Un dia i mig a Belgrad

Un relat de: Tiamat

Primera part: Tarda o Els Balcans com a tòpic

A Belgrad hi vaig arribar amb un tren de pel·lícula. El meu vagó tenia un passadís lateral i cinc compartiments, amb sis seients cadascun. Jo seia al costat de la finestra i mirava a fora. Pel compartiment van anar passant diferents persones: a Ljubljana va pujar amb mi una noia que s'adormia i escoltava música fins que vam arribar a Zagreb. Després uns avis amb jersei gruixuts, pantalons negres i barbes mal afaitades, acompanyats d'unes àvies amb jerseis gruixuts, faldilles negres i cistells que aguantaven damunt la falda. Més tard va pujar una parella amb dos nens petits que em miraven tota l'estona. Amb la parella hi vaig parlar una mica, però com que no ens enteníem gaire vam somriure i vaig seguir mirant per la finestra

Sortint de Ljubljana tot era tan verd i muntanyós que em sorprenia que, unes hores de viatge després, el paisatge fos tan pla. I és que, just començada la plana panònica, em vaig veure transportada al mig d'una pel·lícula d'en Kusturica. No podia tancar els ulls i em vaig posar al passadís del vagó, vaig baixar una finestreta i vaig treure el cap a fora. Veia cotxes de colors amb un munt d'anys al damunt, camps grocs que s'estenien fins l'infinit, poblets arran de via de cases de teules vermelles i amb les parets de maó sense pintar, senyores vestides de negre i amb el cabell recollit que estenien la roba al jardí, on també hi passejaven les gallines i els ànecs. Fins i tot vaig veure una velleta que portava un porc lligat amb un cordill i que esperava que el tren passés per poder creuar la via. Tot plegat em semblava Kusturica en estat pur i em preguntava com era possible, que ho semblés tant

Finalment, i després de l'orgasme panònic, vaig arribar a Belgrad

Era el 14 de setembre del 2007 a 2/4 de 6 de la tarda, quan vaig sortir de l'estació de trens de Belgrad i vaig topar de cares amb uns rroma que tocaven la seva música tan característica, com per donar-me la benvinguda i dir-me que als Balcans no s'escolta res més. Quan passejàvem per Bòsnia i Hercegovina amb cotxe i engegàvem la radio, només trobàvem música amb un aire turc que ens acabava fent molt mal de cap. Per sort l'Igor, un amic de Ljubljana, va estar-se una hora gravant-me música variada a l'mp3 just abans que marxés cap a Belgrad: Siddharta, Bitch Boys, Jinx i Tinkara Kovaè, entre d'altres

Vaig desviar la vista dels músics perquè un munt de coses més em cridaven l'atenció i em demanaven que les mirés, com si fos una nena petita descobrint formes i colors. Per tot arreu hi havia cotxes que feien molt soroll, troleibusos i tramvies que s'encreuaven i dibuixaven teixits de cables d'electricitat, els edificis eren grisos i marrons, i al mateix temps jo els veia enormes i lluminosos, i entremig, carrers plens a vessar que feien pujada i es perdien no sé on, i per davant persones caminant atrafegades amunt i avall. Belgrad se'm presentava, alhora, com una ciutat dels Balcans i una ciutat de centre-europa, com una ciutat vella i nova, i que vessava vida per tots els racons i a totes hores. Tenia la sensació que Belgrad era molt Belgrad i que Sèrbia era molta Sèrbia i que els Balcans eren molt Balcans i que tots ells s'explicaven i es definien a cada porció de terra, perquè eren tant "ells" que no ho podien evitar

Vaig estar-me gairebé una hora a la porta de l'estació de trens amb la boca oberta i sense poder tancar els ulls, fins que va arribar en Dobri i va fer-me reaccionar



Segona part: Vespre o Perquè és tan difícil desfer-se dels tòpics des d'aquí occident

En Dobri, un serbi rosset, alt i prim, que estudia filologia alemanya, va decidir portar-me a Kalemegdan perquè veiés com es ponia el sol damunt Novi Beograd. L'espectacle és digne de veure, ni que sigui pels estranys edificis comunistes retallant-se a contrallum, i l'aigua del Sava fent pampallugues als seus peus

