Tres dinou (2a part)

Un relat de: Tiamat

Dia 9 (ells)
Som de nou dalt d'un tren i ara ocupem els quatre seients
Portem hores senceres sense aturar-nos enlloc, creuant una mena de desert recobert a trossos d'una mena d'herba seca. De tant en tant es veu alguna vaca, alguna casota o algun camí que es perd en el no-res. Quan veiem un arbre, fem esforços per identificar-lo, però dubto que ho encertem algun cop. Al final mirar per la finestra ens avorreix i ningú sembla tenir ganes de conversar. Estem mig desperts mig adormits, de tant en tant fem una partida de cartes o algú intenta fer-ne un castell, que cau a cada batzegada del tren
Passem per sobre el que hauria de ser un riu majestuós, envoltat de vegetació frondosa, però l'únic que creuem és un rierol que amb prou feines s'arrossega a ell mateix i algú pregunta si creiem que podrà arribar al mar
Damunt d'un mapa ho comprovem, però el riu mor dins d'un llac, a molts quilòmetres del mar


Just quan fosqueja, comença a aparèixer de nou el verd, alguns camps conreats, pagesos que ens saluden amb la mà, poblets amb les seves esglésies coronant-los que es van fent grans a mesura que la nit avança i finalment, quan ja és fosc del tot, el tren s'atura a un poble de dimensions considerables
El revisor ens avisa que farem una parada llarga, de més d'una hora, i baixem a estirar les cames







Com més ens allunyem d'on venim, més impronunciables es fan els noms, i ningú es veu en cor de llegir el rètol de l'estació. Fem ganyotes intentant-ho i ens riem els uns dels altres. Després de seure una estona a un banc contemplant la màquina del tren, ens aixequem per fer un tomb per les rodalies de l'estació. El rellotge marca les onze de la nit i aprofitem que trobem un supermercat obert per comprar quatre coses de menjar. Descobrim un petit parc, amb un gronxadors metàl·lics i un tobogan massa estret per nosaltres, i sopem asseguts als gronxadors. Aquests grinyolen sota el nostre pes, però ens entossudim a comprovar la seva resitència fent-los pujar cada cop més amunt. Recordem la sensació de quan érem petits, l'aire fred a la cara, els cabells que s'escampen, les mans ben agafades a les cadenes i les cames estirades, intentant tocar més i més amunt del cel
Llavors ens quedem una estona en silenci, mentre ens acabem el sopar i cadascú pensa en les seves coses. Això permet que un de nosaltres s'adoni de l'ombra que hi ha asseguda en un dels bancs del parc. Dóna un cop de colze a la resta per avisar-nos de la presència i murmurem sobre qui o què deu ser i si no seria millor anar tirant cap a l'estació, que veiem il·luminada a través dels matolls. Abans que decidim res, l'ombra s'aixeca i trontolla cap a nosaltres
És un noi d'uns vint-i-cinc anys, amb el cabell ros que li ha caigut a clapes, la roba vella escampada damunt del cos i uns dits vermellosos que surten de les puntes foradades dels seus guants. La cara és la burla d'una cara de persona. La pell dels llavis la té estripada, el nas és bonyegut i torçat en una forma anti-natural, les orelles semblen dos manyocs i els ulls no paren de moure's darrere una capa de cristall humit. Se'ns planta al davant i murmura alguna cosa mentre allarga una mà
Li ensenyem una moneda i fa que no amb el dit
Li ensenyem una cigarreta i fa que no amb el dit
Acluca els ulls i els obre lenta i pesadament, segueix allargant la mà
Li ensenyem un tros de menjar i fa que no amb el dit
Ens arronsem d'espatlles i ell també
Fa un gest de despreci i per un moment ens sembla que caurà, però no cau i s'ajup per recollir alguna cosa de terra. Quan ho té ben aferrat a la mà, sigui el que sigui el que hi té, s'ho amaga darrere l'esquena, com aquell que té un regal per un nen. Somriu d'una manera molt estranya, dolça i enigmàtica, i finalment fa un altre gest de despreci i llença al terra la floreta que amagava
S'arrossega de nou fins al seu banc, on s'estira disposat a adormir-se, tot acaronant la sorreta del parc, i nosaltres marxem cap a l'estació, perquè el tren és apunt d'engegar i aquí no ens hi volem quedar






