La cruïlla

Al punt d'intersecció exacte de les dues línies oscil·lants de les vies d'unió de les poblacions més properes es trobava l'encreuament de camins. Allà mateix hi havia un marbre commemoratiu de la seva inauguració que va coincidir amb la d'una de les carreteres i que amb lletres sostretes de la pedra informaven els caminaires i vehicles de la seva antiguitat. Per allà havien passat primer tota mena de personatges de la comarca a peu o en cavalcadura i també els carros dels pagesos tirats per una mula cansada i cap-cota i els carruatges dels senyors i els viatjants de la època desplaçant-se grans distàncies a tota velocitat. Més endavant havia arribat a la cruïlla un empedrat que avisava els veloces vehicles de la presència del perill que representava doncs no era infreqüent algun ensurt quan dos carruatges circulant un per cada ramal de l'encreuament havien de frenar els cavalls abruptament per evitar el xoc que per altra banda poques vegades arribava a produir-se. Uns anys més tard de la instal·lació de l'empedrat va arribar l'asfalt que va cobrir de negre la part central del camí malgrat que els vorals restaren de terra per a delit dels caminants que preferien aquesta superfície a la duresa de l'asfalt. Les millores no varen anar mai més enllà d'aquest asfaltament de la part central del camí doncs les vies que creuaven eren de segon ordre i només atansaven la distància entre pobles de muntanya de pocs habitants que ja feien prou d'agrair la millora de l'asfalt encara que arribés tard quan ja tota la xarxa viària del país estava modernitzada de feia temps.
Per allà passava tota mena de gent fent el seu camí per motius laborals o per pur lleure doncs eren molts els que s'apropaven a alguna de les poblacions de muntanya i encetaven excursions a peu d'un poble a l'altre i inevitablement al punt d'encreuament dels camins feien una paradeta que els hi servia per a rescabalar-se de forces i fer una mossegada als embotits que duien a la bossa i que els feien de dinar o de berenar per tal de recuperar l'alè perdut en hores de caminada. Arribaven en grup i seien alleujats a sobre d'alguna de les pedres que hi havia a les quatre cantonades de la cruïlla i sobre aquest seti encetaven converses interessants relatives a la història de les contrades que donaven cabuda a les vies encreuades o a la geologia de les muntanyes dels voltants o a qualsevol altra cosa que els hi passés pel cap en aquell moment. Bevien un glop d'aigua o d'alguna beguda energètica que també duien a la bossa i es miraven els uns als altres amb confrareria doncs compartien les hores de camí solitari i moltes vegades silenciós tenint com a horitzó la línia de la carretera perduda a la distància o amagada darrera un revolt que s'endinsava a la falda d'un pujol o d'una discontinuïtat en el perfil de les faldes de les muntanyes que els envoltaven. Encara que la horografia de la zona era muntanyosa per la presència d'una extensa serralada que donava cabuda a diversos pobles, el fet era que el camí tenia un desnivell passador doncs resseguia les línies de les valls. En realitat es tractava d'una vall principal i dues de secundàries que anaven a raure a la principal just en el punt on es trobava la cruïlla. Hi havia sengles afluents del riu principal que baixava atorrentat fent ziga-zagues per la vall més llarga i amb menys inclinació que era la que preferien principalment els caminaires que feien el camí de pujada fins a la localitat de més amunt del riu per a tornar-se un cop allà vall abaix de nou fins al poble d'on havien sortit.
De vegades les converses dels caminaires eren d'allò més agitat si les circumstàncies del dia i els ànims de cadascú així ho determinaven. Feien gresca mentre caminaven explicant-se acudits i fent-se bromes els uns als altres. Els crits que de vegades feien contrastaven amb el silenci que acostumava a regnar en aquells termes. Més soroll encara feien els carruatges que antigament passaven per allà i que duien a la seva cabina els personatges benestants de les contrades que anaven a passar el dia a muntanya al darrer poble que es podia trobar pujant per la vall i on hi havia un hotel fet especialment per als turistes i excursionistes que volguessin passar un jorn de camp dedicats al gaudi dels aires de muntanya i de la silenciosa majestuositat dels paisatges pirinencs. Els carruatges circulant pel camí de terra arribaven a la cruïlla a tota velocitat i el conductor que normalment anava despistat donat que els cavalls ja feien tots sols la feina de ressegui el camí, havia de deixondir-se ràpidament en adonar-se que arribava a l'encreuament i comprovar que per les dues bandes de l'altre via no venia ningú a la mateixa velocitat que ell que pogués provocar un accident. El carruatge passava aixecant una considerable polseguera i els passatgers feien un bot en passar l'empedrat que donava una sotragada considerable al vehicle que per altra banda solia tenir un esmorteïment força deficient consistent en dues peces d'acer vinclades cap a les dues rodes que feien que el conjunt de la cabina anés cap a totes bandes per les irregularitats del camí. Asseguts a la vora de la cruïlla hi podien haver uns pagesos conversant al voltant dels seus temes i rebien un bon ensurt cada vegada que un d'aquests carruatges passava a tota velocitat amb el conductor fora de si fent espetegar el fuet a sobre el llom dels cavalls que amb la llengua penjant feien tots els esforços per tal de escapar de les fuetades cosa impossible per altra banda doncs anaven lligats al carruatge que duia l'autor de les agressions. Els passatgers del carruatge en passar per la cruïlla miraven a totes dues bandes i veien als llunyedars els dos pobles que unia la via transversal i pensaven d'antuvi en els plaers campestres que els esperaven a la seva destinació. La veritat era que el flux de vehicles sempre havia estat gran en particular els dies festius i caps de setmana en els que molts dels habitants de les ciutats properes es desplaçaven cap a l'hotel primerament, quan encara hi havia un de sol i cap al complex hoteler més endavant doncs tenien molta anomenada els procediments reconstituents que administraven al balneari proper al poble on escalfaven les aigües de les fonts de la muntanya per tal de fer banys relaxants i tota mena de teràpies termals a preus que amb el pas dels anys i de les centúries feren que la visita al poble passés de ser el privilegi d'uns pocs a un esbargiment a l'abast de tothom. Això ho va notar la cruïlla que veia com d'uns carruatges escadussers de nobles i gent benestant que s'aplegava a la falda del poble de més amunt passava a una corrua de persones i vehicles que anaven a emplenar els hotels de desenes d'habitacions i les cases rurals que oferien els seus serveis d'allotjament a preus realment econòmics.
De tota manera la cruïlla va seguir amb el seu empedrat que va ser substituït per l'asfalt i d'aquí no va passar doncs les autoritats responsables de la cura de les carreteres i vies del país mai no han considerat fins els temps actuals que hagués adquirit prou importància el balneari per tal de fer una carretera amb vorals i amb una amplada de més d'un carril. De fet la estretor de la carretera no ha estat mai cap problema doncs els fluxos de vehicles s'alternaven pels dematins i per la tarda doncs la majoria dels que anaven ho feien de bon matí i els que tornaven esperaven al vespre per tal d'aprofitar al màxim les hores d'esbarjo i tranquil·litat que els hi proporcionaven les solituds de l'alta muntanya. Val a dir que els altres dos pobles implicats a la cruïlla de camins mantenien la seva autenticitat centenària doncs no s'havia instal·lat allà cap mena d'equipament turístic i per tant les úniques persones que s'hi veien eren els veïns dedicats en la seva major part a la ramaderia de les ovelles i les vaques que feien pasturar a les riques vessants de la serralada on creixia l'herba amb salut i verdor gràcies a les pluges que sovintejaven en aquelles zones. De les vaques treien llet que venien als mercaders que venien de les explotacions de més avall i que amb els seus camions giraven cap a dreta o esquerra per tal d'anar a recollir els fruits del munyiment de les vaques i també a endur-se els anyells i els bens per portar-los a l'escorxador i abastir així els mercats centrals de les ciutats del país i de l'estranger.
El sol del migdia apretava fort als estius quan la polsegosa superfície dels camins encara no havia estat asfaltada i els caminants proveïts de sabatilles d'espart feien el seu romiatge cap a l'ermita situada a la muntanya uns centenars de metres més a dalt del poble. Passaven arrossegant-se a ells mateixos amb penes doncs el sol feia l'ambient d'una xafogor difícil de suportar i els peus cansats i adolorits no volien de grat seguir el camí que a més a més feia pujada tota l'estona. On ja era realment costerut era a les rodalies de la ermita on els caminois sense transitar eren la única via d'accés al recinte sagrat. Un cop allà i donat que tota la pelegrinació no podia encabir-se dins el reduït espai de l'ermita feien torns per entrar-hi hi donar les gràcies i fer les peticions convenients a la verge del santuari i finalment el capellà feia una missa des de l'altar de la ermita forçant la veu especialment doncs l'havien d'escoltar els que hi havia dins i també els de fora. A part del dia de la patrona de l'ermita es feien romiatges normalment quan les pluges escassejaven posant en perill els cultius de farratges o quan s'havien detectat llops a les contrades i no els havien pogut donar cacera. En passar per la cruïlla tots es persignaven davant d'una creu de pedra col·locada a una banda i que era allà des de temps immemorials quan les dues carreteres amb prou feines eren camins de muntanya. Des de sempre els tres pobles d'aquelles valls havien anat a ajuntar els seus camins de sortida respectius en aquella cruïlla que esguardava el pas dels segles sense modificar el seu emplaçament ni un metre més enllà. Evidentme
nt els romers agraïen l'arribada a l'encreuament doncs entre la persignació i els avemaries i parenostres que a alguns els donava per resar podien aturar-se uns instants i beure una mica d'aigua dels sarrons o deixar recolzat a terra el pal de les banderes i santcristos que duien i que realment resultaven una càrrega feixuga per al qui li toqués la feina de conduir-los fins a l'ermita.
Però tot això succeïa antigament doncs ja feia temps que la costum del romiatge s'havia anat perdent i ara només es feia un cop l'any i eren pocs els devots que ho feien a peu doncs la majoria anaven amb els seus cotxes fins a l'ermita per escoltar la missa i prou. Ja antigament els nobles i propietaris benestants de les contrades feien servir els seus carruatges per tal d'estalviar-se la caminada fins a l'ermita i com que amb el pas dels anys i l'arribada de les innovacions tecnològiques el fet de tenir vehicle propi es va anar fent cada cop més habitual, els que hi anaven a peu era perquè volien o perquè ho havien promès en un moment d'excitació. I des que això havia passat la cruïlla va esdevenir cada cop menys important doncs cada cop menys gent i transitava a peu i més en vehicles de tota mena que evidentment no tenien cap necessitat d'aturar-se per a res fins a arribar a la seva destinació. Els únics moments on hi va haver realment una quantitat important de gent a la cruïlla als temps moderns fou primer quan la empedraren i després amb l'asfaltat del terra. L'empedrat es feu amb blocs de pedra de certa mida que eren transportats fins al seu emplaçament definitiu per mitjà de carros tirats per mules. De fet el que va trigar realment de l'operació d'empedrament fou fer arribar els carreus al lloc indicat doncs les mules no tenien gaire força i no es podia carregar el carro fins a dalt de pedres afegint-hi a més que el camí feia una suau pujada resseguint la línia de la vall. De manera que els operaris havien de carregar una o dues pedres per viatge i com que les portaven des del fons de la vall podien trigar un dia sencer en fer el viatge d'anada, col·locar les dues pedrotes que duien i tornar-se'n al poble que hi havia allà a la part més baixa de la vall i on hi havia la petita cantera que feien servir per a treure els carreus amb que construïen les cases i d'on es treien també les pedres del paviment de la cruïlla. Les setmanes que es perllongà la construcció de l'empedrat hi va haver molta activitat al voltant de la cruïlla, però un cop finalitzada va tornar al seu estat de pau anterior interrompuda només per algun carruatge que passava a tota velocitat o pel carro d'algun pagès que amb tota la parsimònia del mon transportava uns feixos de palla dels seus camps. També hi transitaven per l'encreuament els ramats tan freqüents a la zona de ovelles o vaques. Si es tractava d'ovelles aquestes envaïen literalment tot l'espai de la cruïlla i els vorals de la carretera i feien un xivarri que podia marejar qualsevol que no fos pastor. Les vaques anaven diferent i normalment en renglera de manera que la cua d'una quedava just davant del morro de la següent. Amb aquesta disposició permetien el pas dels vehicles que en el cas de les ovelles s'havien d'esperar pacientment a que aquestes s'espantessin prou com per a posar-se completament al voral i ocupar principalment un espai afora de la carretera.
