Jo, el vampir (4ª part)

Cap de nosaltres dos va dir aquelles darreres paraules.
Naturalment, va ser en Panku o en Domènech.
La seva veu sonava encara més cavernosa, més greu, que quan només era un déu. El seu aspecte imponent, que actualment s'assembla a un culturista, fa que les dones se'l mirin sense recat -sempre ha estat així, per altra banda- i que els homes el respectin. Jo, però, no vaig sentir ni por ni recança ni tampoc joia. No volia que tornés a passar, no ara, no pas ara; però tampoc puc dir que cobegés una enorme temença perquè, a dins del meu cor, alguna cosa em deia que, ara, res no era igual.

-Que potser em reconeix la senyoreta, la teva companya, Conrad?
-Em sembla que sí, Domènech, no vols pas seure?
-Si vós no hi poseu inconvenient, dama...
-¡Vaya una manera de hablar!
-És que ell encara ha estat dormint més temps que jo.
-¿Qué?
-Vol dir que he estat molts anys reclòs en les terres dels meus pares, sense sortir-ne per res, i que he perdut el contacte amb el món real.
-¡Ah, vaya! Y oiga, ¿por qué me seguía la otra noche?
-Perdóneme si la molesté, es que me recordaba a alguien.
-Curioso, porque también a mi me recuerdas a alguien.
-A qui? A qui et recorda el meu amic?
-No lo podría decir.
-No s'ho amoïni, senyoreta, em sembla que em vaig equivocar.
-Domènech, ara la gent jove es tuteja.
-Ah, sí?
-Sí. I, a més, quan són de diferent sexe, es fan dos petons a la galta.
-Que dius?
-¿De dónde viene este hombre?
-Ja t'ho ha dit, s'ha passat mitja vida tancat a casa seva.
-Bueno, no te pienses, que hay mucha gente así. Sin ir más lejos, yo tengo un primo que se pasó más de 50 años cuidando de su madre, mi tía. Y no veas la que se armó cuando murió la buena señora.
-I doncs, què va passar?
-Pues que se fue a China y allí conoció a una lugareña con la que se casó. Ya hace más de dos años que viven aquí y tienen dos niños preciosos.
-Dos anys, i ja tenen dos fills? Em semblava que actualment les coses anaven més a poc a poc.
-Bueno, se ve que fue un accidente... doble, puesto que nacieron gemelos.
-Ah!

Ja m'ho havia semblat, que alguna cosa no era com abans. Per exemple, els records. Mai no n'havia tingut, no així. No, almenys, d'esdeveniments terrenals. Quan va dur una llarga vida, sons records eren divins. Quan va tenir encarnació mortal, no hi va haver lloc ni espai per a massa rememorances.




ERA MEDIEVAL:
Era tan bonica que no me'n podia estar de mirar-la. Als seus ulls, a poc a poc, s'hi anava encenent la llum de l'enteniment, de la comprensió.

-Ara ja ho recordo tot.
-Tot, què vols dir, exactament?
-Doncs, d'on he sortit, la manera com m'hi vau posar a dins, el per què, i tota la meva vida anterior.
-Si jo, a qui tu em vas fer, tinc només un quart dels teus records i ja no m'hi caben; com tu fas, tu, per encabir-los tots a dins el pensament?
-Perquè el teu pensament només es troba a dins el cap. El meu, en canvi, el tinc escampat per tot el cos.
-I com es fa, això? Ensenya'm.
-Sempre parles com un rei, meu senyor, així em fas sentir reina, és per això que t'estimo tant. I és clar que te n'ensenyaré!
-Ets tu qui em fa sentir així, ma senyora; sense tu, només sóc un simple immortal, un home que viu la mort eternament i desosegada. Estic cansat.
-Ara, tot això canviarà, ja ho veuràs.

I així fou. Alguna cosa havia après, emperò de la lliçó anterior, no bevia amb tanta avidesa, amb tant de neguit. Però encara s'embriagava amb la sang de ses víctimes i cada cop hi trobava més gust. Jo, al seu costat, perdia l'enteniment i només podia complaure-la, però tornà a arribar el dia què em semblà extrem, inadmissible. Aquell dia tornà en Panku, però era diferent; era, ja, en Domènech.





ERA ACTUAL:
-Esta historia empieza ya a no gustarme tanto, ¿eh?
-I perquè?
-¡Hombre! ¡Que la volverán a meter en la piedra, a la pobrecita!
-Ja! Però, has sentit que ella no parava de matar gent?
-Sí, pero era para sobrevivir, es una cuestión de instinto. Cuando bebes la sangre del otro, bebes también su saber, sus sentimientos, una parte de su alma.
-I tu, com ho saps, això?
-¡Y yo que sé! Sigo el hilo de tu historia, eso es todo.
-Pues lo haces muy bien.
-Ya. Y, oye, ¿dónde está Domènech? De repente, ha desaparecido.
-Es que ell és així. Ara ve i ara se'n va.
-¿Cómo una tormenta de verano?
-Sí, exacte, com una tempesta d'estiu





ERA MEDIEVAL:
Quan el veguí, ja sabia a què venia. Sabia, també, perquè era aleshores que feia cap i no abans.

-Estimat Panku, ets com una tempesta d'estiu: ara vens i ara te'n vas, sense deixar de tu, al teu darrere, més que la frescor de l'ambient.
-Digue'm, si us plau, Domènech, aquest és el meu nom mortal.
-Mortal?
-No, no és que en sigui, de mortal, no encara. Potser un dia.
-No sabia que això es pogués triar.
-Jo, el que sé, és el que els que viuen temen la mort; els que morim, temem la vida. Només els que estan en trànsit no temen res.
-Ella ja no hi és, t'ha sentit.
-Ella, aviat, serà on ha de ser. Allí podrà aprendre.

La bella Grenilda aparegué aleshores. Sabedora, suposo, que no hi tenia res a fer, si ambdós uníem nostres voluntats. Encara duia la faldilla vermella trencada i la brusa blanca, però fent de jaqueta oberta, aquest cop. A dins, cobrint-li els pits, se li veia el pectoral egipci que tan bé li esqueia. Malgrat sa docilitat, un aire desafiant lluïa al rostre. Son germà li digué: