La platja més bonica del món

Certament, qwark, aquest relat s’aparta de l’estil críptic que et caracteritza, cosa que trobo molt encertada perquè el tema que hi tractes ho requereix. La lluita de la natura contra la mà de l’home, l’explotació de la bellesa innata, demana aquestes descripcions clares i precises, àmplies i acurades, que tu has escrit. El magnífic joc de paraules de l’últim paràgraf tanca molt encertadament la història.
Tot i que demanes que et proposem canvis, no puc complaure’t, el relat m’agrada força tal com està, l’únic que puc comentar-te són alguns aspectes gramaticals que, segons el meu criteri, s’haurien d’esmenar:
Són aquests:


- On s’hi desenvolupaven petits ecosistemes / Os es desenvolupaven petits ecosistemes.
( El pronom relatiu “on” i el pronom feble “hi” ens estan repetint la mateixa informació; és un pleonasme )


- Veien en ell a un alcalde respectable /veien en ell un alcalde respectable.
(El verb “veure” és transitiu i no pot portar ”a” davant de C. Directe.)


- Algú podía pensar que el món era molt gran i podía haver-hi un altra millor, entre els milers de platges que no havien vist./Algú podía pensar que el món era molt gran i entre els milers de platges que no havien vist podía haver-n’hi una altra de millor.

-
- Els forasters també eren convidats. No hi venien gaires a contemplar els encants d’aquell paisatge./ Els forasters també eren convidats. No en venien gaires a contemplar els encants d’aquell paisatge.

-
- La vella carretera, plena de sots i revolts transcorria…/ La vella carretera, plena de sots i revolts, transcorria…
(Hi falta una coma que tanqui l’explicació)


- Per allotjar a la delegació ministerial i a algun periodista/Per allotjar la delegació ministerial i algun periodista.
(El verb allotjar és transitiu, sobra la “a”)


- Així, doncs, la ciutat a la que molts havien marxat/Així, doncs,la ciutat de la qual molts havien marxat.


- Els matolls que arribaven fins la sorra/Els matolls que arribaven fins a la sorra.


- Si al cel no hi havia estrelles era degut al potent enllumenat dels gratacels/ Si al cel no hi havia estrelles era a causa del potent enllumenat dels gratacels.


- Si no podía escoltar la melodía mágica de les nits d’estiu era degut als potents altaveus./ Si no podía escoltar la melodia mágica de les nits d’estiu era a causa dels potents altaveus.


Salutacions,

brins

m'encanta la manera com descrius les coses
i m'encanta la teva biografia
encara que et condiciona com a persona
intresant i amb molta incògnita.
No et jutjo, sols opino.
Segueix amb els teus relats, és un plaer llegir-te.

Relatés molt bé la batalla perduda de la natura contra l'urbanisme.

Tan sols es pogués tornar enrere i renèixer de nou...

Pocs són els indrets on no arriba la mà de l'home en el seu intent d'immortalitzar el seu pas pel món de diferents maneres.
La major part de l'explotació de les platges la belluguen els diners; encara que en aquest cas potser hi ha l'intent de crear un espai ideal, una mena d'obra d'art amb majúscules.
Però com gairebé tot, també té les dues cares d'una mateixa moneda que no es poden eludir.
Donar vida a molts pobles que semblen marcir-se, gairebé sempre té un preu molt alt. Això també està passant amb alguns poblets de muntanya.
El presumpte progrés és com una bola de neu que es va fent cada cop més grossa i inaturable; per donar vida allí on sembla estar aturada, mort l'essència de la bellesa més innata i entranyable.
Voldria destacar unes línies del teu relat, que crec que contenen l'explicació del gran somni inconquerible de l'ésser humà:

"Sabeu de què parlo, perquè la bellesa és universal. Els humans sabem distingir-la, apreciar-la, estimar-la. Ens la voldríem emportar a casa. Domesticar-la"

Fa uns dies vaig recollir d'una platja d'Almeria pedres que duien incrustada la lluïssor dels grans de sorra. Tenien diferents colors i matisos; semblaven folrades amb pols d'argent, cadascuna tan distinta com preciosa. El cor em deia que aquell era el seu lloc i l'essència de la seva bellesa. Quan vaig arribar a casa i les vaig treure de la bossa per fer-ne un centre, ja no eren aquelles pedres que havia recollit amb tanta il·lusió. Però, malgrat saber de ben cert que seria així, vaig tenir la necessitat d'agafar-les...

Respecte al teu darrer comentari al meu relat "Sense destí", has copsat totalment la idea del que volia transmetre.
Estranyament misteriosa aquesta i moltes altres coincidències.

Una abraçada i fins aviat!

que difícil deu ser prendre decisions en el lloc d'aquest alcalde, sense la perspectiva que donen els trenta anys que dura la història! I a quin final més tràgic poden dur les bones intencions...

