Jo, el vampir (5ª part)

-Estigues tranquil·la, germana, que no penso pas tancar-te per tota una eternitat. A dins la pedra, però, aprendràs una cosa.
-Què?
-Aprendràs a ser mortal.


-Ya lo sé.
-Què dius?
-Digo que yo sé muy bien eso de saberte mortal.
-Què vols dir?
-Pues que, a veces, me siento dèbil y frágil. Por ejemplo, cuando me asusto, tengo la impresión de que podría hacer algo contra ello; cuando me doy cuenta de que sólo soy mortal sin ningún tipo de poder, entonces me deprimo.
-T'entenc molt bé.
-Ya lo sé, tú siempre me entiendes bien, por eso me gustas. De niña, tenía un sueño, siempre el mismo.
-Un malson?
-No especialmente. Me veía a mi de egipcia, fuerte y poderosa, y muy alegre. Cuando despertaba, sólo me tenía a mí... de mí, débil y poquita cosa; aunque, normalmente, sí alegre.
-Pues ya es algo.
-Ya es algo, sí.
-Per què l'has recordat ara?
-No sé, tu amigo Domènech me lo ha recordado, creo que se parece a alguien que también salía en ese sueño.
-Ah, sí? a qui?
-No lo sé. Se me ha ido. ¡Oye! ¡Hay que ver qué pálido estás!
-I a què ve, això, ara?
-Hombre, que hablando de Domènech, tan moreno; tú, a su lado, pareces un vaso de leche. ¿Qué? ¿Iremos mañana a la playa?
-Em sembla que no, noieta.
-Me lo figurava.
-És que... veuràs... me n'he d'anar.
-¿Otra vez? ¿A dónde? Siempre me dejas...
-Et prometo que, aquesta vegada, serà l'última.
-No sé, no sé.
-Que sí, dona, que sí. Vinga! Acaba't això i anem al concert.
-Quin concert?
-Quan t'animes, ets capaç de parlar català i tot.
-¡Venga!
-Doncs quin concert vols que sigui? Sau.
-¡Qué...!
-No ho diguis! No ho diguis!
-Me habías mentido. Me dijiste que no encontraste entradas.
-Bé, és que et volia donar una sorpresa.
-Ya, ya caigo, una sorpresa de despedida, ¿verdad?
-Vinga, vinga, acaba't aquest xarop de maduixes que tan macos et deixa els llavis.
-¿Cuándo nos volveremos a ver? Y no és xarop, és granissat.
-No sé quan ens tornarem a veure. L'únic que sé és que, quan ens retrobem, ja serà per no separar-nos més. I ja sé que ara es diu granissat;però abans, se'n deia xarop.




I aquí arribo al final de mon història. Tot té un principi i un acabament i, l'eternitat, no existeix. N'hi ha que es fan propaganda parlant-ne, simplement són gent ignorant i dèbil que no entén que res, res, és per sempre.
No hi ha res que s'assembli tant a la mort com la vida.
No hi ha res que s'aparti tant de la vida i de la mort com el dormir.
Ara, al penjoll de verdíbola maragda d'en Domènech Panku, s'hi veu una altra mena d'escarabat; més petit, aquest cop, més pàl·lid; si és que pal·lidesa és una qualitat apropiada per parlar de la negror.

He après que el passat retorna sempre i que mai no es perd una oportunitat; que mai deixes, per sempre, res.
Un altre temps i una altra hora, seré jo qui beurà aquest xarop de maduixes tan roig. En companyia, naturalment, d'Ella. Dos mortals que se sentiran dèbils i febles però que sabran, sense cap mena de dubte, que res no és ni res vol dir, l'eternitat.




Fi (Encara manca l'epíleg)