La feina

En Jonàs comprenia la indiscutible necessitat de la feina, però no la compartia. El seu principal problema era la constatació lamentable que als únics llocs a on es treballava poc era a les feines. El cas era que una host de mandrosos poblaven les oficines, i de cap manera no volien suar o fer cap mena d'esforç físic. Les corbates li semblaven ofensives a en Jonàs.

Però hi anava a la feina, a fer tasques de transport. Considerava que era una feina amb cara i ulls, que tenia un sentit. Perquè la feina per en Jonàs havia de tenir un sentit, més enllà del sou i de l'horari, i de trobar la manera de no fer res en tota la jornada. En Jonàs entenia la feina com a compromís, com a treball en equip, com a conjunt.

Moltes vegades s'havia trobat en Jonàs que peces del mecanisme no funcionaven. Aleshores tot se'n anava en orris. Una sola persona podia desestabilitzar la feina de cinc o sis. Persones instal·lades a perpetuïtat als seus puestos, que no hi havia manera de canviar. Les persones manaires ja manaven i tenien els llocs ocupats de sempre.

Així doncs, en Jonàs, que no havia treballat gaire a la seva vida, només tenia l'oportunitat d'accedir a les tasques més vils, tasques que abandonava i feia amb desgana. No tenia cap possibilitat d'accedir a les altres feines, les que no requereixen cap esforç, les que es poden fer sense bellugar-se de la cadira. Cert que en Jonàs tenia les seves aficions, i aleshores no es cansava gens.

Però en tant que la feina és una necessitat per a molts, se la prenen a la manera més desafectada possible, sense cap mena d'implicació, sense fer res que no els demanin, sense prendre en el fons cap iniciativa. En Jonàs es desesperava a moltes feines, la seva activitat voluntària, el seu esperit dinàmic, entrava en contraposició amb les posicions conservadores de la majoria.

Perquè treballar hauria de ser alguna cosa més que perdre el matí i la tarda remenant paperassa. En Jonàs creia en les feines actives, que posaven a prova la seva resistència, feines que pogués fer tot prenent la fresca, respirant l'aire, sense enganxar-se durant vuit o més hores a un ordinador fens tasques sense cap mena de sentit ni utilitat.

En algunes bandes la feina era una completa i absurda burocràcia. L'administració era així, la comoditat llaminera, quedar-se a on un és i no fer res més que les obligacions mínimes contractuals era temptador. Però sempre en el mateix lloc i amb les mateixes responsabilitats conegudes conduïa la persona a un estancament de primera magnitud.

En Jonàs necessitava bellugar-se, canviar d'aires, canviar de feina, fins i tot d'amics. No era una persona estable, de relacions perdurables. La seva llibertat s'ho exigia. Canvis de tant en tant, per tal de refrescar-se i rejovenir-se. El cansament era el de menys. Les feines cansades eren les millors. Al capdavall només venia el seu cos i no el seu pensament.

En Jonàs ni podia plantejar-se haver de llogar el seu cervell per a grans pensaments en benefici d'algú altre. La seva ment li pertanyia només a ell mateix. Així no pensava a la feina, només feia el que li deien amb el mínim d'utilització del cervell, ja li estava bé. Pensava sovint en d'altres que tenien grans pretensions, grans anhels de direcció i poder.

Al capdavall el més president dels presidents era vassall d'algú altre, no era completament lliure, depenia dels seus subordinats, havia de fer moltes coses que li desagradaven. L'operari per altra banda tenia total llibertat, ningú per sota a qui haver de manar, cap maldecap, feina continuada i coneguda, sense ser còmoda o permetre cap mena d'enrocament.

Els subjectes enrocats a les feines eren una veritable plaga. Havien aconseguit alguns privilegis, amb mil-i-una excuses deixaven de fer les funcions més elementals que els demanava el seu puesto de treball. Carregaven en els més nous o en els més bonifacis el que haurien de fer ells en realitat. El preu a pagar el neguit. Perquè qui no és directament responsable de la seva feina es neguiteja.

És inevitable, perquè en delegar cal deixar de fer quelcom per esperar que algú altre ho faci com a un li agrada. En Jonàs no volia passar per aquesta situació. En realitat volia ser enterament responsable dels seus actes, i no dependre dels encerts o desencerts d'algú altre. Això era el començament del neguit i l'angoixa, i en Jonàs no volia tenir-ne.

Així doncs, en idèntiques circumstàncies, no era el mateix esperar sense fer res sabent que no hi ha res més a fer, que esperar sabent que a determinada hora hi arribarà tota la feina de cop. El neguit era el mateix. Estar sense fer res havent-hi coses per fer, en el futur o en el present. Esperar la finalització d'una tasca assignada sense saber com s'està fent.

En Jonàs fugia d'aquesta mena de situacions. Ell havia de fer-se responsable d'ell mateix, de les seves accions. De cap manera no volia restar bloquejat observant com les coses no es feien o es feien a destemps sense poder-hi ajudar ni una mica. Impossible per en Jonàs. En Jonàs havia d'ocupar-se personalment de l'afer.

En Jonàs preferia les feines concretes. Tal cosa s'ha de fer i se sap fer, quan, com i a on. Només cal posar-hi l'esforç de fer-la. Per bé que fos esforç físic si més no era quelcom que tenia una manera de fer-se, només calia aguantar l'esforç. En Jonàs no assumia les incerteses, no volia saber res de neguits, de dependre dels altres, de no ser independent.

