L'edifici

Em recolzo al balcó, fumant amb calma, com si intentés fabricar temps amb les calades. No porto res posat, i sento com el vent que s'escola entre els edificis, m'acarona la pell. És de nit, i aixeco el cap. No es veu ni una puta estrella. A la ciutat mai és fosc del tot, i em resigno a contemplar els transeünts. Se me'n refot, si em veuen despullada. De fons se sent una ambulància, el so més bonic que es pot sentir a aquestes hores: almenys té una mica de melodia. L'acompanya un gos que borda la pèrdua del seu amo. Que tendre! Les mans em pengen de la barana, mentre la cendra fa equilibris a la punta de la cigarreta. No hi ha ni una sola finestra il·luminada, a l'edifici del davant. Tant tard, és? Si ni tant sols ha arribat la veïna de treballar! De fet me's igual, tampoc tinc son. Clavant els ulls maliciosament damunt la calba d'un home, que està apunt de passar per sota el balcó, faig caure la cendra. Les restes volàtils de tabac cremat, es precipiten cap a l'asfalt, i sense saber gaire què més fer, es desfan i s'escampen. S'endinsen dins un corrent d'aire, i ballen amb una fulla que s'ha escapat d'un arbre. Una part de la cendra, es diposita, burleta, damunt la calba de l'home de baix. Aquest, que de cop nota una cosa estranya damunt del cap, se sobresalta i s'espolsa, mirant espantat a banda i banda. Finalment, aixeca la mirada i em veu. Li somric, i el saludo amb la mà. Pobre fill de puta. Crec que dubta entre saludar-me i fer-me botifarra. No li permetré el luxe de decidir-se. Apago el piti al ferro de la barana, i el llenço cap a baix, però no em quedo per veure si l'encerto. Si sento un insult, sabré que l'he tocat de ple. Tanco la porta del balcó, i m'estiro a la catifa de la sala d'estar. M'imagino l'home, maleint-me amb el puny alçat.


L'home, però, prendrà una altra decisió, que no té res a veure ni amb malediccions ni amb amenaces. Ha vist com una dona, a l'altra banda de vorera, feia dringar el bolso, tot buscant les claus, i veu com es dirigeix cap a la porta de l'edifici de la noia del balcó. I li ve una idea al cap: entrarà darrere la dona i pujarà fins al pis de la cabrona que li ha tirat cendra al cap. Trucarà a la porta, insistirà prement el timbre fins que li obri (despullada, és clar). Llavors, se li abraonarà al damunt. Ella es pensarà que li vol donar un cop de puny, però en realitat, l'agafarà per la cintura, i l'estrenyerà cap a ell, com fan a les pel·lícules velles. Li besarà els llavis, i notarà que la llengua encara té regust de tabac. La noia, primer es resistirà, però s'haurà de rendir de plaer davant les seves carícies. Com a les pel·lícules velles, també. Però a partir d'aquí, s'actualitzarà l'escena, i es decantarà cap al gènere porno. Ell li premerà ben fort les natges, i ella, delerosa, li arrencarà la camisa de quadres, fent escampar els botonets blancs per tot arreu, i ofegarà un crit al veure el seu cos de mascle, la seva panxa peluda, inflada de tantes cerveses, que indiquen un passat rebel i desenfadat, i es posarà ben calenta, oh sí! ho sap de segur! A les dones els hi agraden els homes peluts i rebels, i l'olor de suor penetrant. Es pensa que la noia començarà a llepar-lo de dalt a baix, i això que encara seran al vestíbul! Llavors s'adonaran que la porta és oberta, perquè ella s'havia encegat massa amb la seva imatge divina, i la tancarà amb un cop sec, mentre l'agafa de la mà tot estirant-lo cap a dins del pis. Just a l'entrada de l'habitació, li treurà els pantalons, li baixarà els calçotets, i li farà una llepada tot al llarg de la polla, mentre la contempla amb admiració. S'aixecarà de nou, i s'estirarà damunt del seu immens llit, s'obrirà de cames, i mirant-lo li dirà: penetra'm, calb. L'home sap que, en aquell moment, ella s'estarà fonent de desig, contemplant la seva silueta masculina gairebé nua, vestida només amb els mitjons que encara no s'ha tret, amb el penis erecte i bategant. La voldrà fer patir un instant, recolzant-se al marc de la porta, deixant que la llum que entra del carrer, retalli l'ombra del seu perfil. Llavors, amb passes sinuoses, se li acostarà, i picant l'ullet, respondrà: el que tu vulguis, nena. Ella es posarà de genolls, i el cap li quedarà a l'altura de la titola. L'agafarà, es lleparà els llavis i començarà a xupar-li. Jugarà amb la punta, amb el forat de pixar, i després se la posarà tota a dins la boca, mentre amb una mà li acaricia