequem i sortim al carrer. Passa una mica d'aire, però ja va bé, per desvetllar el cervell. Veig com claves la mirada a un noi que s'apropa a nosaltres.
- Hòstia, espera - em dius - Acabo de veure un company de col·le, m'hi estic dos minuts.
Assenteixo, mentre em frego fort els braços per fer-me passar la mica de fred que tinc. Et veig gesticular, donar-li cops a l'espatlla i deixant anar algun somriure. Finalment m'assenyales, i jo alço la mà per saludar. Pels gests, intueixo que dius adéu al teu amic, i te'm tornes a acostar, tot il·lusionat:
- Collons, com ha canviat..! Amb aquest la fotíem molt grossa!
Mentre caminem pels carrers silenciosos de la ciutat, comences a explicar-me alguna de les anècdotes que vares compartir amb el teu amic. Jo somric i t'escolto pacientment, intentant recordar els detalls, per adonar-me que d'aquí uns dies, me la tornes a explicar amb pèls i senyals.
- T'avorreixo? - preguntes, finalment.
- No, no.. - mig menteixo - Escolta, sé d'un bar per aquí a la vora.. és petitet, a vegades hi ha un tio que toca la guitarra i versiona cançons, però s'hi pot parlar força a gust.
T'arronses d'espatlles.
- D'acord, anem-hi.
Arribem al bar i obrim la porta, sense poder evitar la bafarada de veus, fum i soroll que ve de dins.
- Collons, que ple que està.. intentem entrar o què fem? potser al fons hi ha sofàs i la gent és a la barra.
- Provem - decideixo, un cop ja sóc mig a dins. Em segueixes mentre em dedico a donar empentes a la gent perquè ens deixi passar. Al final de tot, veig una taula, amb un parell de gots de cubata buits i un cendrer a vessar. Em dirigeixo fins allà, amb poques esperances que algun cambrer ens vingui a treure la brutícia de la taula. Seiem, i al final s'acosta una noia per demanar-nos què volem i netejar una mica la merda dels altres.
- Dues cerveses - demanem, i penso en la pixera que tindré després, però bé.. és igual.
- Ara que ja fa estona que estem junts, començo a estar més tranquil... no m'has vist un pelet forçat en alguna cosa? - em preguntes, de cop.
És cert, potser sí que se't veia una mica nerviós, abans, al Harlem... però no hi he donat massa importància, i he pensat que... ves a saber... no he pensat gaire res.
- Sí, abans potser sí, una mica...
S'acosta la noia amb les dues cerveses i ens les deixa sobre la taula. Aprofites el moment per canviar la conversa i tocar terrenys menys pantanosos. T'ho agraeixo, aquestes coses sempre se m'han fet molt incòmodes, i fins al moment la conversa havia estat amena i tranquil·la, per què espatllar-ho?
- Quina fauna que hi ha per aquí, no? Sempre m'imagino a què caram es dedica aquesta gent.
Noto una petita punxadeta per dins, que prefereixo no interpretar, conseqüència de trobar una persona que es dedica a contemplar les persones d'una manera semblant a la que fas tu.
- Jo... jo en canvi, sempre m'imagino perquè deuen estar aquí. Veus el tio de la barra?
I t'assenyalo un home d'uns trenta-cinc anys, que aguanta un cubata amb la mà i mira enfurismat al rellotge i a la porta d'entrada, alternativament.
- Fa cara d'esperar algú - segueixo - algú que fa tard.
- Algú que em sembla que no el valora com es mereix -continues.
