La jove del revolt!

Allà vaig trobar-me-la! Jove, bella i encantadora. Tanmateix, també blanca, fantasmagòrica i pàl·lida. Portava un vestit blanc que les llums del meu cotxe van il·luminar. Vaig creure sentir el crit d'un llop. És aquest so per a l'home, quelcom que comporta la por secular d'una altra vida en el passat. Quan escoltes un llop udolar sents una terrible fredor a l'esquena. Quants dels meus avantpassats van morir sota els poderosos ullals d'aquell animal?
M'acaba de deixar la Berta. Just dos anys després de fer-me renunciar a tots els meus amics. Quan ja m'havia convertit en el millor i únic receptor dels monòlegs del seu pare i en el confident més estrafolari de la seva mare, en un submís esclau acompanyant de visites al mercat el dissabte i de botigues a les tardes, ha decidit deixar-me sense res de tot plegat.
Sense amics, sense el pesat del pare i l'adúltera de la mare, sense casa ni pàrking i només amb la meva solitud. Això sí, com a record formós m'ha incrustat unes banyes enormes i exuberants, ben plantades, endinsades dins del meu crani per fornicacions periòdiques amb el carnisser, el carter, en Pau, en Raül i en Jordi. Si ja m'ho havia de pensar amb una mare tan puta com la que tenia. Almenys, podria no haver-ho fotografiat, o haver deixat les maleïdes fotos una mica més amagades. No! El calaix de les aspirines no era un bon lloc. Menys encara amb els terribles mal de caps que em provocaven les elucubracions del seu pare sense amics amb prou paciència per aguantar-lo.
M'ha quedat una cara de tonto! Ara, fins i tot, ja que tinc la boca oberta, contemplant la bellesa de la noia del revolt. De cabells negres i d'ulls enfonsats, però plens de llum. Fent-me senyals perquè m'aturi en aquesta carretera secundària plena de bosc fosc i de llops.
Deixem-la aquí un moment. Abans vull explicar-te, a tu lector, que només a tu et tinc, més coses de la meva patètica vida. La Berta m'ha deixat palplantat en un jardí que havia estat meu, dient-me que la meva poca destresa en el llit provocava que tot m'ho mereixés. Mentidera! Si gemegava com una desesperada! No gemegava... no: cridava! I els meus pares quan m'han vist amb les maletes a la mà m'han dit: aquí no tornes!
He arribat tard a treballar. Quan li he explicat a l'encarregat, pedant i rupestre, m'ha dit que ja n'estava fart d'excuses. Excuses?
Tot em surt del revés. Me'n vaig a la casa de muntanya d'aquells que havien estat els meus sogres, i allà em trobo la jove llegendària amb tots els detalls: cabells llargs, mirada profunda i perduda i el vestit blanc i llarg, que deixa imaginar una silueta, per què no dir-ho, del tot desitjable. Encara conservava una clau de la casa dels pares de la Berta i tenia ganes de solitud. Lector no em culparàs pas per estar desenganyat amb l'ésser humà. I la jove del revolt vol que la carregui. I una merda! Perquè em doni l'ensurt del dia, jo no la penso pujar en el meu cotxe.
Però és que està plovent. Això no passava pas així. A mi, aquesta història me l'han explicada mil vegades i mai plovia. M'és igual, jo no la carrego. Que camini!
Continuo. He fet ben fet. Pocs metres després, al final d'aquella recta on l'he trobada, em trobo un revolt tancat. El terra està molt moll i com que per l'ensurt he donat gas, les rodes rellisquen i acabo contra un enorme plataner. Bé... Em sembla que no estic mort!
Merda, ara s'acosta la noia de la carretera.
Estàs bé? Més o menys, contesto. El meu cotxe està absolutament destrossat. Provo d'engegar-lo. S'engega. Em pots portar? Em pregunta. Sí, afirmo. No em queda pas altre remeï.
Perdona que no m'hagi aturat abans. Però és que he cregut que eres la jove del revolt. Encara una mica enfadada em diu: mira, doncs, que si ho fos si més no t'hagués pogut advertir. Somric, ric, em fa molta gràcia. No és un bon dia.
És de lluny i vol anar a un hotel. La convido a dormir amb mi, sense dir que intentaré no dormir al sofà. Accepta. Arribem a la casa dels meus sogres. Obro la porta. Em trobo la meva sogra fent la mixeta amb un home que no havia vist mai. Tanco. Tornem a marxar. Noia, a mi les coses no em surten massa bé. Em mira i somriu. Com m'agraden els seus llavis!
La carretera continua. Els revolts són molts. De cop sento una mà glaçada sobre el braç. Em giro. Em mira i em diu: aquí fou on realment vaig morir. Torno a mirar la carretera. Les rodes giren i grinyolen, però aconsegueixo controlar el meu cotxe. Esparverat i espantat em giro i la miro, però...