La conquesta del nou món

Durant el segon dia de primavera de l’any 142 d.A.H, el vaixell invers del capità Snorky va endinsar-se en terra ferma a Colac Bay. La verdor de la Terra Promesa va captivar tots els tripulants. El mecanisme d’eruga va fer avançar el vaixell uns quilòmetres fins a les muntanyes abans que el capità ordenés tornar al mar. Era suficient. Ara havien demostrat que podien fer-ho.

–La Terra emergida és nostra –digué el tinent Flipper–. Farem grans coses aquí fora.
–És un gran repte...–contestà l’Snorky.
–Però...? –digué en Flipper veient l’aire melancòlic del capità, amb la mirada a l’horitzó.
–I si acabem sent com ells? I si l’ambició ens fa destruir els ecosistemes i fem col•lapsar la nostra civilització?
–És un risc, sí. Però si no ho intentem nosaltres, ho farà algú altre. Una altra espècie dominarà la Terra i potser també la posi en perill. Recorda quan vam renunciar a la terra ferma. Vam triar l’oceà però això no va impedir que aquells micos, que quasi no sabien ni nedar, buidessin de peixos i omplissin de brossa els nostres mars. No, capità, si hem de morir que sigui pels nostres errors, no pels d’uns altres.

L’Snorky assentí amb el cap. Havia arribat l’hora dels dofins. Eren superiors a tots els altres animals del planeta. Tenien dret a escriure les següents pàgines de la Història del planeta.

La tripulació es disposava a tornar al mar quan el vigia avisà el capità.

–Ha de veure això.

Des de popa, el capità presencià com, 142 anys després de l’Apocalipsi Humana, un automòbil descapotable avançava a través dels camps de gespa. El cotxe arribà fins a uns 10 metres del vaixell. Els dofins van adonar-se que, al seient del conductor, no hi havia ningú. Però tots ells van tenir una estranya sensació. Se sentien observats.