Passejàvem pel parc quan ja era fosc i després de passar pel mig del museu militar i tocar els tancs de guerra amb el palmell de la mà, vam anar a parar a la vora del zoo
- Dobri
- Què?
- Saps quan va ser l'últim cop que els diaris espanyols es van posar d'acord per parlar de Belgrad?
- No
- Doncs quan van devorar aquell noi aquí, al zoo de Belgrad. La notícia va sortir a gairebé tots els diaris espanyols, fins i tot a aquells que no diuen mai ni una paraula de Kosovo, a no ser que hi hagi aires de violència o que els serbis o els albanesos facin una declaració espectacular i rígida, de l'estil "els serbis no acceptarem mai la independència de Kosovo!", o "els albanesos declararem la independència pel nostre compte!". Bé, doncs de què anava i a què venia, aquesta notícia dels ossos del zoo de Belgrad? Te'n recordes tu?
- Sí, sí que me'n recordo. El més estrany és que anava despullat. Aquells dies era la festa de la cervesa i es veu que alguns dels joves fan com una mena de joc: corren per damunt els murs de pedra del zoo i fan apostes. El fet que anés despullat m'imagino que era part de l'aposta. Suposo que anava molt borratxo i va relliscar, i es deuria matar al caure. Això que els óssos en devoressin una part és només un afegit, podria haver caigut a qualsevol altre lloc, al riu, i haver-se matat igualment. El que passa és que el director del zoo està en contra de l'alcalde actual i amb aquesta excusa intenten desacreditar-lo, i ara diuen que volen prohibir els animals salvatges al mig de la ciutat. Au va! Que és un zoo! Què hi posaran? Conills o què? Mira, també corre el rumor que el propietari dels terrenys del costat del zoo hi vol construir un hotel i clar, la pudor dels animals molesta! La història aquesta del noi els ha anat molt bé per aconseguir que el zoo es mogui a fora la ciutat....

Un cop a Catalunya vaig tornar-me a llegir els titulars dels diaris:

«Dos osos tibetanos devoran a un joven en su jaula del zoo de Belgrado (20 minutos)
Dos osos del zoo de Belgrado se comen a un joven borracho (El País)
Dos osos devoran a un joven en su jaula del zoo de Belgrado (Reuters)
Los osos tibetanos del zoo de Belgrado se comen a un joven borracho que cayó a su jaula (ABC)
Hallan el cadáver destrozado de un joven en la jaula de osos tibetanos del zoo de Belgrado (El Mundo)
Hallado el cadáver de un joven en una jaula de osos del zoológico de Belgrado (El Periódico)
Un joven, devorado por dos osos en el zoo de Belgrado (La Vanguardia)»

Sensacionalisme pur, vaja!
Com ho sé jo, si no vaig a Belgrad a preguntar-ho, què va passar amb el noi i els óssos?



Tercera part: Nit o Desfeta total dels meus últims prejudicis cap a Sèrbia

Una estona després, en Dobri em va portar a casa seva, un petit barri-poblet força als afores de Belgrad

Quan vaig anar a Bòsnia i Hercegovina (no fa pas gaire, el maig del 2007) em va cridar l'atenció el munt de cases de maó que s'estaven construint i que semblaven habitades sense estar acabades. Pensava que era estrany que, tants anys després de la guerra, encara tinguessin les cases a mig construir. Però a Bòsnia i Hercegovina no vaig preguntar a ningú perquè hi havia tantes cases de maó a mig fer

A Sèrbia (i a Eslavònia) em vaig tornar a trobar amb aquelles cases. De fet, la casa d'en Dobri n'era una. L'escala era de formigó, les parets no estaven pintades, la calefacció no funcionava i per la finestra veia un gall dindi. Li vaig preguntar com és que la casa encara estava en construcció i ells ja hi estaven vivint. M'esperava alguna batalleta de postguerra, algun edifici explotat, algun "és que ens vam quedar sense res", com m'ho esperava a Bòsnia i Hercegovina

- Abans vivíem a un pis de Belgrad - va respondre'm - però els meus pares estaven farts de viure al centre, o sigui que van decidir construir-se una casa aquí als afores

Em vaig quedar amb un pam de nas

Va ser com una altra vegada que li vaig preguntar a un noi iranià com era la vida a Teheran, esperant-me una descripció de llocs exòtics i aventures emocionants, i em va respondre "La vida a Teheran depèn de tu, per algunes persones està bé, per algunes és normal i per algunes és dolenta. Per mi és normal!". I es va quedar tan ample, transformant l'exòtica i llunyana Teheran en una ciutat normal i corrent

