La casa del filòsof

Era situada a una de les plantes intermitges d'un edifici tronat a un dels barris més humils de la ciutat. L'habitant de la casa donava voltes i més voltes als temes que l'amoïnaven sense pensar en el pas de les hores ni en les tasques que havia de fer amb urgència. Encara que pensava molt mai no havia escrit un sol llibre i amb prou feines si tenia uns altres escrits de petit format que feia servir per a les seves classes a tall d'exemples per als seus alumnes. A la universitat tenia un despatx petit i amb les parets groguenques pel fum de la seva pipa que insuflava d'una sentor de tabac intensa tota l'estança. Tornant a casa seva després de les classes a la universitat s'entaforava al sofà i allà feia anar i venir les idees al seu cap bullent que vessava de cabòries de tota mena. Al voltant de la felicitat havia pensat moltes vegades i definitivament havia arribat a la conclusió que si aquesta existia realment, ell no havia arribat a tastar-la en cap moment. De fet la seva vida grisa i apàtica poc tenia a veure amb la felicitat que era venuda desvergonyidament a la televisió que esguardava de tant en tant i que mostrava un mon d'avenços tecnològics i de novetats de tota mena llestes per a ser tastades pel que tingués prou disponibilitat monetària per tal de pagar el seu preu. La felicitat era per a ell una cosa abstracta sobre la que parlava tot sovint a les seves classes en mig de divagacions interminables davant d'uns alumnes que havien anat a parar allà després de desestimar altres opcions d'estudis amb un esdevenidor més lucratiu. La felicitat passa com un llampec davant dels nostres nassos, pensava ell, i tan bon punt com la comencem a degustar amb la punta de la llengua ja ha marxat un altre cop envers altres destinacions igual de fugisseres. La inabordable qüestió de la felicitat el posava veritablement de mal humor, això quan no el sumia directament en una fonda depressió que es perllongava durant hores fins que cansat de l'auto-compadiment i de romandre en la mateixa postura filigranant els pensaments que brollaven del seu cap excitat per la melangia de la vida, optava per enllitar-se i donar finalització a un altre dia d'inutilitat i desori interior. L'engrescament que sentien els altres per les seves vides que al filòsof li semblaven absolutament mediocres el feia pensar encara més en la impossibilitat de trobar la felicitat que en el seu cas particular es mostrava lliscadissa com un peix acabat de pescar que refusa d'encabir-se al cistell amb les altres peces cobrades i que si ho fa es finalment quan ja ha mort a cops de bastó i no pot aportar cap alegria als seus companys igualment morts. L'estat de felicitat era doncs per al filòsof una cosa morta i sense esperança que feia canviar les faccions contraient-les uns segons orgàsmics passats els quals tornava la mediocritat de la vida quotidiana.
Les estones passaven i els pensaments tèrbols es succeïen. Encara que al carrer fes un sol de justícia en un diumenge que convidava a menar-se un mateix cap a la platja propera i fer una passejada reparadora, per a ell tots els dies eren rúfols i convidadors al més pregon dels estats de depressió i desesperança. També pensava en altres temes d'ordre de la seva especialitat com ara podia ser l'existència d'éssers superiors i del destí. Pensava que per a tenir un destí calia que aquest estigués guarnit dels colors heroics de les grans gestes i les epopeies i que els actes del destí fossin recollits als libres d'història o si més no ocupessin un espai als diaris. La desídia amb que es prenia la vida i la manca de satisfaccions que experimentava el portaven a pensar sense cap mena de dubtes que no hi podia haver cap predestinació ni cap força major que el menés cap a un cantó o un altre. Ans al contrari pensava decididament en la inexistència de cap ésser superior ni en un destí que drecés la seva vida en particular. Pel que fa a la vida dels altres, encara que eren una xic més lluïdes que la seva pròpia i que tenien més varietat d'activitats i de sensacions de tota mena, el cert és que examinades de prop tenien el mateix regust de sopa de fideus feta amb un brou de peix que encara que recordava el veritable peix en realitat no era sinó un residu que no portava enlloc ni donava cap sensació semblant al peix. La seva ment afilada per les estones de soledat en que regirava el seu magí a la recerca dels arguments definitoris del seu estat anímic desolat pensava que el destí es una paraula massa grossa per que pugui escaure al subjecte comú que camina per la vida amb passes tremoloses i que no aspira a protagonitzar cap dels actes d'aquest destí que per a la majoria no era sinó una ficció novel·lesca. Arribava a plantejar-se si tot el que veia, els llibres que llegia i els programes que veia a la televisió no eren del tot inventats per una força perversa que li presentava a tall d'infern escenificat totes les coses que podien existir i que mai no estarien al seu abast. Com que amb prou feines sortia de casa per a anar a la universitat, i mai participava en cap acte públic, no podia comprovar si aquestes persones que semblaven dotades d'un destí i que apareixien per la televisió existien realment i si feien realment les coses que feien i per tant es sentia totalment desvinculat dels destins i dels fatus que el poguessin afectar en un moment donat.