els ous. L'home sap que s'excitarà encara més al notar dins la boca aquella polla tan grossa i fantàstica que té. O no, no, de fet ja li ha xupat la noia que hi havia a la barra del bar, aquest matí, mentre esmorzava. A aquesta del balcó, se la follarà. Sí, emocionada per la seva meravellosa titola, es tornarà a estirar al llit, i acariciant-se la figa, que gairebé estarà ofegada de tant de desig, tornarà a dir: no puc més, calb, penetra'm. I ell, sí, ell la penetrarà mentre sent com el flux vaginal vessa per totes bandes, com li esquitxa els pèls de l'estómac a cada nova batzegada, com regalima per les parets de l'habitació, i ella li dirà: més, més, calb meu, sí, sí, més! I ell li'n donarà més, la hi fotrà cada cop més endins i més ràpid, i ella no resistirà el plaer i explotaran els dos alhora, com si haguessin sincronitzat els rellotges abans. Sí, i llavors ell es liarà un porret i se'l fumarà. Li tirarà la cendra damunt l'estómac suat, i no es podrà resistir de tant exhausta com estarà, i ell dirà: t'ha agradat, eh porca, t'ha agradat eh? I la noia deixarà anar sospirs, i amb un fil de veu dirà que sí, perquè no tindrà energies per dir-ho més fort. Sí, això és el que passarà, això és el que ell farà, ho veu claríssim, i més amb el bony que sobresurt ara dels seus pantalons.


Però la dona ja fa estona que ha tancat la porta darrere seu, i l'home desapareix avergonyit de sota el balcó, tot tornant cap a casa seva, tremolós i indecís. Jo segueixo estirada a la meva catifa, comptant les taques d'humitat del sostre. Escolto la porta de la veïna que es tanca, per fi ha arribat de treballar! Corro fins a la finestra de la cuina, i miro pel celobert, a veure si la veig a la cuina fent el sopar. Però res, m'imagino que prefereix dutxar-se, ha d'arribar tan cansada, la pobra! Com que ja sóc a la cuina, aprofito per obrir la nevera, i inspeccionar-la. Poca cosa hi ha. El més suculent, és la friambrera amb les restes de l'amanida d'arròs del sopar. M'assec al terra de la cuina, com m'agrada fer, notant les rajoles fredes, al cul i a les plantes dels peus. La friambrera oberta a una mà, la forquilla a l'altra. La clavo dins l'arròs, i me l'enduc cap a la boca. Un granet s'escapa per entre la comissura, i amb el revers de la mà el torno a lloc. M'inclino endavant, he vist llum a la finestra dels veïns de dalt. És veritat, és l'hora de fregar els plats! Cada nit igual.. Sopen molt tard, aquests dos.


Ell està amb la mirada fixa a un plat amb formatge incrustat, fregant i maleint el moment que han decidit sopar pasta amb tomata i formatge. Mandra, mandra, cony de mandra. Ella va esbandint els plats que ell li passa, distreta, tot mirant per la finestra. L'has vist? li pregunta, al cap d'una estona de rutinària neteja. L'home posa cara escèptica, és que com vol que l'hagi vist, si està desenganxant el formatge? Ja ha tornat a treure el cap per la finestra del celobert, tota despullada, segur que ho fa perquè la veiem, continua la dona, com si renyés a la veïna de baix. Ell esbufega, deixant per fi el plat net, i li dóna a la seva dona. Li agafa el plat, però gairebé ni se'l mira. Estira el coll per la finestra, segurament per intentar veure de nou la veïna. Mentre mira celobert avall, comença a somriure maliciosament, i es toca l'espatlla, només recoberta amb la tira minúscula de la samarreta. Para l'aigua de l'aixeta, s'espolsa una mica les mans, i rodeja la cintura del seu home, que ara frega un ganivet. Ell s'atura, al notar els dits de la dona buscant la seva pell a l'altra banda de samarreta. Es puja les ulleres que li cauen nas avall, se li escapa el somriure, però intenta dissimular-lo. La boca d'ella s'acosta a la seva orella per preguntar-li si no li'n fa venir ganes, que la veïna els pugui estar escoltant. Ell no pot controlar el somriure dels seus llavis, i es gira cap a ella. Li acaricia les espatlles amb les mans encara ensabonades, baixa pels seus braços nuus, arriba fins als seus dits, i s'embolica amb ells. Ella se li apropa als llavis, i li fa un petó suau. Llavors se'n separa i se'l mira. Com m'agrada aquest home!, pensa. Durant un instant, li contempla els ulls, foscs i profunds, i llavors, torna a buscar els seus llavis, i deixa que les llengües es barregin, tastant de nou els espaguetis mandrosos del sopar. L'agafa per la nuca, i fa patinar les mans per l'esquena, fins que pot fer-les entrar per sota la