Encara que trobar el punt d'equilibri entre la conservació del medi (imprescindible) i el progrés (encara que ens costi de reconèixer, necessari) deu ser difícil, o com a mínim a mi m'ho sembla.

bon relat noi, m'agrada la sensació que deixa al final i la darrera frase, per emmarcar.

D'acord amb en Jofre i amb en Biel.

Sí; evidència la transformació d'algunes costes i la degradació d'alguns ecosistemes irrecuperables de les mateixes. Situant-nos en un lloc o altre de la costa, és perfectament fàcil d'imaginar que, en un moment determinat de la història, s'han produït desgavells deplorables. I encara segueixen... Una proposició per trobar una resposta a les conseqüències (fiables?) del temps, més enllà de la immediatesa.

S'ha dit: La naturalesa no és lineal...

Però també estic d'acord amb Balandier: res és simple. L'ordre s'amaga darrera el desordre. La clau és el moviment i les seves fluctuacions predomina sobre les estructures, les organitzacions, les permanències...
És clar que, si ho mirem així, també podríem afegir que : el secret (...) ocupa els llocs de l'espai social, des del que delimita la vida privada fins aquells en els que s'enfronten els agents econòmics, aquests també on els poders rivalitzen (per enriquir-se) procurant la supremacia i dels mitjans d'imposar els seus punts de vista i el seu ordre.

El comentari que et faré tindria com dues parts; la primera fa referència al fons del relat, i la segona a l'expressió de la forma.
Quant al fons, ja ho saps, hi coincideixo plenament. Has explicat la història de molts pobles; els quals, mercès a l'acció "intel·ligent" i "eficaç" d'un alcalde modern i pràctic s'han convertit en una sucursal de la ciutat vora la mar.
És important destacar que aquestes transformacions no són sempre fruït de la mala fe de ningú; de vegades el pes més important el juguen els polítics que amb sinceritat cerquen un futur pels seus ciutadans. La causa de les transformacions destructores rau en la suma de moltes voluntats útils, eficaces, pràctiques, d'aquelles que defugen la utopia i van al que compte, que són els calés; la suma de moltes voluntats que somriuen sornegueres davant els ideals, els somnis, i sobretot davant la bellesa la qual no veuen segurament perquè no té preu, i només són capaços d'entendre allò que té preu, o allò que es pot expressar amb una xifra.
I aquests personatges eficaços ho som tots, poc o molt, i la suma d'un munt de poc eficaços provoca la destrucció del país de sempre, de l'origen i de la identitat, de la bellesa i de la natura, en definitiva d'allò més íntim que som. Naturalment que també hi ha sempre un grapat d'especuladors que es fan milionaris, però no tindrien res a fer si no fos per la bonior d'útils eficaços que els hi fem el joc.
Aquest tema que has tocat és un dels meus; un tema que surt en molts dels meus relats, i que continuarà sortint.

Anem als aspectes formals on sóc més perepunyetes:
A nivell de puntuació hi poses molts punt i seguits que per a mi serien comes o punts i comes. El text s'entén, però potser aquest excés de punts en el algun moment fa que es faci una mica monòton.
Altres coses concretes que hi he vist:
"Esquitxaven aigua salada que s'escolava pels intersticis," Per mi sobra l'adjectiu "salada" en un context on ja es veu prou clar que és aigua de mar, i potser en lloc del verb esquitxar n'hauria fet servir algun altra menys clar per donar-li més misteri.

"Uns cops amb fúria, altres amb suavitat, amb una carícia." "Altres" com que al darrere no hi repeteix el mot cops, ni hi porta algun altre possible mot com "vegades" convé que tingui el suport de la "d" apostrofada. I "amb una carícia" penso que queda millor "com una carícia" o sia que jo hi posaria: "Uns cops amb fúria, d'altres amb suavitat, com una carícia."

"Algú podia pensar que el món era molt gran i podia haver-hi alguna altra millor, entre els milers de platges que no havien vist"
Jo aquesta frase, per diverses raons una mica feixugues d'explicar, la faria així:
"Algú podia pensar que el món era molt gran, i que n'hi podia haver alguna altra de millor, d'entre els milers de platges que no havien vist"

La següent expressió: "Els forasters també eren convidats a contemplar els encants d'aquell paisatge. No hi venien gaires, car les comunicacions eren difícils."
I afegiria el pronom "n"; i allò que deia abans, en lloc de punt hi posaria punt i coma.
Els forasters també eren convidats a contemplar els encants d'aquell paisatge; no n'hi venien gaires, car les comunicacions eren difícils.


En aquest paràgraf hi canviaria una mica la puntuació:
"Durant uns anys, el poble va patir un mal comú en aquella època. Els joves marxaven a la ciutat a buscar feina. Els matrimonis es feien més escassos, l'escola es buidava de canalla, la població envellia."
I em quedaria:
"Durant uns anys, el poble va patir un mal comú en aquella època: els joves marxaven a la ciutat a buscar feina, els matrimonis es feien més escassos, l'escola es buidava de canalla, la població envellia..."