Dia 11 (ells)
Hi ha un dia sencer de viatge fins a la següent ciutat on ens volem aturar. Ens han dit que hi ha unes ruïnes dignes de veure i no ens ho volem perdre. Tenim pensat passar-hi un parell de dies, fins i tot tenim l'adreça d'un alberg que ens han recomanat
El paisatge ha canviat des d'ahir. El desert tacat d'herba s'ha convertit gradualment en turonets de roca recoberts de matolls recoberts de flors grogues. Durant molta estona el tren viatja al costat d'una carretera molt transitada, amb els cotxes que condueixen com bojos i que s'avancen per tots costats. Ens alegrem d'haver decidit fer aquest tros amb tren, sobretot quan ens adonem que a cada revolt de la carretera hi ha instal·lada una petita capelleta, o un parell, o com a mínim una corona de flors, que ens fa preocupar per la vida de la persona que va tot sovint a canviar les flors velles per flors noves
Una dona que va al mateix vagó que nosaltres, ens explica la història del seu fill i de com va perdre la vida a la carretera
"Era una gran persona. Es deia Martí i tenia vint-i-tres anys quan va passar tot plegat. Ara ja n'han pasta gairebé dos i ho recordo com si fos ahir…. és encara tan recent! En Martí era una gran persona, la millor, jo no n'he conegut altra d'igual, i no ho dic perquè fos el meu fill, diria el mateix si no ho fos, ho puc ben jurar. El cor el tenia com el de deu sants, així de gran el tenia. Era ros i esvelt, llest! Tenia una estimada, però això només ho sabia jo. Ni la noia no ho sabia! Perquè la noia estimava un altre home i en Martí no s'atrevia a dir-li res. Heu vist aquestes flors grogues que creixen als matolls? No trobeu que són les flors més boniques que heu vist mai? En Martí ho pensava! Però si us hi fixeu bé, veureu que no totes són iguals. Potser amb el tren es va massa ràpid, però quan baixeu fixeu-vos-hi bé: n'hi ha que són més blanquinoses, d'altres són d'un groc intens intens i d'altres tenen un to vermellós. Però per en Martí, les més boniques eren unes de molt rares, que gairebé no creixien enlloc més que en un turonet que hi ha a tocar de la nostra ciutat. Són especials perquè malgrat a primer cop d'ull diries que són només grogues, així que la llum del sol li toca d'un altre costat, sembla que agafin tons verdosos, o blavosos, o lilosos, o ataronjats, segons la llum, el moment i fins m'atreviria a dir, el color dels ulls de la persona que les mira! El que passa és que aquest turonet, i ja sé que us semblarà ridícul tot plegat, ha quedat enclaustrat entre l'autopista i la via d'aquest tren on anem. I en Martí, ja em direu!, va decidir que la seva estimada havia de tenir cada dia a la finestra, un pom d'aquestes flors grogues tan especials que us dic. Així doncs, cada matí se n'anava a collar-ne un grapat i les col·locava a la finestra de la noia, que es pensava que venien de l'home que estimava i aquest no ho deuria pas negar. Un dia però, en Martí va desaparèixer. Dos dies i no tornava. Tres, i no tornava. Al quart em vaig assabentar que feia quatre dies s'havia trobat un cos d'home aixafat a l'autopista, a l'alçada del turonet. El seu cos era irreconeixible, però jo sé que era ell, qui més que ell podia creuar la carretera per anar a buscar un ram de flors? Li vaig anar a dir a la noia i ella es va posar a plorar, perquè es veu que just aquell dia en Martí li havia explicat tot i ella li havia dit que seguia estimant l'altre home.. La gent murmurava que va ser un suïcidi, això d'en Martí, jo no ho sé pas….. prefereixo pensar que va ser un accident, això del suïcidi és més romàntic, però ai vés, és el meu fill, se'm fa difícil…. I ara sóc jo qui li posa un pom de flors just a tocar de l'autopista.. no pas de les que a ell li agradaven, em fa massa por creuar aquella carreterota.. però què hi farem.. com és la vida, eh? Fixeu-vos bé en les flors, si baixeu del tren, i si en trobeu una de les que us dic, guardeu-la bé, que segur que us porta sort!"
I la dona s'ha posat a mirar per la finestra i no ha dit res més
Cap de nosaltres s'ha atrevit a dir res sobre el noi que vam trobar l'altre dia al parc i que no volia res més que una floreta
Segurament no tenia res a veure amb el noi de la història, però ens ha produït una tremolor inquietant pensar que potser sí que ho era






