Viatge

introspectiu, als amors perduts, a totes les emocions d'una llarga vida, que es manifesta dolorós per les absències i els records inesborrables. Un sentiment amara tot el relat i resta latent una incògnita per al lector.
Enhorabona, daniroura!
El relat que m'has comentat és real al cent per cent, per això de vegades pot ser que se m'escapin altres qüestions que haurien de considerar-se. Moltes gràcies.
Continuaré llegint-te!

Collons! Quina ràbia aquests erros certs que el company amable em comenta. Això em passa per no revisar els textos. Aquesta vegada sí, prometo que serà l'última que la impaciència m'empeny a no fer-me autocorreccions. Disculpeu. Tots els que anomena són certs i greus.

Un relat amb tons foscos i amb ombres, que avança amb les cortines tirades entre la lectora i la narrativa: sembla que saps el que estàs llegint, però queda el dubte... si el que pretenies era deixar obertes diferents possibilitats, ho has aconseguit molt bé.
Se m'acudeixen algunes preguntes, però això desvetllaria l'encant, potser: tu deus tenir molt clara l'escena i el perquè.

El segon mot ja avisa de què patirem llegint: dolor. Les frases curtes, algunes d'una sola paraula, fan ràpida la lectura. El contingut semàntic general manté l'ambient encalmat però trist, definitivament trist. El lèxic ben triat i ben posat.
Una frase m'ha agradat especialment: "Aquells anys de joventut assassinats pel temps"

Algunes errades d'escriptura, suposo: "et feien ombre" ombra, "Sembla sé l'última" sembla ser o sembla i és, "aquest viate" viatge, ... això ens passa a tots, però! I una de concordança: "el vent se les ha emportat" seria "se les ha emportades"

M'ha agradat descobrir-te i llegir-te, em sembla que ets un autor interessant amb una bona prosa. M'agradaria saber què et sembla a tu la meva.

Una abraçada forta,
Una quimera