Pertot arreu per on passaven els ramats anaven deixant el seu rastre d'excrements que després els vehicles, ja fossin de tir o més endavant de motor, trepitjaven aixecant una escampadissa d'excrement sobretot en el cas de les vaques que embrutava encara més els vorals per on havien de passar els caminants que no per avesats a haver d'anar esquivant les deposicions no ho trobaven per això un xic més agradable. Aquest problema va subsistir fins als temps moderns en que la carretera anava a parar al balneari de gran anomenada d'aquelles muntanyes i els turistes vinguts de la ciutat s'espaterraven encara de veure una bonyiga de vaca i de pensar en la proximitat absoluta amb la mare natura.
Un cop al balneari tenien l'ocasió de veure vaques i ovelles doncs n'hi havien a pler pels voltants doncs tot i l'esclat turístic que havia sofert la part alta de la vall molts dels veïns seguien encara amb les seves activitats tradicionals, es a dir la cria de bestiar. La llet que bevien al balneari era acabada de munyir i tot i que no tenia els complements vitamínics que tenien les llets envasades per als hostes de les instal·lacions allò era símbol claríssim de benestar i contacte de primera magnitud amb la natura i el medi ambient. I naturalment tota aquesta munió de gents de totes les classes i orígens que anaven a abocar-se a les instal·lacions del balneari donaven vida a la cruïlla que els veia passar a tota velocitat amb els seus cotxes esportius o a velocitats més moderades si es desplaçaven en autobús. L'asfalt de la carretera aviat es feu malbé quan la van pavimentar per primer cop i des d'aleshores mai no s'havia fet un reasfaltament partint des de zero, sinó que a cada nou clot que apareixia en un punt o altre hi empastifaven una clapa d'asfalt que inevitablement quedava d'un color diferent de l'original i de les altres clapes de manera que la superfície de la carretera ben bé semblava l'escorça d'un plataner per la quantitats de tonalitats de gris que hi concorrien. La cruïlla no havia restat indiferent a aquestes modificacions i el seu estat actual era similar, amb la salvetat que les dues carreteres perpendiculars oferien un aspecte molt més net i sense sotracs que la del mig doncs també el transit hi era de menor intensitat, reduït als pastors i a algun tractor amb el seu remolc curull de farratges o d'altres productes de la terra que anava d'una banda a l'altre de les valls passant inevitablement per la cruïlla, moment en que calia prendre la decisió de cap a on anar. Evidentment en funció de la destinació calia agafar un camí o un altre i fou per aquesta mateixa raó que els funcionaris de carreteres ordenaren finalment que l'encreuament de les tres vies havia de tenir la seva corresponent senyalització i així fou que plantaren unes quantes senyals advertint dels noms dels pobles que s'enfilaven en cada direcció i pintaren a sobre de l'asfalt unes línies de detenció i senyals de prioritat conferint a la cruïlla el seu estat definitiu fins a l'actualitat.