En tenia tanta de felicitat com de destí, pensava arreplegant les darreres engrunes del seu paquet de tabac de pipa i posant-les a dins de l'instrument que en pocs moments deixava anar una fumerola de color gris com el color com ell veia el món des del seu sofà. La felicitat pensen que la tenen moltes persones i certament s'equivoquen doncs el que tenen en realitat es un alleujament temporal dels patiments i martiris de tota mena que havem de suportar. En realitat la única felicitat consistia per a ell en lliurar-se per uns segons de les cadenes de la dissort o esquivar temporalment el càstig de la existència. La negror dels seus pensaments anava en augment i la decoració del seu menjador no ajudava en absolut al millorament de la seva situació de desesperació. Els quadres que penjaven de les parets atapeint-les eren tots foscos, abstractes i recargolats compostos de traços de pinzell que provaven d'atrapar la desgràcia humana en un quadrat de llenç cobert dels olis de diferents colors que expressaven la desconfiança i menyspreu envers la vida i la lluïssor dels estels i del sol. De fet aquesta lluïssor empipava sense mesura el filòsof que els caps de setmana als que no havia de comparèixer a la seva classe passava tot el matí tancat a la seva habitació sense sortir ni tan sols del llit, abaixava les finestres doncs s'estimava més la llum artificial de la bombeta polsegosa que penjava a sota del llum del mig de la cambra que l'ofensiva claror que transmetia el sol pel llevant i que pels matins anava a donar directament a la seva finestra. Per la tarda ja la situació del sol era més favorable a les seves preferències i aleshores apujava una mica les persianes i deixava entrar la claror esmorteïda de la part obaga de l'edifici.
De totes maneres la evolució pessimista dels seus pensaments seguia endavant. Respecte a la elecció entre optimisme i pessimisme podria semblar que ja estava tot dat i beneït amb els antecedents exposats en altres aspectes de la disquisició filosòfica. Res més allunyat de la realitat. L'afició del pensador en fer anar i venir les idees i les reflexions el portava a discutir-se a si mateix la possibilitat de triar entre pessimisme i optimisme. Tot indica que la manca de fe en l'existència de la felicitat hauria d'haver conduït el filòsof cap al pessimisme més absolut, emperò ell pensava que si rumiava al voltant d'aquests temes era per pur optimisme doncs esperava trobar una resposta diferent algun dia, i si es plantejava el valor del destí i la seva legitimitat com a director de les accions i reaccions dels homes era perquè d'alguna manera esperava arribar a alguna conclusió diferent en un futur més o menys llunyà. Es a dir que el fet que penses sobre temes dels que estava convençut de la seva inutilitat i tot i això ho tirava endavant era un acte claríssim d'optimisme doncs altrament ni tan sols no hagués pensat en res de tot això. Per tant al món es podia ser optimista i pessimista, en el bon entès que els pessimistes eren aquells que no es plantejaven cap qüestió fonamental en cap moment i que anaven al gra de les coses i a viure cada moment de la seva vida sense reflexionar. Els que es podien dir optimistes eren les persones com ell que es plantejaven fins al més petit gest i totes les conseqüències negatives dels seus actes doncs esperaven trobar quelcom que els altres ni tan sols buscaven. Evidentment hi havia els eixelebrats que pensant en les coses fonamentals les trobaven encertades i possibles, com ara la felicitat o el destí o tantes d'altres. Sobre aquests no en tenia una altra opinió que la seva mancança de recursos mentals doncs per a ell trobar que algú cregués en la felicitat li semblava d'allò més irracional.