Dia 12 (ells)
I per fi arribem a la ciutat. No són més de les onze i el primer que fem és anar fins a l'alberg. Ens posen a una habitació molt petita on no hi cabem gaire i que fa molta pudor a humitat, però pel preu que paguem ja ens sembla més o menys just. A més som al centre i tenim unes vistes d'allò més boniques
Mitja hora després ja estem voltant per la ciutat. Té un color grisós que els habitants intenten dissimular recobrint les finestres i els balcons amb flors. Ens creuem amb poca gent i la majoria intenten atreure'ns cap als seus comerços
Els carrers no estan ben empedrats i no deixem de trepitjar l'aigua que deuria caure ahir a la nit. Malgrat tot, tenen un aire de majestuosos, d'haver servit a grans personatges de la història, i no podem evitar explicar-nos els mites que recordem lleugerament, barrejant-los tots amb tots i inventant-nos-en la meitat. No hi fa res, els mites sempre són bonics i tenen un no sé què d'antic que els fa fascinants d'escoltar
Ens asseiem a un bar que dóna al riu per prendre un cafè. Aquí el cafè és foro i intentem dissimular les ganyotes. Els venedors no ens deixen tranquils i ens volen vendre absolutament de tot: cdes i dvdes, encenedors, mocadors de paper, fotografies pornogràfiques, targetes per la càmera digital, gomes pel cabell, souvenirs, rellotges, ulleres de sol, tabac,.. Ho rebutgem tot com podem, però la seva insistència és tan exagerada que ens afanyem a acabar-nos el cafè i a dirigir-nos a les ruïnes
Quan hi arribem, després d'un parell de parades amb el metro, l'estòmac ja ens comenta a rondinar de gana. Però abans les volem veure
I no ens
decepcionen en absolut. En un primer moment no les veiem, ja que queden amagades darrere l'edifici on venen les entrades, però just després d'avançar un parell de passes apareixen davant nostre com un esclat
Són de pedra blanca i brillant, solemnes i amenazadores, testimonis de milers de fets, de converses i d'històries. Semblen saber tantíssim, malgrat ser només pedrotes! Sota seu no és difícil d'imaginar qui les va construir, com es deurien passejar a la seva ombra i fins i tot com deurien ser d'impressionants quan estaven senceres. Intentem ficar-nos a la pell de la primera persona que va veure la construcció acabada (algú deuria ser el primer), però se'ns fa imposible. Volem acaronar-les, però un cordill ens ho impedeix, per tant ens limitem a asseure'ns al davant mentre ho contemplem sobrepassats
Més tard hi tornem de nou; sense haver-ho parlat abans, els peus ens hi duen, i seiem durant hores i més hores sota seu
I l'endemà igual
I l'endemà
A la ciutat hi ha d'altres coses, més ruïnes, museus, botigues, carrerons i racons i més racons, però nosaltres no visitem res més
Finalment, al migdia del quart dia, algú diu "continuem" i només llavors recollim les nostres coses de l'alberg i seguim amb el viatge