samarreta i acaronar la pell, un pèl suada. Ell sent les seves mans tocant el seu cos, i l'agafa de la cintura, per intentar posar-la damunt l'encimera. Però la dona comença a pesar, i l'home a perdre força, i sent com les mans li rellisquen. Ella es mira els seus intents amb escepticisme, fins que li dóna un copet afectuós a la mà, i s'enfila a l'encimera tota sola. Entreobre les cames, i la faldilla fa un petit i delicat plec entre elles. L'home la veu preciosa, allà damunt, bruta de sabó, despentinada, i amb aquella faldilla tan lletja que es va comprar de rebaixes. Es tira damunt dels seus llavis, els rosega, vol fer-los esclatar entre les seves dents. Espera, espera! exclama ella com pot, mentre l'aparta. Li treu les ulleres amb delicadesa, i les tira dins la pica. L'agafa de la mà per acostar-lo a ella de nou, s'enganxa a la seva boca i busca la samarreta que encara tapa el cos que tant desitja. Finalment, troba la vora de la peça de roba, i l'estira cap amunt. Se separen breument perquè aquesta passi entre les seves cares, i la tiren cap a un costat. Sense cap mena de criteri, la samarreta queda oscil·lant a l'ampit de la finestra. Cap dels dos però, no veu aquest detall, alt
ra feina tenen. Ell té les mans damunt l'esquena de la dona, n'acarona la pell suau, fins que s'adona de la falta de roba interior, i no pot resistir fer moure les mans fins davant i amanyagar-li els pits. Els fa fondre entre els seus dits, sent com els mugrons se li claven al palmell, i vol clavar-se ell també. Nota que ella s'excita, però no sap que no és pas perquè li toqui els pits, si no que és perquè els hi toca ell. Sent els seus dits remenant pel cinturó, acariciant-li subtilment el penis, que comença a demanar a crits que li toqui l'aire. Ell treu les mans de damunt dels pits, per ajudar-la, però no pot resistir la temptació de la pell que s'amaga sota la tireta de la samarreta d'ella. Hi acosta dos dits, l'agafa i la separa cap a un costat. Hi apropa els llavis, ella tremola, sentint com l'home respira damunt del seu coll, i finalment, aquest hi deixa caure un petó. Ajh! exclama ell, de cop, esquerdant l'aire. S'eixuga els llavis amb fúria, s'aparta amb mala llet, remugant "puto sabó de merda" entre dents. Camina fins la pica, i hi escup, vigilant no encertar les ulleres i el plat net de formatge. Ella espera pacientment, mirant el sostre i fent balancejar les cames. Al cap d'unes quantes escopinades, ell se la torna a mirar, i sense voler perdre més temps, es treu els pantalons i els calçotets. S'arrapa als seus llavis, i amb dues mans expertes, s'escola sota la faldilla, buscant les calces. Ella recolza les mans damunt l'encimera, i aixeca el cul un moment, perquè ell les hi pugui treure. L'home li passa els dits entre els llavis de la vulva, i ella aprofita per treure's la samarreta de tires, tirant-la cap a un costat. Sense voler, topa amb l'altra, que penja de la finestra, fent que s'inclini una mica més, tot predint el seu futur més immediat. La dona s'apuja la faldilla fins la cintura, i li agafa el penis amb les mans, tot intentant fer-lo encaixar amb ella. Ell s'arrapa als seus pits. Just quan aconsegueixen acomodar-se l'un amb l'altre, un corrent d'aire penetra per la finestra. La samarreta ja no pot més, i es precipita celobert avall. La parella, que ha sentit la brisa a l'esquena, es gira i veu la peça de roba just quan desapareix pel forat. Merda! crida ell, traient la polla i abocant-se a la finestra. Ha quedat embolicada als fils d'estendre la roba del veí adolescent de dos pisos més avall. La dona s'enfada, protesta, no pot creure's que es preocupi per això just en aquell moment. Ell intenta fer-li entendre que no és una samarreta qualsevol, si no que és la que es va comprar a Bretanya, intentant donar èmfasi a la situació tot distorsionant el rostre amb preocupació. Però la incomprensió per part de la seva parella és evident, i acaba per deixar-li anar, ben sec, que millor que baixi de l'encimera, que encara la trencarà. Ella es posa de peus a terra, i la faldilla rellisca per la cintura, tot situant-se al seu lloc. Se li acosta, amb el front arrugat, per preguntar-li si pensa anar així, despullat i empalmat, a buscar la samarreta al pis dels veïns. Ell decideix capitular, donar-li la raó, i aprofitar una erecció que fa prou goig de veure. L'agafa de la mà i se'n van a l'habitació, rient com criatures fent trapelleries.