En fi que es considerava raonablement optimista tot i que l'aspecte de la seva llar i dels seus pensaments eren del tot associables al més negre pessimisme. Mentre pensava tot això el pensador repassava els prestatges curulls de volums d'obres de tota mena que havien estat desats allà i que a hores d'ara tenien una consistent capa de pols a sobre i per la part del llom. Els llibres tractaven tots els camps del saber i tots els estils i èpoques possibles havent-hi una mostra representativa d'un autor de cadascun dels períodes i corrents històrics de la literatura universal. L'home pensava sense gaire encert que coneixent tot l'assortit de les misèries humanes descrites en tots aquells llibres podria arribar a trobar alguna argumentació definitiva, ni que fos per al seu ús i credo personal, però també en això havia fracassat doncs l'únic que havia trobat era la divergència i la manca d'enteniment i la contradicció, la i
mpossibilitat en definitiva de trobar un denominador comú de tots els pensaments de tants autors. Normalment no tenia la costum de repetir un autor de manera que tenia exactament una obra de cadascun dels grans filòsofs i escriptors, tan de novel·les com d'assaigs, així com una col·lecció considerable de recull poètics, d'antologies de tots i cadascú dels poetes que s'havien arribat a conèixer en tota la història del pensament escrit i de la reproducció dels capitals espirituals dels homes i de les seves cultures. Tot aquell arrenglerament de saber no feia sinó deprimir-lo un punt més doncs s'adonava de l'egoisme de primer ordre que dirigeix les obres humanes i de que cadascú parla i escriu del seu tema, de les seves problemàtiques personals, de les seves motivacions, fent cas omís a les motivacions i temes dels altres, i això es torna més greu encara quan es tracta dels grans autors que lluny de tenir uns valors més humans que la resta, es distingeixen precisament per obcecar-se més del normal en els seus arguments i en les seves consideracions estrictament personals. Aquesta fixació dels grans autors per tal d'explicar els seus mons personals el feia pensar que res no tenia sentit si no hi havia un veritable diàleg i no ens aturaven tots plegats uns moments a reflexionar i a treure en clar l'entrellat de les grans qüestions que amoïnaven el món i que lamentablement no eren les que rondaven pel cap del pensador.
L'home solitari a la seva cambra mirant el sostre amb un coixí darrera el cap rumiava i remugava interiorment en contra de totes les coses boniques que hi havia al món vistes pel forat dels seus ulls admirats del benestar general i de la manca d'expectatives de tot plegat. Pensava en temes que considerava fonamentals per a la persona i que tanmateix quedaven sempre relegats a un segon terme en els pensaments de la majoria. Ell amb la seva solitària extravagància donava compliment a totes les aspiracions de reflexió de milers d'humans que caminaven per la terra sense enlairar el cap cap al cel i sense fer-se les preguntes rellevants que calia fer-se. A tall d'exemple pensava en el problema fonamental de les distribucions de les riqueses i d'altres formes de propietat i de poder. Evidentment tot semblava indicar que la injustícia amb que es vivia al món i que les diferències existents entre els humans eren força considerables, i de tota manera tot plegat seguia funcionant sense gaires entrebancs. En definitiva resultava que malgrat que les diferències eren notables això no creava cap daltabaix enlloc. De fet ell feia temps que havia arribat a la conclusió que a la proximitat les separacions personals no eren tan punyents com quan s'agafaven casos isolats i es comparaven sense tenir en compte cap mena de circumpstància. El cas era que ell pensava que hi havia en realitat tota una complexa xarxa de compromisos que feien que els més rics estiguessin envolats de capes i més capes de persones semblants encara que menys riques fins a arribar a l'extrem oposat on hi havien els pobres de solemnitat que també vivien envolats d'altres pobres encara que menys necessitats. La penúria i misèria del planeta només podia explicar-se correctament quan un travessava les diferents capes del poder que com una ceba anava desvetllant a cada passa els estadis cada cop més avançats de desgràcia fins arribar-hi als extrems de benestar absolut i a les de dissort i marginació sense remei. No oblidava però que al món hi havien segons les seves percepcions molts més pobres que rics i que alhora les societats avançades eren menys i representaven a menys gent que les que vivien encara prop de l'edat de les cavernes o en situacions on els ciutadans es trobaven en el més gran desempar. Ell personalment no es considerava ni pobre ni ric doncs encara que no tenia grans luxes a la seva disposició, el cert es que tampoc passava cap mena de penalitat de manera que les seves misèries eren només intel·lectuals, com per altra banda pensava ell que eren les de la majoria dels seus conveïns encara que aquests amb prou feines se'n adonaven.
I quan tractava a fons el tema de la misèria moral s'adonava que com semblava a primer cop d'ull la truita es girava del tot, tot i que aquesta suposició era només un tòpic que es desmuntava amb un examen una mica detingut. En efecte molts dels seus contemporanis vivien en la més absoluta indigència de valors en no tenir cap construcció sòlida que dongués aixopluc moral a les seves accions i les conduís degudament. La majoria feia segons les seves apreciacions i diversos treballs de camp que havia fet en ocasions en que havia tractat amb d'altres éssers humans el que deia la religió o la televisió i donaven per vàlides i fins i tot acceptaven com a pròpies les idees i pensaments d'unes poques persones que dirigien tot l'espectacle de la manipulació i que des dels seus despatxos asseguts a la cadira reclinable decidien el que la gernació havia de pensar o dir normalment. Destriar en ell mateix el que li era realment propi del que li era imposat pels companys i pels medis d'informació i esbarjo li era una tasca dolorosa i plena d'entrebancs. Evidentment s'adonava que l'esbargiment de les persones era la millor manera d'imposar les idees alienes, fins i tot aquelles del tot foranes que no tenien res a veure amb les tradicions i costums d'una terra en particular i que amb pocs decennis acabaven per esdevenir acceptades per la majoria de manera natural. La misèria moral assolia els màxims a les hores de més audiència, moment en que els torturadors del sentit comú posaven en marxa les seves maquinàries perverses de seducció per tal de emmotllar els cervells tots amb la mateixa geometria i les mateixes servituds. Aquest esclavatge modern que era la perniciosa costum de pensar pels altres que tenien els guionistes i directius de les televisions i que era imposat sense mesura el treia de polleguera alhora que el torturava doncs ell es sentia directament damnificat i per tant prenia exacta consciència de les seves pròpies culpes i del grau en que arribava a penetrar-li la traspuadora manipulació encoberta que li arribava de tots cantons. Pensava en definitiva que l'antic concepte de sofisma havia d'ésser substituït als temps moderns pel concepte de manipulació. Encara que puguin semblar coses semblants no ho són doncs la manipulació no pretén convèncer ni seduir sinó senzillament fer que les idees pensades i digerides per altres un les cregui com a pròpies i originals, i que estigui disposat a defensar-les fins a la mort. És tractava doncs d'un esglaó més amunt en l'escala de les concepcions miserables de la conducció de l'esdevenir dels éssers humans.
En fi, que la manipulació adquiria el valor per a ell d'altíssim concepte clau de la filosofia i com a tal mereixia la seva atenció continuada durant hores i hores que deixava morir fent xuclades a la seva pipa assegut al sofà. En d'altres ocasions s'ocupava de l'espinós assumpte que rondava pel seu cap amb certa periodicitat. Es tractava de la necessitat i en particular associada a les conductes de les persones i a les seves relacions amb el medi ambient i amb les altres persones. Es preguntava si existia realment alguna necessitat, o el que era el mateix si hi havia alguna cosa que no fos una necessitat, doncs si es seguia el camí de la renúncia es podia renunciar a tot fins a la vida mateixa i res no canviaria a l'univers i si canviava bé es podria dir que tot seguia igualment el seu ordre natural. Arribava a la conclusió que l'abús de les drogues i dels plaers de la carn i de l'esperit eren coses que en realitat eren una estricta necessitat doncs si no ho fossin volia dir que els anhels humans eren limitables no ja pel temps o per l'espai, sinó per les pròpies conviccions i pel capteniment que podia dirigir les vides, tot i veure's clarament que els pitjors excessos es produeixen moguts per la culpa per la constricció ja que aquesta condueix a una negació progressiva de la vida fins que aquesta no és sinó un patiment que només es pot veure compensada per la pròpia reacció del cos que inventa visions i plaers orgàsmics que venen a recrear els plaers pròpiament dits. Arribava doncs a la conclusió que la necessitat no existeix de cap de les maneres i que el que diem necessitat i que qui opini altrament és simplement perquè vol fer distincions estèrils i porugues entre els plaers i les tals necessitats. Mentre pensava tot això feia una altra xuclada a la pipa i deixava anar uns cèrcols de fum que anaven a estampar-se al sostre del menjador.