Dia 13 (ells)
El tren arrossega una averia i ens passem una tarda sencera aturats en un poble que és bàsicament verd
Moltes façanes de les cases estan pintades d'un verd molt clar, les teulades són gairebé totes de metall i, al cap dels anys, han quedat recobertes d'una pàtina verdosa. Però sobretot, el que dóna color a aquest poble són els jardins, els enormes jardins que cada propietari manté curosament
No hi ha una solta tanca, però no té res a veure amb el poblet que surt a Big Fish
Aquí és molt més matusser. No hi ha una catifa verda recobrint tot el terra i ningú va descalç
Si bé és cert que cada propietari cuida el seu jardí, també és cert que cadascú el dissenya al seu gust i no es fixa en si té alguna relació lògica amb el del veí
N'hi ha de salvatges, d'ordenats, de pintorescos, de barrocs, d'orientals, amb nans i flamecs, amb fonts d'aigua simulada, amb glorietes recobertes d'heura, amb arbres alineats, amb flors, amb hortalisses, amb fruiters, amb jocs per nens, amb un gronxador fet de pneumàtic i cordes, amb caminets empedrats, amb bancs, amb grans zones ofertes per fer barbacoes,..
Malgrat aquest aiguabarreig incoherent d'estils, l'absència de tanques i del concepte de la propietat, fa que els límits dels jardins es desdibuixin, i tot i que t'adones que el jardí tropical del veí de la dreta no té res a veure amb les fonts romanes que ha instal·lat el veí de l'esquerra, no sabries dir amb certesa on comença un i acaba l'altre
La gent però, gairebé no gasta hores al dia per contemplar el paisatge que ha creat. Els habitants del poble treballen en feines monòtones, tenen ordinadors, televisor, videojocs i microones, van al supermercat, tenen fills que escupen al terra i aixafen les plantes, llegeixen revistes que regalen banyadors i diaris que regalen vaixelles senceres, paguen una hipoteca, tenen cotxes que fan retronar per l'asfalt (sí, clar, també hi ha carreteres) i hi ha un parell de cacics que ho fan anar tot amunt i avall
Si fos per la vida de la gent, seria un poble d'allò més normal
La guia, de fet, ni tan sols l'anomena
Al cap d'unes hores, solucionen l'averia i continuem el viatge






Dia 1 (ell)
Entro amb una bossa plena de mocadors de paper i començo a parlar, que si la meva família no sé què, que no tinc feina i un ull rebentat, que sóc de no sé on, que jo només demano una moneda i que ells en porten moltes a les butxaques, que què els costa donar-me'n una, que la sort està mal repartida


Camino i ningú em dóna res


Colla de desgraciats egoistes de merda, fills de puta tots




Baixo i pujo i torno a parlar


Que si la meva família depèn de mi, recito cinc o sis noms de nena i que són les meves filles, que si la feina no sé què, que sóc de no sé on, que jo només demano una moneda i que ells en porten moltes a les butxaques, que què els costa donar-me'n una, que la sort està mal repartida


Camino pel vagó i ningú em dóna res


Colla de desgraciats egoistes de merda, fills de puta tots, se'n penediran, se'n penediran




Baixo del vagó i pujo al següent vagó i torno a parlar


Que si la meva família no sé què, que si la feina no sé què més, que sóc molt lluny de la meva terra i em sento desvalgut, que jo només demano una moneda i que ells en porten moltes a les butxaques, que què els costa donar-me'n una, que la sort està mal repartida


Camino pel passadís del vagó del metro i una vella me'n dóna un parell i jo li dono un paquet de mocadors


Colla de desgraciats egoistes de merda, ja poden estar agraïts a la puta vella






Dia 14 (ells)
Al mapa ens ha cridat l'atenció l'enorme quantitat de vies que envolten aquest poble i ens aturem a visitar-lo. La guia en fa cinc cèntims: el poble va néixer fa una mica més d'un segle, sota la bogeria d'un terratinent que no sabia què fer en aquells terrenys. I ja està


El poble està format per una vintena de cases, blanques i amb l'estructura de la façana feta de fusta, una pizzeria, un supermercat i l'estació. Té una via d'entrada i una de sortida, però entre una i l'altra hi ha tot un circuit viari que s'enfila pels turonets que envolten el poble, passa per sota un parell de túnels, a mig trajecte les vies se separen, unes van cap amunt, les altres cap avall, donen voltes i al cap d'un parell de girs es retroben, per anar juntes de nou al punt de sortida
Cada casa està rodejada de vies, i cada carretera de cotxes es creua amb un grapat de vies, i cada muntanyeta està atapeïda de vies, i de fet, no hi ha ni un sol terreny que no estigui recobert de via


A part del tren d'on baixem nosaltres, que s'atura uns minuts a l'estació i segueix recte per sortir del poble, n'hi ha tres més que recorren eternament aquest circuit boig i embolicat. Les locomotores es veuen ja velles, atrotinades. N'hi ha una de vapor de principis dels setanta, sense vagons; una diesel granate amb tots els vidres trencats que arrossega un parell de vagons de càrrega buits, i una altra de verda amb forma de cocodril que estira un vagó de passatgers massa llarg per ella