La resposta d'en Dobri em va esborrar del tot la idea d'una ciutat i d'una gent als que només els envoltava la guerra, i ell va transformar-se en un noi de la meva edat que es queixava que els seus pares haguessin decidit marxar del centre de la capital del país per anar-se'n a viure a una casota al mig del no-res

Jo, cargolada dins del meu sac de dormir, tapada amb tres mantes per culpa del fred i amb el gall dindi cridant de fons, em sentia al mig del paradís



Quarta part: Matí o Alfabet i religió

L'endemà al matí estava a una estació de tramvies i busos amb les parets grogues i la teulada verda, esperant el tramvia número 7, que em deixaria força a la vora de l'estació de trens (havia de comprar un bitllet per l'endemà). Quan va arribar el tramvia, em vaig asseure i vaig posar-me a mirar per la finestra

Quan era a Bòsnia i Hercegovina sabia que havia passat de la Federació Croato-musulmana a la Republika Srpska perquè el cartell que feia una estona m'indicava que estava anant en direcció Sarajevo, passava a posar-hi que anava en direcció Сарајево. Vaig pensar que si els serbis de Bòsnia escrivien en ciríl·lic, el mateix farien els de Belgrad

Evidentment m'equivocava. En el trajecte amb tramvia vaig veure aproximadament el mateix nombre de cartells comercials escrits en alfabet ciríl·lic i en llatí, i al final ja no sabia en què llegia. Al costat d'una аптека hi havia un taller de cotxes que es deia Lavovi Balkan, i al costat una пекара. Toт плегат ем марејава молт. Pensava q
ue el fet d'escriure amb un alfabet o un altre era una declaració política per part del comerciant, però més tard vaig veure que de fet no tenia cap base real per pensar això i que possiblement era gust estètic o sentit pràctic o costum o vés a saber. De fet l'alfabet oficial a Sèrbia és el ciríl·lic, però la gent semblava que utilitzava el que li venia més de gust sense donar-hi més voltes


El tramvia em va deixar a l'esglesieta de St.Mark i hi vaig entrar. A dins hi havia quatre o cinc vells drets davant l'altar, fent missa. Vaig pensar que, com aquí, els joves ja no van a missa. Per això em vaig sorprendre molt quan, al entrar a una altra església amb uns quants serbis, tots es van senyar. No estic acostumada a veure gent de la meva edat i condició, estudiants universitaris, fent el símbol de la creu quan entren a una església. Vaig pensar que els serbis tenien molt inculcat això de ser ortodoxos, que l'enorme catedral de Sant Sava no podia deixar d'exercir la seva influència, que els serbis són ortodoxos, que els croats són catòlics i que els bosnis són musulmans, i que els seus fills encara s'ho creuen

Llavors, i de casualitat, algú em va deixar anar la resposta lògica amb la qual jo no vaig saber caure, massa influenciada, per variar, pel pes de la guerra. Em van dir que, després d'acabar amb el comunisme, el sentiment religiós havia tornat amb més força que abans, justament perquè havia estat prohibit, i vaig entendre perquè aquells nois es feien el símbol de la creu quan entraven i sortien de les esglésies

De nou em trobo passejant per Belgrad, imaginant-me unes coses i trobant-me'n d'altres



Cinquena part: Tarda o Espanya vs Sèrbia

A la tarda havia quedat amb uns amics d'en Dobri, filòlegs hispànics tots ells, als quals els feia molta il·lusió poder-me conèixer. Vam trobar-nos davant la Филолошки Факултет, com no podia ser d'altra manera, i després de fer una ruta turística per dins l'edifici, vam anar a seure a un banc de Kalemegdan

La nit abans havia anat amb en Dobri a sopar čevap al restaurant Цица i a prendre una cervesa al bar La Revolución, que és quan em va dir si em feia res trobar-me l'endemà a la tarda amb uns amics seus
- No, no em fa res. Però quants amics?
- Tres. Potser quatre. I demà a la nit també he quedat amb una amiga de Montenegro que et vol conèixer, que estudia espanyol a l'institut Cervantes d'aquí Belgrad
- Però què us passa amb l'espanyol? Porto una setmana movent-me pels Balcans parlant només amb espanyol, menys amb tu, amb qui parlo amb anglès
- No sé... últimament s'ha posat força de moda aprendre'l. A la facultat de filologia hispànica hi ha matriculades unes cent persones, i també hi ha força acadèmies que l'ensenyen
- Però per què? Per què espanyol? Si a Belgrad no n'hi venen!
- Crec que és per les sèries de televisió
- Quines sèries de televisió?
- Un Paso Adelante, Companyeros, Los Serrano...