De sobte, sento llàstima per aquell desconegut. Desitjo que trobi algú que no el faci enfurismar mentre s'espera, i em sobto a mi mateixa, murmurant en la meva vessant més pessimista:
- Potser no... però nosaltres no el podem ajudar en això... i potser.. - em retorna l'optimisme -, potser troba algú aquesta nit, la noia d'aquella taula d'allà, per exemple.
I els dos mirem a una noia asseguda sola, una mica més jove que l'home, però no massa, que contempla meticulosament a tots els de la sala.
- La noia aquella, si t'hi fixes, mira més les altres noies. De fet, em sembla que no et treu l'ull de sobre - i em mires, mig burleta.
Noto com em comença a pujar el to vermell, i una barreja de nerviosisme.
- Va, què dius... - i intento evitar-te la mirada.
- Sí sí.. quan no la mires... no és d'estranyar, no? - vas insistint, i ara sí que noto que la vermellor m'omple la cara. Miro fixament la cervesa mentre començo a trossejar l'etiqueta obsessivament.
- No sé... - mig xiuxiuejo.
A tu sembla que se t'escapa el riure.
- Sembla que ha detectat les nostres ones, ara es fa la desentesa.
Respiro alleujada perquè la conversa es desvia cap a altres temàtiques.
- Millor millor... - responc, més per aquest fet, que no pas perquè la noia ja no ens observi.
Rius, mentre et fregues els ulls.
- Em piquen una mica els ulls - dius.
- Pel fum?
- Sí, bé... és per les lentilles i l'aire condicionat... i el fum la veritat és que no hi ajuda gaire. A més, he estat tot el dia treballant davant l'ordinador, i buff... la vista se'n comença a ressentir.
- Vols que sortim a fora? A veure si amb una mica d'aire... fresc... - i penso que l'aire de Barcelona, de fresc i purificant, en té ben poc..
- No, ja estic bé aquí, no passa res.
Et sona el mòbil, i comences a regirar-te les butxaques, tot buscant-lo, mentre remugues entre dents. Mires el número, i mig exclames un "joder...", mentre prems el botonet per contestar.
- Sí?
Et faig entendre amb el moviment dels llavis que "ara vinc...", i tu assenteixes amb el cap.
Surto de darrere la taula, i aparto més gent per anar fins al lavabo. Em miro al mirall, i m'adono de com vaig, de despentinada. Em mig arreglo el cabell amb els dits, i llavors em quedo amb les mans recolzades a la pica, mirant-me als ulls directament al mirall, pensativa. No és la primera nit, que sortim els dos, però tampoc la desena. I encara no ha passat res, ni sé si vull que passi res. No ho tinc clar. No em vull equivocar. Sempre m'equivoco, i aquest cop... no em vull equivocar. No pas amb tu. Em refresco una mica la cara, i torno a la taula. Tu ja has deixat de parlar pel mòbil, però tens una expressió estranya a la cara, que no sé acabar d'interpretar, però que no em fa gens de bona espina. Just quan m'assec, m'ho deixes anar.
- Escolta, que... m'acaben de trucar... em sap molt greu, perquè estava molt a gust ara aquí però... haig de marxar...
M'empasso un glop d'ensurt, no vull que marxis però tampoc et vull retenir.
- Ah... ja? és... aviat, no? - de fet no ho sé, no duc rellotge, però ho intueixo per l'ambient.
- Sí, però... m'han trucat i... buff..
- No no, si has de marxar, ves... - continuo, no n'he sabut mai jo, d'insistir. Tindràs els teus motius per marxar, no? penso. Doncs ja està..
- Com ho veus per quedar un altre dia, aquesta setmana?
Aquesta setmana? avui t'he trobat un espai de temps, però ho saps, que vaig fins al cul de feina, però és clar, és clar que et trobaria un altre moment, aquesta setmana.
- Aquesta setmana?... home... la veritat és que em va una mica just..
Espero que responguis, però et quedes mut, mirant-me.
- Si t'he de ser sincer... - dius, tan fluix que gairebé no et sento. Començo a tremolar. - Et vull dir una cosa...
Tornes a quedar en silenci, com si esperessis un meu senyal.
- Digues.
- On ens porta estar quedant? No sé, potser no m'ho hauria de qüestionar, però... cap on anem?
De sobte, la pregunta tan temuda em cau com una llosa. Cap on anem? No ho sé, però no hi vull pensar, em fa massa por posar una direcció, i llavors adonar-me que m'he equivocat.
- Home... encara és aviat per plantejar-s'ho, no? - intento sortir del pas, sense que es noti el que realment vull dir-te. Però és massa aviat, i no, no vull equivocar-me.
- Sí, però... - continues - em refereixo a que... bé, és igual... sempre xerro més del compte i se m'acaba mal interpretant... si de cas el cap de setmana vinent et truco, d'acord?
- D'acord... és que ara... m'has agafat molt desprevinguda, saps? - intento disculpar-me.
- Sí, ho sé... és la meva intranquil·litat... però intenta esborrar-la, val? Parlem amb més calma a la pròxima ocasió...
- D'a
cord... - i mentre responc, et tornen a trucar.
- Ho sento, me'n vaig, ja tornen a trucar... - agafes el mòbil mentre em fas un petó a la galta i murmures adéu amb els llavis.
- Adéu.. - et responc jo, mentre t'allunyes. I llavors noto que et perdo, i ni m'equivoco ni deixo d'equivocar-me, senzillament, t'allunyes. M'aixeco, presa del romanticisme de les pel·lícules. Corro darrere teu i t'agafo de la mà. Em recorre pel cos un sentiment agradable, al notar els nostres dits enllaçats. T'atures al sentir la meva estrebada i et gires, estranyat. Et separes un moment el mòbil de l'orella.
- Digues, vols res? - em preguntes, amb un to una mica sec.
Em fas dubtar del que vull, no sé si vull que marxis corrent per aquella porta, o si vull que et quedis, o si ho vull tot alhora.
- No... només... dir-te adéu... - i no m'atreveixo a més. Llavors, veig l'home de la barra, l'home solitari, que s'aixeca tot sol, i se'n va. Agafo aire i et faig un petó als llavis, ràpid i fugaç, gairebé només te'ls acaricio, com si fos una nena petita amb el seu xicot de l'hora del pati. Tu et quedes palplantat, amb el mòbil encara separat de l'orella, sense reaccionar ni fer res. Finalment, sembla que se t'encén un llum damunt del cap, i dius al del mòbil:
- Et dic que d'aquí cinc minuts hi sóc.
I em mires, tot balbucejant, com si intentessis excusar-te, i alguna cosa se'm destrossa per dins. Finalment, et centres, i només diferencio de tu les paraules que em diuen:
- Me'n vaig. Dissabte et truco.
I te'n vas, i ja no sé si vull la teva trucada. Te'n vas, i sé que m'he equivocat. Que no he fet tard, però he fet aviat, que estàs fugint i que un cop més, jo també he caigut en la impaciència.