Deixant de banda l'amo de la pizzeria i el del supermercat, tots els habitants del poble semblen dedicar-se al bon funcionament d'aquests trens. El cap d'estació, els revisors, els conductors, els que mantenen les vies, els que venen bitllets,..
Picats per la curiositat, comprem quatre bitllets pel tren de passatgers


Al vagó només hi som nosaltres i mentre passem lentament entre les cases i per dins dels túnels, el revisor ens parla de vells temps, de quan el poble no semblava un parc d'atraccions abandonat, de com en època del seu avi, quan es va construir el poble, molts aficionats a les maquetes de tren s'hi van traslladar a viure-hi (a aquestes alçades ja ens hem suposat que el terratinent també n'era un gran aficionat), de quin gran somni fet realitat havia de ser aquella vil·la i amb quina il·lusió havien col·locat cadascuna de les vies, i de la poca esperança que quedaven als pocs habitants que resistien a marxar-ne. Som els primers turistes en tres setmanes


Al poble no hi passem més que dues hores, el temps que tardem en fer cinc cops seguits el circuit amb el tren de passatgers, donar una volta a peu i menjar una pizza a la pizzeria






Dia 2 (ell)
Acaben de dir que les línies del metro estan totes tallades per la pluja
Els viatgers surten de l'andana a empentes, jo entremig d'ells, i els autobusos es col·lapsen


Aprofito el dia lliure per passejar-me i només faig que creuar-me amb persones adultes, madures, aguantant un pal amb un tros de tela tensa al capdamunt. Tenen un aspecte tan absolutament ridícul amb el paraigua a les mans que em fan venir ganes de riure i em poso a riure sol


Corren amunt i avall del tot indignats amb els núvols


De cop no els hi agrada la primavera


A mi tampoc. Hi ha molt fang. Als llibres escriuen que a l'arribar la primavera canten els ocells i escalfa el sol. Què té això d'agradable? L'ocell no és més que un ocell*


M'assec una bona estona al costat de la boja que es passa els dies llegint al costat del cinema. Parlem d'immortalitat. Jo dic que no, ella diu que sí. Ho justifica amb l'intercanvi de matèries


L'intercanvi de matèries! Quina covardia consolar-se amb aquest succedani de la immortalitat! Només el covard, en el qual la por a la mort és superior a la dignitat, pot consolar-se pensant que el seu cos viurà amb el temps a l'herba, en una pedra, en un gripau.. *


Aquesta dona és una desgraciada de merda. Llegir i llegir i no s'adona d'absolutament res, de res






Dia 15 (ells)
Estem una mica farts de poblets rancis, fa una setmana que no ens aturem a una ciutat com déu mana i ja en tenim ganes
Per sort, d'aquí un centenar de quilòmetres arribarem a una i això ens anima una mica
Falta una mica més d'una hora per ser-hi i el paisatge no ens interessa
Aprofitem per preguntar-nos breument perquè fem el viatge. Cadascú té els seus motius, encara que tampoc es pot dir que cap sigui gaire creïble
A estones ens sembla que l'ambició de veure coses no és motiu suficient
Els quatre mirem per la finestra i semblem tenir pensaments idèntics, malgrat no deuen tenir res a veure
Els miro un instant i em sento terriblement lluny d'ells
Ells em miren a mi i crec que pensen exactament el mateix
No hi donem més importància, cedeixo la llibreta a algú altre


El tren està entrant a la ciutat






Dia 3 (ell)
Pujo al metro amb la bossa carregada de mocadors de paper. Som a final de mes i això fins i tot es nota aquí


Hi ha sis vagons i ningú em dóna ni una trista moneda



M'arrossego per l'últim vagó amb semiesperança, però res, ni un cony de vella rància ni un putu jove revolucionari ni un ric de merda amb malsons, res res, les mans buides i la bossa amb tots els mocadors


Desgraciats, penso, mentre baixo del vagó i remeno per dins la bossa


Ells s'ho han buscat, per rancis, ells s'ho han buscat, només volia una puta moneda, mecagoentot


Mentre les portes es tanquen, ho llanço a dins i em disposo a arrencar a córrer


Però llavors em veuen






Dia 16 (ells)
I de cop el veiem
Un home de quaranta anys, cabell llis i greixós, ulls caiguts, llavis prims i dents groguenques, un coll sec que surt d'un jersei groc desfilat, pantalons de pana marró, alt i sec, amb bambes destrossades,
treu una granada de la bossa de plàstic que porta a la mà, i abans que les portes es tanquin, la llança dins del vagó del metro