Llavors un parell de nois van pujar al petit escenari que teníem al costat, van agafar les guitarres i es van posar a cantar "Dos gardenias para ti", però amb el rebombori de la gent i la proximitat dels altaveus no li vaig saber dir si tenien un bon accent o no. Un cop va acabar la cançó, en Dobri va seguir parlant

- És rara, aquesta poca reciprocitat. A aquí, Espanya ens agrada molt, però al revés no, i no entenc els motius. No hi ha raons històriques, no hem estat mai enemics, per què aquesta mania cap a Sèrbia? Què us hem fet? Un cop estava amb un noi de València i deia que abans a la seva ciutat s'estava més tranquil, però ara que hi havia anat molta gent dels Balcans era més insegur... anava repetint "sobretot búlgars i serbis, búlgars i serbis!". En aquell moment el noi encara no sabia que jo sóc serbi, sinó potser no hauria dit res. I bé, de búlgars potser sí que n'hi van a Espanya, perquè són a la Unió Europea, però serbis? Hem de demanar invitacions, pagar visats, omplir papers i documents... ens és més fàcil emigrar a Alemanya o a Àustria, no a Espanya! De fet només conec una noia sèrbia que sigui allà, i hi és amb passaport croat, o sigui, com a ciutadana croata, no sèrbia! Per què, això? No ho entenc

Més que respondre-li res, el que tenia ganes de fer era d'abraçar-lo. Que la gent d'aquí el mirés amb tanta mala cara no em semblava ni bé ni just

Després, l'endemà a la tarda, estava asseguda a un banc de Kalemegdan amb cinc filòlegs hispànics al meu voltant que es queixaven de la falta de professors autòctons espanyols, de les poques oportunitats de parlar l'idioma que hi havia i quines ganes que tenien d'anar per fi a Espanya. Jo no entenia què li trobaven ells a Espanya i ells no entenien què li trobava jo a Sèrbia. Teníem tantes preguntes per fer-nos els uns als altres que les paraules se'ns embolicaven a la llengua i tot sovint no sabíem què dir-nos, i només parlàvem de sangria, de sortir de festa a Belgrad i a Barcelona, i d'insults en els idiomes respectius



Sisena part: Vespre o El seu perquè de les guerres

Vaig aprofitar un moment de silenci per preguntar-los:
- I Kosovo, què?
Es van posar a riure perquè suposo que feia estona que s'esperaven la pregunta. Una de les filòlogues, la Vesna, va aixecar els braços enlaire i va exclamar:
- Si és que al final de Sèrbia només en quedarà Belgrad!
I tots van sospirar

A en Dobri també li vaig fer preguntes sobre la guerra, sobre la de Croàcia. Li vaig dir perquè creia que hi havia hagut la guerra amb Croàcia
- Quan Iugoslàvia era un sol país, la gent es movia per dins seu i es barrejava, i des de sempre que hi havia molts serbis a la zona de Croàcia. Clar, si Croàcia se separava de Iugoslàvia, els serbis que vivien a aquella part del país passarien a ser una minoria dins del nou país! I els haurien putejat un munt, els croats... per això hi va haver la guerra! Per protegir aquelles minories!

L'Igor, l'amic de Ljubljana, ajudava a albanesos d'Albània i a albanesos de Kosovo a creuar la frontera d'Eslovènia amb Itàlia, i deia: "Kosovo, pàtria de Sèrbia!" i es posava a riure

Amb la Irena, la noia de Montenegro que estudiava espanyol a Belgrad, vam parlar dels eslovens i em va explicar una llarga llista d'acudits dolents sobre que petit que és Eslovènia, i jo no sabia què dir, perquè per països petits, Montenegro... Li vaig preguntar també si s'odiaven gaire, amb els croats
- No, de fet no. Home, suposo que sí un croat t'ha matat tota la família, llavors sí que l'odies.... Però no, jo de fet no els odio. Només els hi tinc una mica de mania, perquè són tots uns xulos