Deixo de sentir-los. Aprofito el moment per alçar-me i mirar pel celobert. La friambrera em cau per terra, escampant els últims granets d'arròs que quedaven, i els aixafo amb el peu descalç, però ni tan sols me n'adono. M'interessa més la samarreta, d'un taronja llampant, que segueix embolicada als fils d'estendre roba del veí de baix. Em vesteixo amb un instant, agafo les claus, i vaig un moment fins al seu pis. No són hores d'anar visitant pisos, però sé que els pares del noi de baix no hi són, i que ell encara està despert. Un cop davant la seva porta, em mig pentino, i dibuixant-me un somriure, premo el timbre. M'obre.
- Hola - em mira de dalt a baix, encuriosit. Va vestit només amb pantalons de xandall, que semblen posats més aviat a corre-cuita, el cabell despentinat, i quatre pèls orgullosos a la cara, formant la barba que fa pocs mesos que li està naixent. Parpelleja i desapareixen durant breus i dolorosos instants, els seus ulls clars. Quina monada de noi! Llàstima que sigui tan jovenet. I que tingui els ulls clars, però sempre es pot fer una excepció.
- Què vols? - pregunta, amb la seva veu un xic ronca. Quina delícia de veu!
- No res, perdona, ja sé que és una mica tard, però és que.. - m'embolico amb la meva resposta, per tornar-la més indefensa i creïble - És que mira, estic amb un noi, i li ha caigut la samarreta pel celobert i ha anat a parar als fils d'estendre roba del teu pis.. i bé.. doncs.. me la podries donar? Hauria vingut demà al matí, però com que he vist que hi havia un llum encès..
Ell m'analitza un instant, intentant copsar la veracitat de les meves paraules. Suposo que la meva roba arrugada i mal posada el convenç, i diu, senzillament:
- Un moment..
Entra dins del pis, mentre jo espio el vestíbul. Que diferent és, del meu! Està més ordenat, té un paraigüer just al costat de la porta, i una fusteta amb ganxos a la paret, per penjar les claus. Ho trobo encantador. Finalment, veig com s'acosta el noiet pel fons del passadís, amb la samarreta a la mà.
- Té - em diu, un pèl sec. L'agafo, fent-me l'avergonyida.
- Gràcies.. - rumorejo, mentre aixeco una mà per dir adéu. - Adéu.
- Adéu - respon, tot retornant-me la salutació gestual i tancant la porta. Pujo per les escales fent saltets, i un cop sóc dins del meu pis, no puc esperar ni un segon més. Em despullo ràpida, escampant la roba pel terra, i em vesteixo la samarreta-record del viatge a Bretanya del veí de dalt, que en aquest moment folla amorosament amb la seva dona.


L'adolescent del pis de baix, torna a la seva habitació, desitjant tranquil·litat avui que no hi són els seus pares, agafa el seu cd, el que té un PORNO escrit amb lletres grosses, i el posa dins l'aparell de música. De tots els cds recopilatoris que ha gravat, aquest és, sens dubte, el millor. És amb el que més bé s'inspira. Potser és cert que no escriu res de bo, però això és el de menys. Només li cal tancar els ulls, escoltar atentament, i deixar que se l'emportin les paraules. Ni lletres de cançons d'Extremoduro, ni versos de Bukowski, ni punyetes. El seu cd PORNO. La primera cançó es titula Anita Blond On The Chair. És en francès, però no li cal entendre'n els detalls, es queda amb l'essència. Comença amb una dona parlant en francès, a poc a poc, sensualment. Segons després, apareix la veu d'un home, també francesa, gairebé és un xiuxiueig, i conversa breument amb la dona. L'adolescent no entén res, però tan li fa. Es deuen dir que té una polla molt bonica, i un cony ben depilat. Agafa la seva llibreta, i l'obre per l'última pàgina guixada. Engega el bolígraf amb un clec-clec, i fa un gargot per veure si pinta. La conversa no dura ni un minut, i sense previ avís, la dona gemega de cop, escandalosament. Què li deu haver fet, l'home, per aquest canvi sobtat? L'adolescent es posa a comptar. La cantant agafa aire dues vegades, i xiscla. De fons, se sent alguna cosa que no sap identificar del tot. Una molla, o música. El títol de la cançó, li fa creure que més aviat, deu ser música. Ara, les inspiracions són més profundes, i s'hi afegeix la veu de l'home. Escolta més atentament, i en definitiva, el del fons és música. Els crits de la dona, segueixen marcant el mateix ritme, aire aire i xiscle. Aire aire i xiscle. Aire aire i xiscle. Com un vals. De cop, varia la melodia de la cançó. Ara, només se sent cantar a l'home. Per què aquest misteri? després d'infinits cops escoltant la cançó i buscant-li resposta, ha trobat la solució que li sembla l'adequada: la dona li deu estar xupant. Però no per això trencarà el ritme, ara que ja el tenia, encara que ella ja no gemegui i no li marqui el compàs. Torna a fer un gargot, no fos cas que en aquests segons, el bolígraf s'hagués assecat. Guixa, perfecte. Ja pot començar.
