Guillotinat

Un relat de: daniroura

Una vegada vaig veure com un veí tallava el coll d'un gall gros i formós. L'animal sense cap va començar a córrer i córrer. Moltes nits encara se m'apareix aquell maleït gall en els pitjors malsons.
L'escena és del tot horripilant. En Pau, el granger, gros, molsut, i de pels com interrogants en el seu ampli pit, plora desconsolat, com un nen petit abandonat de la mare, davant de la freda i tallant perspectiva de la guillotina.
Està atrapat! Té el cap i les mans enxampades entre les fustes obertes que permetran el pas del ganivet que espera com un corc famolenc de vides humanes a les altures. S'ha orinat a sobre, i les seves llàgrimes podrien omplir tot un riu que portaria el nom de desconsol.
Crida a la seva mare, que impertèrrita i hieràtica mira amb ulls curiosos. No sent pena ni compassió, mentre en Pau suplica, crida, fot cops de peu i plora. Mare, Mare, Mare...
Els nens l'escupen, es riuen del seu pixat. En Pau vol escapolir-se de la presó de fusta que li té el cap i els braços agafats. Colpeja i colpeja per alliberar-se. Vol anar amb la mare. No té ningú més a la vida ni a la vila.
A la primera fila, l'alcalde té un posat seriós. El fuster i el botiguer comenten que ho té ben merescut. La dona de l'alcalde, la Berta, jove i bella, es mossega el llavi. Al seu costat, la seva germana petita, de mirada endimoniada, somriu tot esperant que la guillotina li segui el coll en rodó.
En Pau se la mira, i jura altre cop, que no va intentar violar-la. Plora i la mira. Sangloteja i crida a la mare. Vol abraçar-la. En Pau és un home amb cap de nen. No va créixer mai. Ara només vol anar amb la mare.
De sobte, el silenci es trenca. La mare s'ha aixecat i crida amb una veu forta i aspre: "sigues un home per una vegada a la teva vida". Està tan vermella que els pels negrosos del bigoti encara se li veuen més. En Pau somica, altra volta: mare, mare, mare...
Sembla que els atacs histèrics d'en Pau s'han aturat. Només somica. Però llavors el batlle dóna l'ordre d'execució. En Pau, mort de por, colpeja i colpeja, vol anar amb la mare, que altra volta té una expressió d'acer, ferma i grollera. Mentre la fulla afilada baixa en Pau executa els seus últims intents de salvació. Tot és en va: la fulla tallant ha serrat coll i mans.
Sense coll ni mans, el cos alliberat del mecanisme que l'empresonava, s'aixeca i corre per abraçar la seva mare. Se senten esglais de por i la senyora grassa de la segona fila amb pels al bigoti corre que correràs. Però és atrapada només uns instants després. Empastifada de dalt a baix de sang té el seu fill gran, tot i que petit, fent-li una última abraçada.
De sobte, l'alcalde crida: "mireu el rostre com somriu".

Comentaris