Setena part: Nit o Voltant per Belgrad

Després de separar-me dels filòlegs hispànics em va trucar en Dobri i em va dir "a les nou, kod konja". A la Trg Republike no hi havia només en Dobri, sinó també la Irena, la montenegrina, i l'Andrea, una alemanya que era a Belgrad i ningú sabia gaire perquè. Van dir-me que els hi hauria agradat dur-me als bars dels vaixells ancorats al Sava, però que com que érem a mitjans de setembre ja estaven tancats. Per compensar-ho van dur-me a un bar a dins d'un edifici, on només s'hi arribava després de prémer el timbre i baixar per unes escales fosques. Darrere la porta d'entrada hi havia un bar com qualsevol dels que et trobes al Raval de Barcelona. A mi m'havien portat a aquell, però sabia que a Belgrad n'hi havia molts més per l'estil
- Irena, per què teniu tants bars d'aquests amagats? - i de nou, dins del meu cap, es barrejaven tot d'històries clandestines i emocionants
- No ho sé, suposo que perquè és guai - em va contestar ella
És clar, perquè no. De fet sí, aquell bar era força guai

Com que l'arribada d'una catalana que viatja sola a Belgrad no parava de cridar l'atenció a tots els amics i coneguts d'en Dobri, el meu amfitrió, sortint del bar vam trobar-nos amb tres o quatre serbis més, que, un cop feta una ruta turística per Belgrad amb cervesa comprada a un supermercat dels oberts les 24h, van insistir per portar-me a beure rakia en un bar molt petit, molt estret i molt fosc on hi havia encara més serbis, que després de mirar-me una estona, van continuar parlant de les seves coses i no em van fer més cas

La sensació de caminar mig borratxa per Belgrad envoltada de serbis que acabava de conèixer estava força bé. A més, a Belgrad m'hi sentia segura. A Kneza Mihaila m'hi vaig passar un parell d'hores caminant amunt i avall, de tant que em va agradar i de bé que m'hi sentia. A Belgrad era com si sempre hi hagués gent, sempre hi hagués moviment, sempre estigués viu i no m'hi pogués sentir mai sola, o desprotegida, o abandonada. Belgrad no feia por a cap hora. Hi ha ciutats que a la nit els carrerons es tornen silenciosos i foscos i les persones amb qui et creues les mires de reüll. Els carrers del Raval a mi de nit em fan por. Faig la volta per les rondes. Però Belgrad no fa por. La gent que em trobava de nit pel carrer senzillament hi era. No feien por, no me'ls mirava de reüll. Eren allà i ja està, no feien res a ningú, només els hi agradava ser-hi, com a mi m'agradava ser-hi

Almenys així em sentia voltant per Belgrad



Vuitena part: Matí o Conclusions

L'endemà al matí vaig agafar un autobús i un tramvia per anar fins a l'estació de trens i vaig pujar al que m'havia de dur cap al nord, cap a Hongria. No em venia gens de gust marxar de Belgrad, però el meu avió sortia l'endemà de Budapest

I l'últim que vaig veure va ser el Danubi, que aquí tothom sap que passa per Viena i gairebé ningú sap que també passa per Belgrad

Comentaris

  • Un dia de Festa![Ofensiu]
    Unaquimera | 11-01-2009

    FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
    relataire!!!


    5 aniversari RC



    Si avui és diumenge 11 del 2009, avui és el cinquè aniversari d'RC. Passa pel fòrum i descobreix com pots "enganxar" en un dia com aquest Recorda: NOMÉS AVUI! T'ho perdràs?

    PARTICIPA!

    Bon diumenge tinguis i feliç aniversari passis!
    Una abraçada digna de la celebració,
    Unaquimera

  • Arbequina | 21-12-2007

    Aquest relat, que avança lent i reflexiu, el trobo molt aconseguit. Desprèn una mena de melangia força agradable i és veritablement instructiu (fa pensar sobre sèrbia, que com tu dius al relat, aquí la tenim una mica abandonada).
    Sempre és un plaer llegir-te.

    A reveure.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Tiamat

Tiamat

321 Relats

1501 Comentaris

589137 Lectures

Valoració de l'autor: 8.82

Biografia:
també al bloc d'europa de l'est
transiberia.blogspot.com,
a la revista
Revista Est'
i al mail
tiamat_relats@yahoo.es

Laura Bohigas, del 85. He estudiat filologia eslava i, en el meu temps lliure, viatjo als Balcans. Visc a Barcelona, però no en sóc. I més coses, però en l'essencial, poc més

Entre els 19 i els 22 anys vaig escriure 321 coses i les vaig anar penjant aquí. Ara m'he calmat i escric de tant en tant, però no ho penjo aquí. Llegeixo molt.