(poema número tres d'Anita Blond On The Chair)
Subratlla el títol, amb una línia gairebé recta, i entre parèntesis, com sempre. Els títols, pensa, són sempre el més prescindible, i ja li dóna massa categoria i tot, subratllant-lo. Se sent la veu de la dona, com un rumor, com si portés alguna cosa dins la boca. Sens dubte, li està xupant. Sembla que això agrada a l'home, que deixa anar uns gemecs cada cop més separats, una mena de uuuh, uuuh, aaah, oooh. La dona segueix sense sentir-se. El més difícil d'un poema, és començar, però li sembla que li ve alguna cosa al cap.
Les cordes vocals no ressonen,
plenes de llefiscoses taques blanques,
que no tenen res a veure amb les angines
Fa un cop d'ull al rellotge. Ja han passat tres minuts. Genial. Tres minuts de cançó, i tres putos versos. Però li agraden força. Els recita amb veu alta. Sí, sonen bé. L'home es calma, ara són gemecs més profunds, gairebé esbufecs. Només respira, de fet. Intensament, això sí, i a poc a poc, es va transformant en un xiuxiueig. Silenci. Ara no passa res. De fons se sent la remor d'abans, música, juraria. S'hi afegeix un panteix dèbil, gutural. Quin avorriment.
M'agenollo damunt del teu estómac,
amb el sexe untat amb vi.
Això no el convenç, i ho tatxa amb ràbia. Què s'embolica amb l'alcohol, ara! No té res a veure. Res. Feu alguna cosa, va! exclama. Sap perfectament que ara faran alguna cosa, se sap la cançó de memòria. Finalment, torna a accelerar-se la melodia, s'escolten la dona i l'home, i alguna cosa que topa amb alguna altra. La cadira de l'Anita colpejant la paret, per les empentes de l'home dins seu? Pot ser. Ella comença a deixar anar gemecs aguts, ràpids, que li surten de sota el coll, com si li haguessin de fer venir tos. S'agilitzen els seus crits, mentre que l'home contrasta amb els seus esbufecs, com exclamacions cansades.
Estripo margarides amb les dents,
amb ràbia i fúria:
estan podrides de fa dies
Ara millor. Sembla que la dona té l'orgasme, el seu ritme es calma sense atu
rar-se, ara senzillament panteixa. En canvi, ell no canvia el so, ja no hi ha música, només allò que fa cloc-cloc-cloc. Ell, quan folli, li agradaria fer-ho amb aquest cd PORNO de fons, o amb un de semblant. Sis minuts. Ja? Ja han passat sis minuts de cançó? L'esbufec d'aquest home sembla malaltís, de tant en tant s'afegeix el de la dona, però ell no calla ni un instant. Es fa feixuc i tot..
Se'm clouen les parpelles de son,
se'm trenca l'os de darrere el coll,
i tu et creus que era un orgasme.
Canvi de posició dels cantants, s'imagina l'adolescent. De cop, la cantant comença a anar rapidíssim, xiscla molt, de pressa i seguit, però al cap d'un moment, sembla que s'acaba. L'home fa uf, buf, uf, uoo, i la dona està en silenci. No sembla haver donat gaire de si, aquesta nova postura. Set minuts de cançó.
M'enverino de postures incòmodes,
em llepo la polla en contorsions
i exclamo un acudit fet plaer.
Se sent de nou la dona, molt de tant en tant, i l'home fa un oooh llarg i tremolós. Al cap de mig minut, ella torna a fer els seus xisclets ràpids, seguits i obscens, acompanyats, de tant en tant, d'un crit més llarg i premeditat, ooh, aah, ooh, o-o-o-o-ooh, i l'home, que gairebé només sembla el baix de la cançó, que pocs s'hi fixen, continua amb els seus oooooh, aaaaah, hhmmmm, ufff. Són gemecs llargs i tremolosos, sents ressonar les seves cordes vocals dins del coll. Comença a preparar el final del poema. No ha escrit res de gaire bo, potser és que no té massa bon dia.
Ara vagarejo exhaust, amb els ulls plorosos de sexe,
Els esbufecs de l'home segueixen sent tremolosos, i els d'ella, petits xiscles. Al cap d'un moment semblen cansats, no xisclen, els dos esbufeguen. I sembla que sí, que per fi acaben. Respiren amb silenci, ni tan sols es diuen adéu. Ja no se sent res. Cançó porno número dos. Només queda l'últim vers. Fa dies que té la frase donant voltes pel cap, i encara no sabia a quin poema corresponia. Ara ja el té. Gaudeix del moment, es diu, mentre es fa una guixada sota la sola de la sabata, per tal que el bolígraf funcioni a la perfecció. Somriu, mentre l'aparell ple de tinta es recargola entre el paper de la seva llibreta.
i siusplau, no em diguis que em fas l'am..DING DONG! collons.


