A les entranyes de la muntanya (relat de gossos, de fantasmes i d'històries estranyes).

Un relat de: daniroura

Tinc dos pastors alemanys, la Una i el Dos, que van escapar-se el dijous a la nit a la recerca d'aventures i de nous paisatges per descobrir.
A partir del divendres a la tarda no vaig deixar de buscar-los amb la moto, que no és de cros, però que va aguantar estoicament les batzegades i retrucs de camins forestals malgirbats, plens de rocs i de fang.
En aquelles hores -hores d'avançar uns quilòmetres, aturar-me, baixar de la moto, i tornar a cridar els dos primers números, Unaaaaaaaa, Dooooooooos, xiular intensament, sense obtenir cap mena de resposta, i així una i altra vegada- em va sorprendre realment la multitud de cases que hi ha enmig del profund, fosc i solitari bosc. Cases abandonades, devastades, plenes de mobles que es descomponen com si fossin records o fantasmes d'una altra vida.
Divendres, vaig buscar-los fins a la una de la nit. En el bosc tot és silenci. En una carretera sense asfalt vaig trobar-me cara a cara amb un enorme porc senglar. Cap dels dos tenia ganes de l'altre.
També vaig descobrir llars amb habitants. Són persones, tot i que del tot singulars. No m'havia cregut que encara existien, però són del tot reals. Us ho ben prometo. Els habitants del bosc.
En un camí a les profunditats d'un mar de pins, on creia que ningú trepitjava ni cap vehicle passava per aquells paratges durant anys, vaig descobrir una casa de pagès. Aleshores eren les tres de la tarda. Vaig tornar a cridar el nom dels gossos. Semblava una casa normal. Però la segona vegada que vaig cridar els animals, va sortir per una de les finestres un alemany enorme, que va convertir, des de la meva perspectiva, aquella casa anteriorment normal en una petita casa de joguina on viva un gegant de cabells rossos.
A la nit, tot és absolutament fosc en el bosc, només es veuen petites llums, que són els fantasmes on viuen els habitants del bosc. En una altra masia, també apareguda enmig del no res, quan vaig fer sonar el timbre, em van aparèixer de la porta més de deu gossos de totes les races i de tots els colors. Va sortir una dona geperuda, amb la mirada trista i em va dir com a resposta a la meva pregunta sobre si havia vist dos pastors alemanys: "hi ha altres cases al món. No tots els gossos que es perden els haig de tenir jo". Va tancar la porta. Vaig pujar a la moto i me'n vaig anar.
El dissabte al matí vaig trobar-me dos pagesos. Un amb seny i l'altre sense res al cap. El primer amb va dir: "noi, no et preocupis pas, jo camino molt pels boscos i tinc mòbil, de seguida que els vegi, estigues tranquil, que jo et faig un truc". Gràcies. Aleshores, l'altre va afegir: "no et preocupis home, que els gossos saben tornar. Una vegada jo en vaig tenir un de gos, i em varen dir que tenia càncer. L'estimava tant, que no el vaig pas poder matar. I com que no sabia què fer-ne, el vaig portar a Figueres... -va callar un moment, i em va escrutar amb la mirada-. Doncs va tornar!". Collons! No sabia què fer-ne i el va portar a Figueres! Allà l'havia abandonat. Gos i càncer, tanmateix, no es van resignar i van tornar cap a casa. "Després vas portar-lo a França?" Vaig preguntar. Va esclafir a riure. Jo també la veritat.
Grassona, de galtes vermella, vestida amb un vestit ple de taques mil·lenàries, em cridava a l'orella que no els havia vist, una dona que havia trobat en una altra d'aquestes cases fantasmals. Parlava molt de pressa i sense aturar-se ni un segon. Maleïts gossos, els meus em xafen les patates, aquestes patates d'aquí, el meu marit les hauria de collir, tinc un marit que no val per absolutament res. Vols que t'expliqui una cosa? D'acord, vaig fer jo. Aquest meu marit quan se'm fot al damunt no noto res de res, només el seu terrible pes. Això sí que és un rodolí. En fi.
A Vilablareix vaig ensopegar amb una altra dona amb uns pels al bigoti i a la barba, dels quals fins i tot Marx hagués sentit enveja. Quan li vaig dir que havia perdut els gossos, de sobte, la vaig convertir en la dona més feliç del món. Estava nerviosa, excitada, emocionada. Em va dir: jo sé com els pots trobar. Innocent de mi vaig pensar que els havia vist. Tu, va seguir explicant-me, visualitza els gossos, i reia mentre ho explicava, es movia nerviosament. Mai no pensis en negatiu. T'has d'imaginar que arriben a casa teva. Els veus arribar. Funciona, t'ho garanteixo, jurava. Pensa que arriben a casa teva i resa... Resa molt. Ja veuràs com tornen. Resa que és molt important. Imagina que tornen. Ja veuràs, va animar-se de sobte, fes-ho ara mateix! Senyora, gràcies. Bon dia. Adéu.
Vaig continuar buscant hores i hores. Diferents homes amables van acompanyar-me per camins estranys que coneixien i jo no, un altre em va parlar d'una casa enmig del bosc amb un matrimoni que es van conèixer en un manicomi. Normalment la relació és a la inversa, del matrimoni al manicomi. En aquest cas fou a l'inrevés, del manicomi al matrimoni.
En aquella casa, amb un desgavell tan important que semblava abandonada, tenien molts gossos estacats, així que primer vaig mirar de saber si havien agafat els meus. No hi eren. Després va sortir el matrimoni. La dona no deia res i tenia la màniga a la boca. L'home em mirava de manera estranya. Quan jo parlava, no m'escoltava. I quan parlava ell només em deia que en tenia molts de gossos, un de caça, petit i marró, molt maco. El vols? No, senyor, jo el que voldria és trobar els meus.
Cansat i del tot decebut vaig tornar a casa. Bé! Ho reconec! En una ocasió vaig visualitzar els collons de gossos. Imaginava com tornaven. Sóc un desesperat de la vida! Deixa de fer el ximple, vaig pensar, gairebé a l'instant. Havien passat més de 48 hores.
Em vaig acomiadar dels meus gossets. Vaig dir-li a la meva dona que ens compraríem un Sant Bernat enorme i que li posaria el nom de Rigoberto. Aquell, sens dubte, era el moment més negatiu, i més trist de tot el cap de setmana, no tenia absolutament res de positiu, repeteixo, i fou llavors quan bruts, assedegats i morts de fam van tornar la Una i el Dos, després de més de dos dies fora i havent arribat fins a gairebé Girona, on foren vistos per una vianants. Ja m'ho havia dit una bona amiga: els fills de puta tornen.
Així que si mai perdeu dos gossos, no sigueu positius, penseu que estan morts, desapareguts, aixefats sota un cotxe. És llavors quan tornen. Us ho asseguro. Funciona! En fi!

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer