Cercador
LA CERTESA
Un relat de: Alícia Gataxica- Compartir:
Ell n'estava convençut! Aquella frondositat era la culpable! Si s'hagués tractat d'un dimoni no l'hagués observat amb major terror. Veia com la petita drecera era envaïda per braços prims, llefiscosos i retorçats d'aquella frondositat que semblaven dits disposats a atènyer els seus peus. Ell, maldestre, amb el seu llarg vestit negre, corria, amb el cor bategant, cada matí, fins allà on el sol fendia la fronda i s'obria una clariana en la verdor.
Mirava enrera, amb un somriure maliciós. Els seus indígenes eren vassalls d'aquella natura, ferotge i voluptuosa i incapaços, els pobres infeliços, de sostraure's de la lúbrica libidinositat d'aquella natura desenfrenada. Només calia explorar una mica aquella fronda estranya i lasciva per trobar com una parella de depravats indígenes imitaven la natura en un frenesí incontrolable.
Per això cada matí cridava a un dels indígenes perquè netegessin amb el seu matxet el camí. Pressentia que la única manera d'acabar amb aquella depravació humana era allunyant la depravació de la fronda.
L'indígena ja l'esperava al peu d'aquella creu fosca i fúnebre, esperant l'ordre, com cada matí. El vell de negre, davant aquella musculatura forta, aquella pell negra, lluent i suau, aquell cos atlètic estigué temptat de deixar-se en dur i llançar-li una mirada lasciva, però conscient de les seves debilitats, es contení, baixà la vista i amb un breu signe de la mà envià al indígena a realitzar la seva tasca.
L'indígena s'aixecà, indiferent, i començà a fuetejar aquella verdor. L'indígena creia que el vell de negre devia tenir un mal esperit en el seu cos i per això cada matí l'extirpava i cada nit l'esperit tornava. L'indígena, tots els indígenes d'aquell poblat estaven convençuts que el mal esperit era molt fort doncs cada nit sentien cridar com un foll al vell de negre. Ell assegurava que era un home sant, però l'indígena ho dubtava. Perquè sinó li calia al vell que ell cada matí exorcitzés el seu mal esperit?
Malgrat tot els indígenes no es molestaven en contrariar al vell. Quan va arribar només sentien curiositat, ara desprès de gaire bé cinc cicles del sol, sols quedava indiferència. El vell de tant en tant els convidava a libacions que ells acceptaven gustosos, d'un beuratge vermell i fort. Malgrat la resistència de les seves mares, també intentava ofegar en el riu als seus fill després d'uns estranys ritus que els indígenes desconeixien. Així i tot els indígenes el deixaven fer. No semblava més que un pobre vell foll.
L'home que coneix l'idioma del món fosc no estava segur que el vell de negre no fos perillós. Semblava posseït per esperits entestats en destruir el poble, ja que el vell no cessava de perseguir als joves, i en la seva gran depravació insistia en no deixar-los consumar l'acte del renaixement. L'home sabia que els joves no li feien gens de cas, però potser el mal esperit que posseïa al vell de negre encara no era prou fort. Però l'home que coneix l'idioma del món fosc ja es preparava per combatre'l . Que seria sinó del poblat sense aquella llavor dels joves per produir el mill que els alimentava a tots plegats?
El vell de negre mirava al home que coneix l'idioma del món fosc amb profunda aversió. Aquell degenerat fetitxista era el seu vertader enemic. El vell ho sabia però no gosava enfrontar-lo encara. Sovint en nits fosques sense lluna, el fetitxista portava a terme rituals aberrants i repugnants als sentits, on dones suades, plenes de voluptuositat i excitació ballaven al so dels tambors vibrants i sensuals. Eixancarraven grotescament les seves cames davant dels ulls vermells i enfebrats dels homes, movien caderes i pits com possesses. Els homes del poblat, assedegats d'aquelles femelles lúbriques, no tardaven en posseir-les amb salvatgeria, com animals, allí mateix, fornicant uns a sobre els altres. Les dones, sota la possessió brutal d'aquelles bèsties, semblaven adquirir un semblant d'èxtasis total i repugnant que feia els seus rostres mes monstruosos que mai. El fetitxista, posseït per la mateixa febre malèfica cobria la primera femella que trobés, mare, germana, o filla, allò no importava.
El vell de negre observava aquests rituals aberrants amb repugnància, amb desig de fugir, d'escapar del maligne influx d'aquella dansa que li feia bullir el cor, que li feia perdre el control de l'esperit, que li recremava l'entrecuix. Queia al terra entre calfreds i suors, incapaç de controlar la seva debilitat, delirant entre el so cada cop més frenètic dels tambors, amb visions de foc, pells negres i brillants, pits turgents i desig, un desig incontrolable.
Quan despertava d'aquest èxtasis malèfic, el vell de negre, cridava com un possés, penedit d'haver cedit de nou a la seva debilitat. Tanmateix, ell sabia que havia d'aguantar. L'ànima d'aquells éssers inferiors estava posseïda per aquell bruixot infernal, i primer calia acabar amb ell per aconseguir portar aquelles ànimes a un estat superior de llum i progrés.
Ningú no prestava atenció al vell, bé, ningú no! havia qui si prestava atenció. Era el tercer dels germans i malgrat haver nascut de la primera dona del cap, això no servia de res si n'eres el tercer. No havia prestigi ni poder pel tercer, en realitat no havia ni pel segon. Però ell era ambiciós. Volia poder i no podia accedir a ell. Esposes, vaques o cabanes no eren gaire importants per ell, ell volia dominar gent, volia ser escoltat com el seu pare, volia que els seus desitjos es convertissin en ordres per aquells que l'envoltaven, volia que els seus consells es convertissin en llei. Però això no era possible. Bé, havia una possibilitat, l'home que coneix l'idioma del món fosc. L'home era vell i el noi sabia que l'home buscava a qui ensenyar l'idioma del món fosc. L'home que coneix l'idioma del món fosc l'havia rebutjat diversos cops. El noi es preguntava perquè el rebutjava i l'home responia perquè era massa ambiciós. El noi tornava a preguntar com es podia no ser ambiciós per ocupar un lloc de tant de poder com el del home que coneix l'idioma del món fosc? L'home responia que precisament per això calia no ser ambiciós.
El noi no es donava per vençut, aviat l'home hauria de decidir i si ell estava a prop potser seria l'escollit. Però arribà el dia i no va ser l'escollit.
El vell de negre observava amb atenció al noi. Contràriament a la resta d'indígenes, ell no el mirava amb menyspreu, fins i tot l'escoltava. I era fill del cap! Però també sabia que era l'aprenent de bruixot del fetitxista. Quina gran victòria si aconseguia aquesta conversió! No sols seria un exemple per la resta d'indígenes sinó que fendiria el judici del bruixot.
Quan el vell de negre comprengué que el noi havia estat refusat albirà una possibilitat. El noi es deixà abordar pel vell. Feia temps que l'observava i sabia que el vell de negre també era un dels que coneixia l'idioma de l'indret fosc. O al menys així ho pretenia. Al noi això no li importava. Sols calia que la resta del poblat així ho cregués i ell podria accedir al poder si el vell de negre li mostrava el camí.
L'home que coneix l'idioma del món fosc intentà deturar-lo, però el noi estava ressentit i ara, foll de poder, volia percançar-lo tan si com no. Adquirí les formes del vell de negre, recità paraules sense sentit, libà el seus beuratges, idolatrà els seus signes i fins i tot deixà de jeure amb la seva estimada Bahasha. Trobaria a faltar la seva pell, la seva olor, els seus fins cabells. Però desprès ja hauria temps. La faria la seva primera esposa, semblava que el vell de negre no tenia problemes amb això, sempre que la primera fos l'última. No tenia importància. Primer calia atènyer el poder, desprès els seus desitjos serien ordres!
El vell de negre, que observava al noi amb tendresa, es sentia esperonat amb la angelical dedicació del noi als seus ensenyaments. Es sentia orgullós. Havia reeixit en una conversió. El fill del cap! Però l'alegria es foragità aviat del seu cor, doncs s'adonà que ningú semblava prestar atenció al noi, desprès de tot, sols era el tercer fill del cap. A demés el bruixot oferia plaers i còpules i semblava que la paraula de la llum no podia competir amb aquestes aberracions. El noi també s'adonava de tot això i s'adonava que si l'home que coneix l'idioma del món fosc guanyava el combat, les seves possibilitats serien minses. Per això, quan el vell de negre el va empènyer contra l'home que coneix l'idioma del món fosc no dubtà gens ni mica.
L'home que coneix l'idioma del món fosc fou trobat mort a les rodalies de la fronda. Semblava haver-se quedat adormit i que el feram havia fet un malguany amb el seu cos. El poble el plorà llarg temps. Havia un successor, s'encarregà de foragitar els esperits malignes del cos de l'home, i de purificar l'ànima.
Però el successor no tenia prestigi, tan sols era un aprenent i tot el poblat sabia que no havien passat prou llunes perquè l'aprenent conegués l'idioma de l'indret fosc. Molts foren els que dubtaren que l'home que coneix l'idioma de l'indret fosc hi arribés si el successor era qui li havia d'obrir les portes.
El noi sabia que aquell era el seu moment, tot hom coneixia els forts esperits que s'allotjaven dins del vell de negre i ningú dubtava de la seva relació amb el món fosc. El noi, amb la pràctica que dona les nits robades a les estrelles amb res més a fer que pensar en aquell moment, encisà a tots amb paraules exaltades. No els parlà, evidentment, ni de pecat, ni de fidelitat ni d'altres coses terribles que el vell de negre s'entestava a repetir, però com el vell de negre no entenia la seva llengua allò no tenia importància. La gent del seu poble el començà a mirar amb respecta. Ell també feia poques llunes que era aprenent de l'altre mestre de la paraula de l'indret fosc, però aquest altra mestre de la paraula, encara que un pèl estrany, encara era viu i podria ensenyar al noi l'idioma de l'indret fosc. A demés el noi era el tercer f
ill del cap, no?
El vell de negre es convertí en el nou home que coneix l'idioma de lloc fosc, i el noi en el seu aprenent. Ara era respectat i escoltat . Havia obtingut el poder. Bahasha tornava a ser seva, de fet tot el poble era seu. Era feliç.
El vell de negre també era feliç. Ara els indígenes l'escoltaven. No havien abandonat per complert les seves repugnants costums però sols era qüestió de temps. El noi era el seu fidel seguidor. Havia abandonat la seva bagassa i era un exemple per tots plegats.
Veia com la fronda que abans envaïa la petita drecera amb braços prims, llefiscosos i retorçats que semblaven dits disposats a atènyer els seus peus, ara retrocedia davant el seu pas decidit i el seu bastó arrogant. Ara caminava segur, amb el cor bategant, cada matí, fins allà on el sol fendia la fronda i s'obria una clariana en la verdor. Aquell matí també ho feu. El sol gaire bé no s'albirava encara, però volia preparar bé la cerimònia d'aquell dia abans que arribessin els seus nous fidels.
Primer, quan sentí aquell desfici, aquell xiuxiueig sensual pensà que la fronda tornava a mostrar-li la seva degeneració. Malgrat tot, a mida que s'anà apropant intuí que allò no era algun feram salvatge copulant. Sentí el cor bategant, i l'entrecuix calent, però no es va detenir. Sabia que no estroncaria aquells costums bàrbars en un dia però no podia permetre que ho fessin en lloc sagrat. Avançava amb pas segur, foll de ràbia, quan arribà a la clariana.
I allà, al peu de la creu, el símbol sagrat, el noi cobria la seva bagassa sense cap pudor, amb salvatgeria. La indígena, negra, suada, extasiada de plaer, cridava, mentre el noi movia les seves caderes a munt i avall amb frenesí.
El vell de negre començà a pegar amb el bastó a la bagassa, culpable, segur, de la recaiguda del seu més estimat fidel. Però el noi intentà deturar-lo i el vell comprengué amb ràbia que havia estat enganyat i els seus cops es tornaren més acarnissats. Els nois intentaren repel·lir els cops, protegir-se de la fúria del vell, però tot resultà inútil. El vell, abstret en la seva violència purificadora, colpejà un cop i un altre, i un altre.
Quan acabà, el silenci forní la clariana. El vell es girà, esperonat per la seva victòria sobre la depravació i l'aberració. Els indígenes, atrets pels crits esfereïdors dels dos nois, el rodejaven, observant amb horror els cossos esparracats i plens de sang dels dos joves morts al peu de la creu.
El vell, primer esporuguit, després arrogant, sabedor de tenir la veritat absoluta els afrontà amb la mirada. Reconegué la venjança en els seus ulls però no tingué por. Mentre aquells abjectes indígenes l'omplien de cops i pedrades, ell somreia, amb la certesa que el seu sacrifici seria recompensat en el més enllà.
Quan el seu esperit abandonà el seu cos i es sentí adduït al més enllà, el vell de negre seguí somrient. Una llum blanca i poderosa atreia el seu esperit al final d'un passadís. Tres ombres, informes encara, es destacaven al final del passadís. Ell vell de negre, impacient, intentava forçar la seva mirada espiritual per copsar el ser suprem.
Llavors, per fi, pogué distingir les tres formes que l'esperaven al final del seu camí. Un noi i una noia amb el cossos plens de cops i morats estotjaven la figura somiada. I el rostre espiritual del vell de negre, somrient feia uns instants, mostrà una ganyota de terror incommensurable.
La certesa s'havia esvaït! Déu era negre!
Comentaris
-
Taller d'escriptura. Ronda 1[Ofensiu]gypsy | 08-01-2007
Hola Alícia, passo ha comentar-te el relat des de la meva absoluta subjectivitat.
- En quant a la forma, crec que hi ha masses repeticions d'algunes paraules: depravació, indígenes, etc, que es podien obviar, fent el relat més amè, tenint en compte la llargària del mateix. Un relat llarg crec que té una gran complexitat per aconseguir captar l'atenció del lector i ajudar-lo a acabar el relat sense adonar-se'n. Crec, que si hagués sigut una mica més resumit potser es podria haver concentrat més el què es volia dir sense dispersions, que sovint quan ens allarguem ens solen passar a tots.
En quan a faltes potser he vist que faltava algun "hi" davant el verb. Trobo que hi ha paràgrafs una mica desiguals, alguns de gran plasticitat i bellesa; d'altres un pel repetitius.
- En quan al fons: crec que és el punt fort de la història, un relat sobre indígenes amb ritus tribals i costums primitives. Crec que la idea, la història és molt atractiva i interessant, doncs es molt allunyada del que vivim quotidianament. Trobo que és dins el gènere de ficció, el qual no acostumo a llegir i no en sé pas massa.
- Conclusió: jo hagués retallat molt la història, però no em facis cas, perquè al fer més aviat poesia, sempre aplico allò del "menys és més" i tinc aquesta tendència: explicar el màxim possible en el mínim possible de mots per no cansar al lector.
Tot i que reconec la gran dificultat per afrontar un relat d'aquesta envergadura. El que més m'ha agradat és l'argument, potser el desenvolupament es podria modificar per fer-lo més amè.
Bé, espero que t'hagi ajudat en alguna cosa i que tots aprenguem uns dels altres.
petons.
gypsy
-
Taller d'escriptura. Ronda I.[Ofensiu]qwark | 30-12-2006
Em sorprendré a mi mateix i seré més benèvol que en pseudo. Jo crec que la història en línies generals està bé, hi ha un bon treball de creació i desenvolupament però falla en l'arrodoniment.
Sobre les faltes d'ortografia t'he de plantejar una pregunta. Crec que hi has passat el corrector ortogràfic, en aquest relat. Però això, com tots sabem, no garanteix l'eliminació de totes les errades. (En pseudo te n'ha detallat unes quantes.) En el comentari que vas fer a en Pivot també hi he vist errades però en els teus darrers relats no recordo haver-ne vist. La meva pregunta (seria molt útil per a molta gent) és: com has aconseguit posar-hi remei?
Bé, tornem al teu relat. Jo sí que hi veig la relació del títol amb el relat. Si aquest relat no va de "La certesa", no va de res i no tindria cap moralitat. Hi ha relats que no van de res i no deixen de tenir la seva gràcia; en podem dir obres "de personatges" i es justifiquen dient que són com la realitat mateixa, que tampoc "va de res". Però en literatura fa una certa gràcia que la trama porti "a algun lloc". Per tant trobo encertat que, a partir del títol, busquis una reflexió sobre "la certesa". Dit això, et recrimino que la paraula "certesa" surt per primer cop 14 línies abans d'arribar al final. És a dir, sembla com si haguessis improvisat la moralitat i l'element sorpresa del final, just quan estaves a punt d'acabar el relat. Crec que té més gràcia ensenyar la carta principal al principi del relat, després jugar amb les que creguis oportú i treure-la un altre cop al final. Per exemple, un títol alternatiu, més enllaçat amb el relat seria "L'indret fosc" o "L'idioma de l'indret fosc". (I millor en minúsucules, no?)
Sobre la forma, destacaria especialment la no-nominació que imposes ("el vell de negre", "l'home que parla l'idioma de l'indret fosc", etc). És cert que li dóna un toc de "autenticitat indígena" (com si ho hagués escrit un indígena), si bé el narrador omniscient faria prescindible aquest efecte. A canvi, el preu a pagar, és que l'agilitat lectura s'entorpeix per les endevinalles i a mi, com a lector, m'ha costat anar identificant tots els galimaties. A més, tampoc trobo que el llenguatge sigui totalment adequat als indígenes ni tampoc al sacerdot. Trobo que, en tot cas, hauries de fer servir un criteri clar.
El nucli del relat crec entendre que és la religió i la lluita pel poder religiós. Presentes el sacerdot com una ànima càndida que es creu realment que aspira a alguna cosa més que ostentar el poder (la seva "certesa"). I a partir d'aquesta lluita -amb l'ambició del tercer fill- hi emboliques la trama dels assassinats, que empeny la història cap al seu desenllaç.
L'ambientació la trobo correcta, en general. Amb pinzellades que permeten intuir la psicologia dels indígenes i aquests ritus sexuals que capten l'atenció dels lectors més mandrosos.
Com et deia (en això coincideixo amb en pseudo), un relat creatiu que podies haver millorat amb una millor revisió.
-
Taller d'Escriptura, ronda 1[Ofensiu]pseudo | 21-12-2006
Hola Alícia,
La veritat és que personalment el teu relat no m'ha agradat. La història en si pot estar bé, però no m'agrada la manera com la desenvolupes.
Primer de tot trobo moltes repeticions innecessàries. Això té una solució fàcil, només requereix una mica de paciència, i un cop acabat el relat buscar-les, i mirar si creus que la repetició aporta alguna cosa positiva al relat o no.
Perquè te'n facis una idea, a la primera plana es repeteixen les següents paraules:
frondositat: 2 (molt a prop)
fronda: 3 vegades, una a cada un dels paràgrafs inicials
indígena: 12 vegades.
Depravació: 3 vegades i dues molt seguides
.. i una llista llarga en total.
El problema principal que veig en les repeticions és que estiguin massa a prop, si no tenen intencionalitat poden aborrir al lector.
A més a més mires de fer les frases una mica complicades, entenc que és amb la intenció de fer-ho més líric, però per mi, barrejat amb les repeticions l'efecte que tenen al lector és negatiu, costa acabar d'entendre algunes coses.
Un exemple és al 5 paràgraf: "L'indígena s'aixecà, indiferent, i començà a fuetejar aquella verdor. L'indígena creia que el vell de negre devia tenir un mal esperit en el seu cos i per això cada matí l'extirpava i cada nit l'esperit tornava. L'indígena, tots els indígenes.. " Jo ho trobo realment excessiu. A més a més crec que "L'indígena, tots els indígenes" és un error.
Hi ha miles de mecanismes per estalviar-se aquesta repetició tant inmediata, desde posar "ell", no posar subjecte, mitjançant algun conector textual.
També he vist a molt llocs on hi falteria "hi". Algun exemple, que fins i tot costa de dir és: "havia qui si prestava atenció" que em sembla que és fruit d'una traducció directe del castella "habia quién si ..." un altre seria "Però desprès ja hauria temps".
Tanmateix hi ha frases que no acabo de lligar. Com també de millorables.
"Això no servia de res si n'eres el tercer. No havia prestigi ni poder pel tercer, en realitat no havia ni pel segon" No et sembla que quedaria millor: "no servia si no n'eres el primogenit" ?
A més d'altre cop la falta de l'hi "No hi havia prestigi ni poder pel tercer, en realitat no n'hi havia ni pel segon"
Sobre la història no sé si és que no la he entés massa bé, però al principi sembla que sigui el vell del vestit negre que fuig d'algú o alguna cosa. Enseguida enganxes amb "els seus indígenes eren vasalls d'aquella natura", però costa d'entendre a que et refereixes "uns indígenes d'un lloc són vassalls de la natura d'un altre lloc?"
Desprès de presentar la introducció que dura mésd'una plana i aprerèixen varis, els principals són "el vell de negre", "el tercer fill del cap" i "l'home que coneixia l'home del món fosc". Pel meu gust faltaria una descripció d'ells.
Les darreres línies tampoc les acabo de lligar, que importa amb la història si Déu és negre? Tampoc lligo el títol. Potser la idea és que el vell de negre és blanc i la resta són negres, i creu que són aquests els que van errats, i ell és un home de Déu, i finalment se n'adona que era al revés. Però per com es transmet la història no m'acaba de lligar.
Tampoc lligo el títol amb la resta del relat...
Jo síncerament et proposaria reescriure el relat. La idea que tenies pot donar molt més de si. -
la certesa[Ofensiu]abeixa | 31-08-2005 | Valoració: 10
es interesant
-
No m'estranya...[Ofensiu]Llibre | 23-05-2005
retrobar-me aquest relat teu a la graella "L'editorial destaca..."
Quan va ser la teva setmana del COMENT, recordo que em va agradar perquè permetia diversos nivells de lectura.
Bé: en aquell moment ja te'l vaig comentar. Només volia dir-te això, que és un bon relat.
Ciao!
LLIBRE -
no havíem quedat que Déu era una dona?[Ofensiu]Shu Hua | 08-01-2005 | Valoració: 9
També pot ser una dona negra, tens raó. Em sumo a la resta d'opinions: la història és bona, molta imaginació, bona descripció. I moltes faltes i repeticions innecesàries, que fan el text més faixuc i difícil de llegir, li treuen ritme, fins i tot.
A mi em fa l'efecte que aquests contes són orals, que els expliques tu a les teves filles (ara quedaré malament perquè la meva memòria és com és,tu tens filles, oi?). Els trobo com si fossin escrits tal qual s'expliquen verbalment. Guanyarien molt amb una repassadeta.
Però la història és genial. M'encanta. -
Conclusions de la setmana de l'Alicia[Ofensiu]pivotatomic | 31-12-2004 | Valoració: 8
Aquest és el darrer relat que et comento, pq el de la psicologia de les mones és la VIII part i com no he llegit les altres, la deixaré per més endavant.
Després d'haver llegit 6 dels teus 7 treballs, tinc varies coses clares:
1) Ets una narradora de raça, capaç de fer interessants tots els seus relats.
2) Pel que fa a la tècnica, ets capaç d'aconseguir frases autènticament pirotècniques, molt ben construides i de gran bellesa (encara que, pel meu gust, abusis una mica dels barroquismes i els cultismes)
3) Gairebé sempre saps acabar el conte amb un gir final molt aconseguit (el d'aquest conte és el que m'ha agradat menys, però).
4) Curiosament, barrejes un domini notable de la llengua amb un menyspreu no menys destacable per la ortografia. Cal pulir aquest aspecte! (i mira que jo en faig de faltes... però les teves són molt grosses!!!)
5) Una altra incongruencia del teu estil és barrjear frases de gran bellesa amb errors de principiant... com repeticions de paraules o de fórmules. Rellegint el texte un parell de cops, les detectaràs fàcilment i podràs corregir-les.
... i 6) Aquesta és la meva mania personal... Què tal si et plantejes fer servir alguna vegada la forma verbal "va veure" en comptes de la (per mi) molt menys propera "veié"??? :-))))
Ha estat un autèntic plaer llegir-te, Alicia. Si jo fos entrenador, tu jugaries al meu equip!!! Tingues per segur que estaré atent a les noves coses que escriguis. Una abraçada! -
La setmana de...[Ofensiu]Llibre | 30-12-2004
En un comentari anterior, crec que era al de "L'últim esglaó", m'atrevia a indicar que un relat pot buscar diverses reaccions. Tenir una bona història; provocar una sorpresa final; lluir un vocabulari, un llenguatge i un estil escrupolosament acadèmic... Per a mi, "L'últim esglaó" jugava a sorprendre amb la resolució de l'enigma de la veu, perquè malgrat la crítica inherent sobre els diversos estadis de poder i jerarquies, i la recreació d'un món capgirat on les persones de pell negra ocupaven els graons més alts de la societat, aquest missatge no estava ben treballat i es perdia com a simple rerafons del text (opinió, per descomptat, totalment subjectiva).
En canvi, amb aquest relat, penso que sí assoleixes un doble objectiu. La crítica social i/o religiosa per una banda, i per l'altra l'acudit final. Perquè "La certesa" és un acudit amb una complexa història que l'embolcalla i li dóna vida.
Llegint el teu relat he recordat un llibre que em va impactar força: "L'antropòleg innocent", de Nigel Barley. No és que existeixi un clar paral·lelisme, però la manera de descriure el paratge, el punt d'ironia en el tractament dels personatges (el vell de negre, l'home que coneix l'idioma del món fosc...), té certes similituds amb les experiències que s'hi narren, en aquell llibre.
M'ha agradat perquè la història que expliques és clara: un home que vol poder (el tercer fill del cap), que s'alia amb qui sigui per aconseguir-ho (el vell de negre), i fa qualsevol cosa per arribar-hi (matar l'home que coneix l'idioma del món fosc). Però tot això, evidentment, controlat per qui de veritat vol tenir el poder: el vell de negre. Una història, doncs, com tantes de les què llegim, veiem, o escoltem. Però explicada amb un estil propi i fluït que atrau al lector.
A més, hi ha breus pinzellades sobre la repressió sexual, apuntades amb claredat però sense entrar-hi a fons, cosa que, per a mi, fas molt encertadament, perquè crearia un altre tema paral·lel que potser acabaria enterbolint el relat.
Pel que fa al final, a la sorpresa on ens duus al llarg de la lectura sense fer-nos sospitar en cap moment de quin és el lloc on vols anar a parar, trobo que està molt aconseguida. Ja no pel descobriment final per ell mateix ("Déu era negre!"), sinó perquè aconsegueixes, repeteixo, i sota el meu punt de vista, que el lector avanci paraula rere paraula, frase rere frase, amb la intriga d'un final que no preveu.
I per acabar, el títol. També el trobo molt adequat. Col·labora a donar el to de seriositat al relat, que acabarà en sorpresa. I a més, remarca aquest caràcter tancat, obtús i encegat d'un dels personatges, del protagonista, el vell de negre. Un home que creu tenir la veritat. I a qui el descobriment d'una certesa no esperada el deixarà sumís en la desesperació.
Molt bo.