En el següent paràgraf:
"L'any següent haurien tornat molts curiosos. De ben segur que l'hotel hauria omplert totes les habitacions durant la temporada alta. Però a més, altres ambaixadors dels nous temps van arribar, acompanyats per uns vents de bonança econòmica que portava a la platja oportunitats mai vistes."
Per què el temps condicional: "haurien tornat molts curiosos" "hauria omplert totes les habitacions" Entenc que el fet que tornin els curiosos pel context és un fet segur igual que el fet d'omplir les habitacions, llavors potser millor un passat, ei, em sembla a mi, potser vaig errat... De fet, després ja passes a passat amb: "altres ambaixadors dels nous temps van arribar..."

En el següent paràgraf:
"Si al cel no hi havia estrelles era degut al potent enllumenat dels gratacels i del modern centre de Thalassoteràpia."
Fixa't que primer dius: "degut al potent..." i després. "del modern centre", és a dir primer un al, i després un "del". A mi em sona millor:
"Si al cel no hi havia estrelles era degut al potent enllumenat dels gratacels i al modern centre de Thalassoteràpia."

Bé, ja em perdonaràs aquest anàlisi tan escrupulós, però ja em coneixes... sóc un maniàtic de la forma, tot i que jo també l'erro més d'una vegada.
Malgrat tot, dóna gust llegir relats com el teu, m'ha agradat molt com la majoria dels teus escrits.
Fins aviat.

Encara que les intencions poden ser bones, sempre cal tenir cura d'on ens portaran. En el teu relat, amb un primer paràgraf que descriu molt bé la vellesa de la platja i que me'n recorda moltes de l'Alt Empordà on estiuejo des de petit, es fa una moralina que actualment ressona a les notícies. Crec però, que ho planteges més enllà de la simple explotació urbanística.

Per començar, ens presentes l'alcalde com un bon home i enlloc descrius, salvant el fet que vulgui mantenir contactes amb gent "important", la seva voluntat d'enriquir-se (potser hauria de deduir-la jo, però no l'he vist del tot clara) i el fet que el poble valori el que fa li dóna un aire de persona propera. El que li passa, segurament, és que el "progrés" (entre cometes per mal entès sovint) se'l menja. La necessitat de donar a conèixer la bellesa del seu poble el converteix en un Benidorm qualsevol, en un Blanes o un Lloret més. Tot el creixement urbanístic que descrius, sembla provenir de bones intencions, de canvis que venen donats de forma natural per aquesta voluntat de ser reconegut (el poble i, evidentment, l'alcalde, amb més ansia de protagonisme que no de poder, sembla).

El final però, és inevitable i totalment predicitble, ja que el personatge, per com el presentes, ja es veu que notarà què falla en tot això, llàstima que massa tard. Com que no és un relat que pretengui crear misteri ni plantejar un fil d'una història narrativa, sinó més aviat descriptiu de fets i situacions, aquesta previsibilitat queda fins i tot bé.

Ara bé (taxán! la crítica): hi ha paràgrafs en que repeteixes una mateixa paraula massa cops, en opinió personal (per exemple: aquell o aquella; ministre...) i pel meu gust es mostra massa poc què pensa la gent autòctona del poble. Potser volies centrar-ho quasi exclusivament en l'alcalde però... venen les seves cases a estrangers i estan contents perquè tenen feina? No hi ha protestes per l'autopista, pel camp de golf... com a tot arreu? No t'ho dic com a crítica del tot, sinó com a filó a explotar si algun dia vols revisar el text i tenir-ho en compte.

Dir, això sí, que m'agrada descobrir la vena més descriptiva i quasi poètica d'en qwark (t'asseguro que he mirat de posar coses més negatives, però no em surten avui, o perquè tinc el dia positiu, o perquè no n'hi ha gaires).

Biel.

PS: al comentari que vas deixar al meu relat "Sota el cel del capvespre", hi ha una frase que queda lletja: "Com que sé que t'agraden les crítiques, tirant a hostils, no et diré que em sembla un bon relat". COM QUE NO!? És broma, però tenies raó amb el tema dels diàlegs, però no vaig saber adequar-los millor aleshores.

És una manera molt elegant de desgranar els elements de l'especulació urbanística a les Nostres Costes.

És un viatge al llarg dels anys que descrius sense encallar-te enlloc.

Segur que deu ser per la bona influència de la calma original d'aquests racons paradisíacs que han sucumbit a la voracitat constructora (i els seus complexos col·laterals -per dir-ho d'alguna manera). Vull dir que el relat és un bon testimoni, actual i vigent, escrit coneixent la situació real.

A mi m'agrada creure que estàs parlant d'algun lloc de Mallorca, però si em dius que està inspirat en el País Valencià també, i en algun punt de la Costa Brava també.
O sigui que al país teníem les platges més boniques del món, racons d'una tranquil·litat impagable, cales de somni; i avui ja només queden imatges que han de sobreviure al fons de la retina.

Bona successió d'imatges, Qwark. Enhorabona.

·Jofre·