JUSTÍCIA_06_CIÈNCIA_FICCIÓ

M'ha recordat Blade Runner, hi ha una autoritat que persegueix i hi ha uns fugitius injustament perseguits (des del punt de vista actual). A Blade Runner era la suposada manca de sentiments el que delatava als perseguits i en el teu relat és el contrari, és el sentiment de l'enamorament el que fa que la protagonista rebi la visita de l'autoritat per "corregir" la "mala conducta". M'ha produït la mateixa sensació d'angoixa, de tristesa, de temor... perquè podria ser. De fet, si ho penso, ara mateix és així, ens uneix a tots una pandèmia, el dolor, la por...

Em poso a les sabates de l'Anad09. Tot i que possiblement, no en porti, de sabates. M'agrada el teu relat, però, en llegir-te em venien ganes de contradir-te. Ara, més que mai, de les nostres vides anormals voldria treure'n el sofriment, n'hi ha massa, per tant, que sàpigues que m'assec davant teu per contradir-te; et portaré la contraria, tot i la teva creativitat.
Apa . Salut!

No he copsat res. Ets tant profund que m'enbolicat al llegir-ho dues vegades...
Inventa-paraules... vaja!!
Una Ciència-ficció molt especial i molt profunda.
Enhorabona i a per l'èxcit,...

M'ha agradat el teu relat Kefas, molt adient amb la temàtica d'aquest mes. Sort.

Has sabut donar un toc de cifi autèntic al relat de justícia del mes en curs, i sols per això ja mereixes ser finalista, que no sé si ho seràs, hi ha més relats ;-) a banda del teu.

Aquí ens expliques una història que gira el mitjó de Fahrenheit 451, en aquella història estava prohibit llegir llibres, aquí l'amor no és legal, bona comparació, original si et sembla bé.

La cifi és això, fer pensar, especular amb la realitat actual i divagar quin pot ser el camí que triï la nostra societat. Tu en fas una crítica molt irònica, i la cifi és això, no sols parlar de naus espacials, això seria fantasia galàctica. La cifi no vol fer-te creure res, vol que estiguis vigilant, com fas tu en el teu relat.

M'ha agradat!


Ferran

Coi, Kefas, no soc una experta en relats del gènere d'aquest mes, però segons el meu modwst parer, el teu és dels bons. En tot cas, a mi m' agrada molt.

Ja sembles en Lewis Caroll en això d'inventar paraules: agent del Stratus, connexió àmbrica, clau tànica... això està molt bé, sempre que el context permeti intuir-ne el significat.
Trobo que el relat descriu una ideologia bastant distòpica: la unió de les persones a través del sofriment i no de l'amor. Que el dolor uneix als que el comparteixen és innegable, però tota la força del relat és a la consideració de l'amor. L'amor ens individualitza, una unió sense amor és la unió d'una massa sense forma, una mena de puré social. Potser és això el que pretenen a aquest món.
Terrible final: "En això consisteix la justícia, en equilibrar el món aconseguint que cadascú hi participi amb el sofriment que li correspon"
El relat es fa terrorífic perquè tot es descriu d'una manera molt natural, sense donar importància al contingut d'allò que es diu. Per exemple, la "clau tànica": suposo que aquesta paraula té la mateixa arrel que "tanatori", millor no pensar en quina era l'alternativa per a fer el món encara una mica millor.

I si és cert que són les desgràcies i el sofriment el que ens uneix a les persones? Perquè ens uneixi l’amor cal ser humil i respectuós. Cal deixar de mirar-se el mèlic una miqueta. En canvi quan el sofriment de l’altre s’assimila al teu et reconfortes de forma gairebé inevitable. Molt més fàcil. Ostres! És gairebé un relat de terror!

El teu relat entra a concurs, gràcies per participar.

Comissió XI Concurs ARC de microrelats