Però què cony.... murmura algú de nosaltres


L'home es posa a córrer mentre la bomba explota, però li barrem el pas i les ones expansives ens fan caure al terra, ell damunt nostre


Ens mira ràpidament, s'aixeca i fuig, però nosaltres no el perdem de vista i el perseguim fins a la sortida


Cridem perquè algú l'aturi, però l'únic que fan és preguntar-se els uns als altres què deu estar passant






Dia 4 (ell)
Corro pel carrer corro apartant la gent a cops i corro amb ells al darrere


Desgraciats de merda, no em toqueu els collons


Són més joves i més ràpids i tenen ganes de tocar-me els collons, i aviat m'atrapen i em fan caure pel terra


Què fots, què collons has fotut! no paren de cridar-me i gesticulen histèrics


No em toqueu els collons, remugo


Desgraciat de merda, què fots, qui et penses que ets, però què collons fots! Sembla que no se'n sàpiguen avenir. A la policia te'n vas, ara t'hi portem, ara mateix te n'hi vas, però què has fotut!


M'agafen pels braços i m'aixequen, jo dono cosses a l'aire i intento desprendrem d'ells, però no hi ha manera


No ho faré més, no ho faré més! bramo, amb les llàgrimes regalimant-me per les galtes. No ho faré més! Sóc un pobre desgraciat, no sé què fer amb la meva vida, sóc un miserable, no tinc res, estic buit per dins, em convertiré en gripau, seré un gripau fastigós, estic perdut! Ajudeu-me, siusplau, no em deixeu sol, ajudeu-me!


sembla que la seva ràbia retrocedeix


Em poso a plorar a crits, la gent del voltant es gira i ells m'agafen menys fort


Ajudeu-me! Estic buit i no sé què em faig, necessito algú, estic tan sol, tan sol... tant.....






Dia 17 (ells)
És un desgraciat de merda però ens suplica venir amb nosaltres
Admet que sí, que ha fet explotar ja molts metros, però que només els fa explotar quan ningú, absolutament ningú, li dóna una sola moneda
Que ni que li donin la moneda més petita de totes, o un trosset de menjar, o una frase d'ànims, ja no hi tira cap bomba..
però si ningú li dóna res.....
llavors comença a plorar altra vegada, amb unes llàgrimes tan grosses que sembla impossible que puguin sortir dels ulls

El món és injust, diu, la sort està mal repartida però potser nosaltres som la seva sort i no li podem negar, diu
N'està fart i es penedeix de tots, de cadascun dels seus dies, som la seva oportunitat de començar de nou, d'una vida digna, no és dolent, diu que no hi ha bons i dolents, i que si n'hi hagués ell no seria dolent, que ell només ha tingut mala sort


Nosaltres sabem que només ens diu que tonteries i que és un fill de puta, que l'únic que vol és fugir de la ciutat, però ens és igual, que vingui amb nosaltres si vol


Aquí no estem per mirar ni a dins ni a fora de les persones






Dia 18 (ells)
Són cinc, els nostres cossos: un per cadascú
Són dèbils: es desfan amb l'aigua i es cremen amb el foc. Però quan fa vent poden volar


Són cinc, els nostres noms
S'inspiren en els records de l'autora, però encara no hem decidit quins




Som cinc, nosaltres, i caminem i caminem des de ves a saber quan



Comentaris

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Tiamat

Tiamat

321 Relats

1500 Comentaris

578923 Lectures

Valoració de l'autor: 8.82

Biografia:
també al bloc d'europa de l'est
transiberia.blogspot.com,
a la revista
Revista Est'
i al mail
tiamat_relats@yahoo.es

Laura Bohigas, del 85. He estudiat filologia eslava i, en el meu temps lliure, viatjo als Balcans. Visc a Barcelona, però no en sóc. I més coses, però en l'essencial, poc més

Entre els 19 i els 22 anys vaig escriure 321 coses i les vaig anar penjant aquí. Ara m'he calmat i escric de tant en tant, però no ho penjo aquí. Llegeixo molt.