LLIBRE
-
És bo[Ofensiu]Lavínia | 28-12-2004 | Valoració: 9
Suposo que el "vell de negre" és un capellà, un sacerdot que va a imposar als nadius d'un selva, que és com un personatge més relat, perquè sols li falta parlar; els seus costums i les seves creences que els valora molt per damunt dels que tenen els nadius i al final "pues va ser que no".
El tema m'ha interessat fins i tot pel que té de
"falsa primacia d'una cultura" i el final està bé, tot i que ja m'esperava alguna cosa així.
La narració segueix, també, una línia progressiva i et fa mantenir l'atenció fins al final i això vol dir que està bé. És bona.
La llengua, doncs, en el meu primer comentari ja t'ho he dit i no sé si t'ho he posat, però si vols algun manual autocorrectiu, jo te'n puc dir un o dos. Són molt fàcils de fer servir.
Bé, Alícia, ets bona narradora i m'alegro molt de continuar llegint-te. -
Molt bé[Ofensiu]NEULA | 12-12-2004 | Valoració: 9
Tot i que la historia del missioner intolerant i els natius amb valors més humans i sincers pot semblar ja molt coneguda, es evident que trobes la manera de fer-ho nou, interessant, en una història ben construida i ben escrita.
-
Moltes gràcies[Ofensiu]Alícia Gataxica | 24-10-2004
Moltes gràcies Vicenç, això si que m'anima ( perquè els elogis de familiars i amics mai te'ls acabes de creure.
Intentaré retornar-te el compliment llegint els teus de relats i fixar-me en els teus comentaris.
Un petó
-
IMPRESSIONANT[Ofensiu]Vicenç Ambrós i Besa | 23-10-2004 | Valoració: 10
No existeixen ni bons ni dolents absoluts i tothom recull del que sembra.
No sé si aquest és el primer relat teu que llegeixo (crec que havia llegit fa temps l'últime esglaó, però me'l tornaré a llegir). Centraré el comentari en dos punts:
HISTÒRIA o CONTINGUT: els ambients tribals estan desenvolupats i no ho estan. Aquest teu relat aporta una trama original en aquest sentit.
REDACCIÓ: tot i que un pelet barroca (encara que jo, en alguns relats, et supero en aquest sentit), està molt i molt treballada. Podria dir-te el mateix que la Ilargi a Una mort d'amor.
En aquest àmbit, la redacció, he d'afegir-hi que en alguns llocs hi he trobat a faltar el pronom "hi" davant de la forma verbal "havia". És l'única cosa que se m'ha fet estrany.
També he trobat curiosa, però a mi m'ha agradat, la repetició del començament del relat poques línies abans de concloure'l: "Veia com la fronda que abans envaïa la petita drecera amb braços prims, llefiscosos i retorçats que semblaven dits disposats a atènyer els seus peus". Torno a rellegir-ho i només puc dir que esta super treballat. Ara he de desconnectar, però quan pugui me'n vaig a llegir Una petita història d'amor. Em sap greu només no haver-te llegit abans.
Reitero el títol del comentari per definir a mode de conclusió aquest La Certesa: IMPRESSIONANT!
Valoració mitja: 9.14
l´Autor
45 Relats
322 Comentaris
84178 Lectures
Valoració de l'autor: 9.43
Biografia:
"El qual està segur de conèixer la fi de les coses quan tan sols han començat a realitzar-les és o un savi o un boig; no importa quina de les dues coses sigui, la veritat és que serà un home desgraciat, ja que ha posat un ganivet en el cor de l'enigma"
"Unaquimera em va encadenar i jo he passat la cadena a la senyora Gali i la senyora Aisha "
(fes clic a la imatge i descobreix què és "R en Cadena")
Últims relats de l'autor
- Laberint
- [Gola] Golafre
- [Luxúria] Competència
- Indi
- Superstició
- No és or tot el que llueix [setiments: Alegria,]
- Trenta de setembre
- A la forca [Secrets de Safareig juny]
- La Cocollona
- Confessió d’un secret
- Delit de ser estimada Secret d'eterna juventut
- BCN T'estimo: Damnatges
- El manuscrit
- El fantasma de la xenofòbia
- Ordenances