Sento com l'adolescent de baix s'aixeca de cop i fa rebotre la cadira emprenyat.
- Hòstia puta, qui collons truca al timbre a aquestes hores! Ja en van dos, eh!
Camina escandalosament pel passadís, i s'acosta a la porta d'entrada. Escolto l'espiell que s'obre breument. Un esbufec. Una mà accionant els mecanismes del pany. La porta obrint-se d'una batzegada.
- Hola, què passa?
- Hola, perdona, sé que és tard, però és que.. - la veu del veí de dalt s'embolica, tremolosa i ansiosa per recuperar la seva benaurada peça de roba - És que abans, sense voler, doncs he tirat la samarreta pel celobert, i mira.. que s'ha embolicat als fils del vostre estenedor, i que.. que me la podries tornar? és que.. sé que és tard, però he vist llum, i que la samarreta ja no hi era, i he pensat que,.. en fi.. la tens?
- Una samarreta de color taronja? - pregunta el noi, amb la veu plena d'escepticisme, mirant-lo incrèdul amb els seus ulls verd clar.
- Aquesta! - exclama l'home, il·lusionat, i amb el cor ple d'esperança - Sí, sí, és aquesta! Que me la podries donar?
- Ha vingut fa un moment la veïna de dalt, dient que era del noi que està amb ella.
Es fa silenci. Em tapo la cara amb la samarreta, veient el món de color taronja, i em venen ganes de riure. Finalment, explota un so.
- Com?? - exclama, remarcant cada lletra com si li fes por no pronunciar-les bé.
- Doncs això.. que ha vingut i ha dit que..
- Que què?? I.. i li has donat?? - crida l'home, sense cap consideració pels pobres habitants de l'edifici que intenten dormir.
- És clar.. - contesta l'adolescent, cansat del tema. - Mira, arregleu-vos-ho entre vosaltres, que ja és molt tard. Au, bona nit.
Sento que la porta es tanca de cop, mentre el veí de dalt puja les escales remugant "ja veurà aquesta, ja" entre dents. M'acosto al rebedor de puntetes, amb els llums tancats i intentant no fer soroll. Ara és al meu replà, veig la seva ombra escolant-se per sota la porta. Sembla que dubta. Ensopego, però no em faig mal. Un soroll el fa reaccionar. Finalment, un cop ressona contra la fusta.


Mentre passa tot això, la veïna es masturba tranquil·lament, aliena a l'existència d'una samarreta de la Bretanya. És damunt del seu llit, amb roba interior. Té el llum de la tauleta obert, per il·luminar-se una mica, però no molt. Ha obert la finestra que dóna al celobert, així també s'escola una mica de llum de lluna, o de fanal, o d'on sigui que ve aquesta barreja estranya de llum que tenen les ciutats. Es mira. S'agrada força. Aixeca la mà, la contempla breument. Estira dos dits, somriu. Se'ls acosta damunt les calces, s'acaricia. El tacte de la roba és rugós, són velles, però els hi guarda certa estima. No pensa en res, en ningú, només en el parell de dits acaronant damunt la roba. Es ressegueix, sent aquella humitat, tot just incitant, que indica el munt d'estona que portava desitjant-se. Es toca per les vores de les calces, entra un instant per passejar per la línia on neix el pèl arrissat. Li agrada tocar-se els pèls, són aspres. Gairebé li sembla que els sent cruixir, quan els prem amb els dits. Amb falsa timidesa, s'acosta al clítoris, però el rodeja i posa els dits entre els llavis. És com passar els dits entre un tall de carn tova i calenta. I mira que això segon no ho ha fet mai. Baixa fent força, es posa un dit a dins del forat, a veure què tal. El torna a treure. Res, encara falta una mica, i està cansada d'aquesta excitació prèvia. Així doncs, posa un dit directament sobre el clítoris, i comença a fregar. Amb paciència fa girar el dit insistentment sobre ell, ara una mica com les agulles del rellotge, ara una mica en direcció contrària, ara amunt, ara avall. Però aquests canvis de sentit, la desconcentren, i intenta barrejar-hi alguna fantasia, perquè tot plegat tingui més suc. Intenta posar-hi el veí de dalt, el de la samarreta i els ulls negres i profunds, que s'escola per la finestra i la va a acariciar, amb les mans ensabonades de fregar els plats, però es veu que avui la fantasia no funciona. I això que aquesta sol anar bé. No deu tenir el dia. L'esborra, doncs, i es concentra de nou amb els seus dits. Continuen girant damunt del clítoris, l'altra mà.. tant se val on és l'altra mà. Mica en mica, i amb la