En els teus ulls m'agrado. Malson de mort.

En el cementiri el silenci no amaga les paraules de colors que mai no em podràs dir. Només m'agrado quan m'he vist en els teus ulls. Ploro ta absència, la llunyania, plena d'efervescència, ma melangia, pateixo de llàgrimes, incontinència.
Maleïts xiprers! Tombes, flors, roques i pedres, aquest indret podrit de marbres, de fotografies i de creus.
Ploro ton somriure, onades de mar plenes d'estimats munts de mans suaus acaronant-me.
Blau avui et veig gris i el vermell desdibuixat. Els carrers són records de tardes d'estiu, i no sé on anar, perquè el camí no em fa fugir de mi.
Perdut com el gos abandonat, desesperançat com el pare sense fill, buit com el cava en la deixalla, triturat per un tren de rodalies, vomito dolor i no escupo sinó bilis.
Si t'he somiat, despertar és morir de la mica de vida que pugui tenir. La nit gèlida i infinita et busca, la llet agre de la nevera, el plor constant en la mirada de ta mixeta, les hores i els dies, la tardor i l'hivern etern, el formatge florit sobre la taula, la casa fosca, els crits i la desesperança, la desesperació tèrbola, el cos fred de matinada, enyoro els somriures, la veu com un riu de plata harmoniosa que s'escapava entre els teus llavis. Llapis trencat de l'esdevenidor, desconsol, dol, foll. Res, boira.
Només m'agrado si em mires, tremolo com fulla de tardor perduda d'un cop de vent atzarós, fastigós.
Pudor d'humitat, alè d'alcohol, somnífers, impaciència torbadora, un desert negre de solitud.
Entre les mirades cerco els ulls enyorats, potser algun gest em provoca una mossegada de nostàlgia, però res és com abans, cap mirada com la teva, només quan em mires m'agrado.