De sobte tornava al tema de la felicitat. Era una cosa tan inabastable i tan preuada per tothom que li semblava mentida que pugués quedar a l'abast de les persones normals, doncs semblava que només aquells tocats per la fama i els diners eren els que reeixien en ser feliços i que per a ell i per a tants d'altres que tenia al seu voltant el que tenien eren només il·lusions que s'assemblaven a la veritable felicitat però que aquesta li era negada tant a ell com a la resta de gent que coneixia i amb la que havia pogut contrastar les seves experiències en aquest terreny. Val a dir que no considerava que la seva vida fons tampoc del tot infeliç, sinó més bé que la felicitat era una cosa aliena per complert a ell i que si passava a algú aquest algú era algú altre que vivia lluny d'ell i del seu abast. I relacionat amb la felicitat pensava en l'atzar. Hi havia realment un destí amagat, una mena de contracte d'arrendament de l'existència que designés anticipadament i mitjançant unes clàusules degudament especificades tots els petits actes de la vida i totes les conseqüències i dissorts que portaven. Ell pensava que això era factible des d'un punt de vista racional encara que trobava que l'atzar era una idea llaminera per al filòsof que calia no bandejar precipitadament. Es clar que si hi hagués un atzar en estat pur el que hi hauria al món seria pur caos, desordre absolut de tot plegat i que el que es podia assumir només era un at
zar controlat, una mena de rierol unidimensional en mig de la munió de terres ocupades per l'ordre i que establien en definitiva l'equilibri que feia girar el planeta i l'univers sencer sense fer-se miques al següent revolt. Emperò hi havia una mica d'atzar que era el condiment de les contractacions prèvies que regissin les vides dels humans, i que eren les lleis de la ciència i del pensament així com la de les voluntats i les preferències que sempre acabaven per ser les mateixes com tallades a sobre del mateix patró si hom les analitzava amb un xic de serenor. De fet la idea al voltant de la qual li agradava donar més voltes i amb la que gaudia d'estones de més satisfacció era la de l'atzar que el conduïa a fugir del seu natural estat d'agror i submergir-se en el camp de les possibilitats i això el treia temporalment dels pous profunds on acostumava a enfonsar-se.
En definitiva, observava les coses del món des del seu sofà i quan es cansava de rumiar i rumiar sempre al voltant dels mateixos temes encenia la televisió i deixava que el seu estat d'indignació i rebuig anés creixent amb cada nou atropellament moral que presenciava i amb cada nova esquerda que detectava en les ètiques amb prou feines perceptibles de les persones que a l'aparell apareixien. Al cap d'una estona breu picava al comandament i de bell nou es capbussava en les seves cabòries de filòsof lleugerament il·luminat. Feia anar els conceptes i les reflexions com si es tractés de cometes volant en un dia de primavera al costat de la platja per les mans expertes d'un cometaire que tingués la costum de repetir aquesta operació amb freqüència. Finalment. Ja ben entrada la nit li arribava el cansament i els seus ulls volien aclucar-se tots sols. Aleshores anava a enllitar-se i a preparar-se per a l'endemà en que hauria de repetir com si es tractés de la primera vegada tot el seu ritual diari d'anar a la universitat, donar les classes, atendre els alumnes amb problemes al seu despatx, dinar i fer el cafè, acabar les classes i tornar a la solitud de casa seva on podria recomençar les seves esbrinacions al voltant dels temes fonamentals del pensament contemporani que més l'interessaven. De fet les classes li servien de preparació doncs no eren poques les reflexions que feia al damunt de la tarima tot i que el gruix de les seves explicacions era repetició del que deien els manuals i del que tenia preparat des de feia anys i que anava repetint a cada nova fornada d'estudiants. Preparava tot el dia la seva tasca d'encabir el seu cervell esgotat de tantes falòrnies en les disseccions espirituals que feia de la societat en que vivia i de les personalitats més preeminents i dels seus més notables actes.