calma, comença a sentir aquell regust previ, el dit fa tanta estona que dóna voltes, que cada cop es confon més amb la seva minúscula extremitat de plaer, i gairebé no sap on comença un i acaba l'altre. Sent com va creixent, com s'infla, com s'omple de sang i s'endureix. Una boleta com un pèsol sense coure, però en vermell, que treu el caparró entre els plecs de la pell. Sap que si ara apartés el dit, el podria veure. Per curiositat anatòmica, més que res. Però el que vol no és pas veure'l, o sigui que segueix jugant amb ell. Nota com, després d'uns quants minuts de fregues insistents, la mà es comença a cansar, prova un moment amb l'altra, però el costum fa que no se n'acabi de sortir, i canvia altre cop de mà. El dit continua amanyagant, pessigant, rodolant damunt d'aquella coseta vermella plena de nervis, i torna a confondre-la amb la punta del seu dit. Sent com s'acosta, tènuement, el plaer que busca, com si es passegés de puntetes dins seu, i s'apropés a ella encantant-se amb els aparadors. Segueix fregant, més ràpid que abans, hi vol anar encara més, però el seu dit no pot. Necessita anar més ràpid, necessita més, molt més, ja gairebé hi és, s'ho nota, i frena. Encara no.. encara no.. Passa el dit entre la vagina, ara sí, està perfecte, aprofita per agafar una mica de suc per lubricar-se millor, i hi torna. Frega frega i gira i gira i frega i gira i frega i frega, i sí, ja nota com arriba, ara ara, la punta del dit ja no té sensibilitat, els pits ja no tenen sensibilitat, el coll ja no té sensibilitat, la pell ja no té sensibilitat, tota està reduïda a un manyoc de nervis concentrats en una superfície mínima, fantàsticament increïble, meravellosament fascinant, i ara sí, està a segons de l'orgasme i li sembla que no podrà esperar més, es debat entre saborejar els instants abans o fruir d'una vegada amb l'explosió. Es decanta cap a la segona opció. Accelera la marxa al màxim, el dit no pot anar més ràpid, el clítoris no pot estar més encès, i llavors ve el desconegut del plaer, li connecta un parell de cables als genolls, i engega la descàrrega. Se sent electrocutada, una onada de calor la recorre, com si tot d'electrons nerviosos s'escampessin per sota la seva pell. Venen de fora, dels dits de les mans, dels dits dels peus, dels cabells del cap, i s'escolen per dins seu amb una única destinació: el sexe roent. I allà xoquen els uns amb els altres, esclaten i ella aparta el dit ràpidament, allà sota crema i no es vol escaldar. Qui va dir que tots els camins porten a Roma, és que mai s'havia fet una palla! Prem les cames, per sentir com els seus músculs espantats escampen contraccions, unaduestresquatrecinc sis, set.. vuit..... nou.......... deu. Deu. Bé! Encara. Deixa el braç penjant a un costat del llit, té el dit enganxós. Se l'olora un moment. Quina flaire més estranya, pensa. Se li fa un nus delicat a la gola, en torna a tenir ganes, però no sap si el seu clítoris ho resistirà. Se l'acaricia un moment. Au! li fa mal. Hi torna. Ai! que sensible està. Torna a insistir.. Collons! Com pot ser? I a veure si ara.. sí, ara millor. Torna a jugar de nou amb ella. Com resistir-s'hi? Llavors, sent uns cops enfurismats a la porta.


Amb un dit encara damunt del clítoris, s'atura de cop, mirant a banda i banda. De nou, algú que pica a la porta. Que no sap fer servir el timbre, aquesta gent? Es posa una bata poc elegant, i va fins a l'entrada. Obre. A l'altra banda hi ha el veí de dalt. Potser ve a dur a terme les seves fantasies, pe
nsa, un instant.
- Hola - li diu, amb la veu encara rogallosa. - Què vols?
- És que.. no sé per on començar.. - la dona envermelleix, creient que sí, que per fi es complirà aquell desig eròtic gastat de tantes nits anhelant-lo. Té temptacions d'agafar-lo pels braços, sacsejar-lo mentre exclama: escola't per la meva finestra, tan sols una nit! Només una!
- Però, què collons, què és això que tu tens.. que tu tens la meva samarreta de Bretanya! Per què li has dit al veí de baix que és teva? Però de què vas, tu, eh?
La dona es queda aturada, veient com ell li destrueix el somni, li esmicola amb poques paraules i crits mal formulats.
- Quina samarreta, quin veí, què dius tu ara? - respon, decebuda fins a límits inimaginables.