La única feia raonable per en Jonàs era la feina independent. La tasca assignada i coneguda, sense incapacitats que exigeixin la intervenció d'una persona capaç concretament que no hi sigui en el moment de realitzar la feina i del que s'espera una arribada imminent. D'aquesta manera en Jonàs, a la feina, mai no se saturava, perquè era ell la persona que havia d'arribar a fer la tasca.

En Jonàs era particularment imprescindible a les feines. Sempre provava d'adjudicar-se les que requerissin més esforç, inclús mental, les que no s'haguessin de fer col·legiadament, és a dir colze amb colze. Aquesta no era la dinàmica de grup que li agradava. Preferia l'assignació en grup de les tasques amb la responsabilitat individualitzada.

Però per a molts treballar en grup era treballar plegats. Res més allunyat de la realitat, si més no per en Jonàs. El grup s'havia de coordinar, potser en una reunió prèvia, després cada part del grup havia de fer el seu comés, i si hi havia interaccions entre membres del grup havia d'estar clara la participació de cadascú. Així la feina en grup podia ser independent.

En Jonàs havia tingut moltes menes de feines, de fet considerava que no s'adquiria experiència sinó era en la diversitat, que era una bona manera d'adequar-se a moltes situacions, que li permetia establir-se els seus graus de llibertat, treballar sense dependre dels altres, en tant que moltes de les operacions que havia de fet ja les havia fet abans.

Així doncs en Jonàs volia saber de tot un mica. No volia sentir-se perdut o limitat. Entenia que havia de ser una persona reubicable, i això en funció de la seva experiència. Així podia canviar de tasca sense haver de canviar de lloc de treball en realitat. Descansar d'un cansament amb un altre cansament era una estratègia que li havia funcionat prou bé.

En Jonàs tenia mals despertars. Comprenia que anar a la feina era una obligació en certa manera, però no comprenia les devocions i les addicions que aquesta generava en algunes persones. La seva vida no era en absolut treballar i res més. Tenia les seves aficions, podia desconnectar si molt convenia, podia retirar-se en un moment donat.

Ser imprescindible i necessitar alhora la feina creava entre l'empresari i el treballador una simbiosi malsana, una relació viciada. La feina bona era aquella que es podia deixar en qualsevol moment, sense perill de trobar-la a faltar i sense perill de crear un daltabaix amb la marxa. En Jonàs no volia gaires responsabilitats, per bé que en el que li pertocava era responsable.

Perquè hi havia responsabilitats personals, les que depenien d'en Jonàs mateix, i responsabilitats de tercers, sobre les quals la dependència estava supeditada a les accions i les responsabilitats dels altres. En Jonàs només era responsable amb les primeres responsabilitats, les seves pròpies, les que l'afectaven directament. Podia enfrontar-se a problemes que pogués solucionar amb les seves soles forces.

En Jonàs no era però un individualista. Acceptava el treball en grup o integrat a una organització, però no el seguiment. Potser en parella feia alguna feina, potser durant unes hores. Però en genera preferia definir les relacions del grup d'entrada i treballar coordinadament, cadascú amb la seva funció, però sense interferències continuades i accions didàctiques.

Si ja sabia el que havia de fer en Jonàs ho feia i prou. I si es cansava anava més a poc a poc, i si es cansava molt més a poc a poc encara. Però sabent el que havia de fer, sabent quins problemes podia tenir i com solucionar-los d'una manera satisfaent. Enrera havien quedat les angoixes d'esperar un event qualsevol imprescindible alhora que atzarós i insegur en la seva aparició.

Per tant, a mesura que adquiria experiència, se sentia més satisfet de les seves feines. Ja no havia de viure l'angoixa davant l'absolut, l'angoixa davant el desconegut. Les corbates i les grans decisions les deixava per qui les volgués prendre. Ell no tenia perquè dirigir el món, amb tenir diners a la butxaca per anar visquent ja li sufia.

Així doncs el sou no era la part més important de la seva feina. En Jonàs es conformava amb ben poca cosa. Hagués potser treballat de franc, ho havia fet voluntàriament alguna vegada. Si cobrava era perquè considerava que el sou donava valor a la seva feina, la feia necessària, tenia un sentit que altrament perdria. A part a la feina voluntària sempre trobava menys realisme vital.

D'un temps ençà en Jonàs pensava que allò gratuït tenia menys valor, que no
tenia la mateixa importància, que hom era més laxe i més transigent. Tampoc volia cobrar una fortuna, i també deixava part del seu temps per activitats de voluntariat, ho creia necessari. Alguns però s'excedien en valorar el seu temps segons el que li paguessin per ell.

El compromís estava clar. El primer de tot era la feina, el tipus de feina, les tasques a realitzar, després venia el sou, que no havia de ser irrisori, però si suficient com per justificar la feina. De totes totes era més important en aquest cas el què que no pas el quant. Quan millor s'havia sentit era quan no depenia de ningú, amb una feina només física i un horari concret.

Així doncs la feina, com a imperatiu social, un xic absurd, calia tenir-la. En aquest benentès qualsevol feina era prou bona, i qualsevol sou acceptable, sempre que fos raonable en relació a la feina, i la fugida de la responsabilitat una veritable necessitat. Per tal de no haver-se de fer càrrec de preocupacions relacionades amb els altres i les seves actituds.

Aquest era el segon factor a tenir en compte de la feina. Saber-se solucionar els propis problemes, sense ajudes externes, no haver de demanar permís en excés, no tenir que esperar una ordre, funcionar horàriament i precalculadament, sense esdeveniments inesperats o sorpreses de darrera hora. En Jonàs entenia d'aquestes dues maneres la feina.