Comentaris

  • PRECIÓS[Ofensiu]
    voltor | 15-10-2007 | Valoració: 9

    Com en són de difícils les relacions home-dona i tan fàcils que haurien de ser. Felicitats, jo també he arribat tard a tot.

  • tiamat[Ofensiu]
    Lèvingir | 18-07-2006 | Valoració: 9

    escriu també el guio d'una pel-licula que la vinc a veure, i amb tu al costat si pot ser. i ves explicant...

  • Absència presentida[Ofensiu]
    Unaquimera | 26-05-2006

    Bon desenvolupant del fil argumental, fet de manera senzilla, situant molt bé cada protagonista i contrastant amb algun secundari ben aconseguit.

    Al llarg de tot el relat, va creixent un sentit com d'enyor per la seva absència de qui encara és present... mentre hi és allà davant, sembla que fugis però dones per bo aquell dolor ensordit que va creixent per dins... potser aquest sentiment fa que et sentis viva, no mata les esperances, no ofega les possibilitats!

    Constantment fas al·lusió als dubtes que demostrem tots plegats per les qüestions que semblen susceptibles de perdurar, de les quals fem fugida: si ho fem amb les coses materials, per què no en aquelles en què ens impliquem emocionalment?

    El final, contradictori i tendre, gens forçat, deixa una regust estrany però natural.

    Un relat amb encant.

    T'envio una abraçada gens impacient,
    Una quimera

  • Estic força d'acord amb en Jeremias[Ofensiu]
    filladelvent | 01-04-2006

    i és que no sé com t'ho has fet, però aquest relat es desenvolupa d'una forma tan natural que el palpes i t'hi quedes enganxada; com ell diu, la prosa i el diàleg s'entrallacen de forma perfecte i tot raja cm l'aigua. Un relat dels que s'ha de tenir en compte, n'estic segura.

    Per altra banda, el que m'ha sorprès molt agradablament són les reflexions que per entre mig s'hi escolaven com si res: treure's el rellotge per deixar que res aturi la nit, i, sobretot, el sentit de la noia de si m'equivoco si no m'equivoco si faig tard o faig d'hora.

    Em miro al mirall, i m'adono de com vaig, de despentinada. Em mig arreglo el cabell amb els dits, i llavors em quedo amb les mans recolzades a la pica, mirant-me als ulls directament al mirall, pensativa. No és la primera nit, que sortim els dos, però tampoc la desena. I encara no ha passat res, ni sé si vull que passi res. No ho tinc clar. No em vull equivocar. Sempre m'equivoco, i aquest cop... no em vull equivocar. No pas amb tu.
    (...) I llavors noto que et perdo, i ni m'equivoco ni deixo d'equivocar-me, senzillament, t'allunyes. (...) Em fas dubtar del que vull, no sé si vull que marxis corrent per aquella porta, o si vull que et quedis, o si ho vull tot alhora. (...)
    I te'n vas, i ja no sé si vull la teva trucada. Te'n vas, i sé que m'he equivocat. Que no he fet tard, però he fet aviat, que estàs fugint i que un cop més, jo també he caigut en la impaciència.


    M'han agradat molt aquestes reflexions impreses que ens ensenyen de refiló el caràcter i probablament les experiències passades de la protagonista.

    Et felicito molt honestament; que poguwm gaudir de la teva lectura per molts anys.

    -Filladelvent-

  • M'agrada com l'escrius.[Ofensiu]
    Jere Soler G | 31-03-2006 | Valoració: 10

    És impressionant amb la facilitat que es dibuixen les imatges a la meva ment mentre llegeixo aquest relat; i tot gràcies a com combines de bé el diàleg amb la narració. Les explicacions als diàlegs són espontànies, sinceres, naturals, gens forçades. És una prosa boníssima digna dels escriptors mitològics de sempre. Hi ha alguna falta formal, però a nivell del desenvolupament del relat és magistral i mereix un deu, perquè no hi ha notes més altes. Ho dic sincerament. Si no m'agradés o si el que et dic no fos el que penso senzillament no faria el comentari.
    És un relat magistral.

  • Interessant conte...[Ofensiu]
    Unicorn Gris | 19-03-2006 | Valoració: 8

    M'agrada aquesta reflexió en forma de conte sobre el sortir de nit, la monotonia, una copa rera l'altra, anar passant el temps, els colegues xerrant...

    Em recorda els meus temps en que tenia colla fixa. Era així, la cosa.

Valoració mitja: 9

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Tiamat

Tiamat

321 Relats

1500 Comentaris

582584 Lectures

Valoració de l'autor: 8.82

Biografia:
també al bloc d'europa de l'est
transiberia.blogspot.com,
a la revista
Revista Est'
i al mail
tiamat_relats@yahoo.es

Laura Bohigas, del 85. He estudiat filologia eslava i, en el meu temps lliure, viatjo als Balcans. Visc a Barcelona, però no en sóc. I més coses, però en l'essencial, poc més

Entre els 19 i els 22 anys vaig escriure 321 coses i les vaig anar penjant aquí. Ara m'he calmat i escric de tant en tant, però no ho penjo aquí. Llegeixo molt.