- No et facis la innocent, tu, ara! Que li has dit que era del teu amant! Que surti, va, que surti! Segur que va amb la samarreta posada! - exclama mentre intenta mirar cap a dins del pis, per veure si hi endevina l'ombra d'algun home.
Ella continua sacsejant el cap, desconcertada. Em tapo la boca, tinc temptacions d'esclatar a riure.
- Però, de quin amant em parles? Si estic sola!
- Sola? Au va, que t'he sentit gemegar!
La dona enrogeix, es sent descoberta, però no pas del que l'acusen. L'home de cop s'adona de l'error, i també envermelleix. L'ataca un sentiment de culpabilitat, i ella ho nota. Intenta calmar la situació.
- A veure.. el veí.. qui t'ha dit que havia anat a buscar la teva samarreta?
- Doncs.. la veïna de dalt.. - contesta ell, a mitja veu.
- Escolta, que la veïna de dalt també pot ser la del costat!
Al sentir aquestes paraules, m'arrapo contra la paret. M'abraço a mi, i a la peça de roba. La dona segueix amb la seva conclusió, que no inclou en absolut a la seva persona.
- Mira, li preguntes si la té ella, i si no, us ho arregleu amb el de baix, que jo vinc cansada de treballar i altra feina tinc que anar agafant samarretes dels altres.
L'home assenteix, ara llargament avergonyit, i demana un perdó tímid mentre ella tanca la porta. Es queda quieta al rebedor, intentant recollir de terra els trossets de fantasia que li acaben d'esquerdar. Però bé.. potser a la propera es servirà del veí adolescent de baix. Mentrestant, clavo l'orella a la meva porta d'entrada, i sento els passos de l'home a l'altra banda. El seu dit està recolzat damunt del timbre, però no l'ha premut. Vacil·la. Tem. Té por de tornar a tenir vergonya, de tornar a equivocar-se, comença a dubtar del que li ha dit el noi, deixa de tenir clar a quin pis ha caigut la samarreta, i fins i tot, ja no està segur de tenir realment aquella samarreta. La situació el desconcerta. Em ressegueixo el cos per damunt la roba. M'arriba fins just a sota el cul. Al cap d'uns segons, el dit se separa del timbre, indecís. Quin home més estúpid, més feble, més.. bah! Però que guapo és, el cabró, això no li pot negar ningú.. No em faria res, tenir una aventura amb ell. Amb aquells ulls negres, profunds.. Amb quin goig que els miraria, durant una nit sencera! S'escolten uns peus pujant escales amunt, i jo m'estiro al meu llit, embolicada amb la samarreta.



Em recolzo al balcó, fumant amb calma, com si intentés fabricar temps amb les calades. No porto res posat, i sento com el vent que s'escola entre els edificis, m'acarona la pell. És de nit, i aixeco el cap. No es veu ni una puta estrella. A la ciutat mai és fosc del tot, i em resigno a contemplar els transeünts. Se me'n refot, si em veuen despullada. L'home calb d'ahir la nit passa per sota el meu balcó. Mira enlaire i el saludo. No, avui no li tiraré cendra al cap. Segueixo els seus passos fins que tomba per una cantonada, i desapareixen els talons darrere d'ella. Llavors apago la cigarreta al ferro de la barana, i llenço la burilla a baix. Entro al meu pis, al meu piset, i tanco la porta del balcó darrere meu. Amb passes lentes i silencioses, m'apropo a l'habitació, i em quedo recolzada al marc, observant el llit. Aquest matí, el veí de dalt ha trobat la seva samarreta de Bretanya a l'entrada de casa seva. L'ha agafat, feliç i encara desorientat, i se l'ha posat ràpid, sense pensar que vés a saber qui l'havia tocat i amb quines intencions. Quan passava el cap pel coll, ha vist una cosa estranya. Se l'ha tornat a treure. Al coll de la samarreta, per la part de dins, hi havia una frase escrita amb permanent. Escola't per la meva finestra, hi he escrit. M'acosto al llit, i m'estiro al seu costat. I és que està preciós, sota la llum que entra per la finestra oberta del celobert. Li acaricio el rostre, li passo els dits entre els cabells. Agafo un retolador per dibuixar-li una frase al pit nuu, perquè la vegi just quan obri els ulls, aquells meravellosos ulls. Dues veus al pis del costat, em distreuen un instant. Riuen, xiuxiuegen, no volen que la veïna de dalt els senti i comenci a sospitar. Somric. Apropo de nou el retolador a la seva pell, i ben suau, intentant que no es desperti, escric "i siusplau, diga'm que em fas l'amor". Parpelleja, desvetllat pel meu moviment, i en breus i meravellosos instants, em deixa contemplar els seus ulls verds i clars. No m'agraden els ulls clars, encara que amb ell he fet una excepció. Només per aquesta nit, però.