INSTANTS IRRECUPERABLES

Conec el món reclòs de les monges, elles abduïdes per llurs creences creien custodiar el tresor més preuat d'una dona, la virginitat! Feta a semblança de la Verge Maria. D'aquesta educació estricte han sortit grans mullers, grans mares i grans educadores i grans infermeres...etc Però també és cert que van empeltar en la psique de la dona el sentit del pecat i la culpabilitat pel que fa al gaudiment del cos. Relates una experiència viscuda que retrata de forma excel·lent una època passada del nostre país, però el que voldria remarcar és de la forma que ho fas: poètica, clara, amena i enginyosa. Saps i domines l'art d'escriure... Bona nit mos done Déu, Nil.

No podrien oblidar-se aquells instants que no tornaran, doncs queden en la memòria de la Maria. Molt bon relat i amb moltes coses curioses que sonen a llegenda.
Realment molt bo, Brins.
M'agrada com descrius tot aquest relat.
Una abraçada,
Perla de vellut

Quin relat tan descriptiu, quin retorn als temps de les olors de pell de mandarina, guix i estofat fred. Sembla mentida que aquella moral subsistís tan temps, tants segles! M'alegra molt llegir-te, Pilar. Una forta abraçada.

Aleix

Pinzellades de vida... això és el que ens ofereixes amb molta cura i delicadesa en tots els teus escrits.
El temps, el temps té l’inconvenient que només avança en una direcció i, el que ha passat ja no es pot canviar, solament reviure-ho diferent amb el pensament.
—Joan—

que el Papa Francesc intenta obrir les portes a una Església que havia quedat obsoleta i antiga.
M'alegra moltíssim que et trobis més bé i tornis a escriure el teus delicats relats tan plens de saviesa i poesia.
Jo entro molt poc a Relats: tinc el marit molt delicat i jo he estat ingressada amb un ictus i, la veritat és que no tinc ganes d'escriure.
Una abraçada molt forta, estimada Pilar.

Un dia el metge del poble li va dir a la meva mare, Tresa, tens el cel guanyat. Ella li va replicar, Doctor, el cel aquí, allà el que Déu vulgui. Aquest era l'objectiu que ens marcaven des de petits, com tu molt bé expliques, o el cel o l'infern. I el camí quedava marcat indefectiblement per deu esgraons. D'aquest deu, els sisè era el més relliscós. Mortal de necessitat.
Permet-me que afegeixi una anècdota al meu comentari. Algú alguna vegada em va explicar que al seu col·legi de monges a les noies els tenien prohibit netejar-se després d'orinar, no fos cas que es toquessin... I clar, aquesta situació deixa tocat a qualsevol.
Això, les noies. Els nois, en principi gaudíem de més llibertat i de més possibilitats de transgredir. De totes maneres, havies de passar pel confessionari. I sempre que no passessis per un seminari.
Benvinguda novament a la festa relataire. Esperem els teus escrits sempre plens d'alegria, llibertat i poesia.

Potser adonar-se'n és ja recuperar, no el temps perdut, però sí la naturalitat del desig i del plaer. Segur que la Maria ha fet créixer les seves filles i netes amb més llibertat.
Ha recuperat aquells instants perduts en les generacions futures, potser.

Sí, són instants irrecuperables, però no pas perduts. La vida es vivia d’una manera i ara d’una altra, suposo que ara és millor, està clar que en alguns aspectes és així, però tot són camins que ens fan avançar cap endavant i val més extreure només el bo del passat i deixar que el patiment quedi rere les nostres passes.
Me n’alegro molt que ja estiguis millor. Molta força, que d’aquí un mes ja veurem la primavera a l’horitzó i començarà la renaixença de cada any. Una abraçada.

En certa manera, tanmateix, el passat negatiu ja no existeix per nosaltres. De què ens serveix? Únicament d'indicador. L'oblit és doncs necessari i el fem de forma natural! Amb el pas del temps. Per què he de recordar (és un exemple) el mossèn que va creuar pausat tot el pati només per venir-me a fer un a bufa? Per odiar-lo? No, gràcies.
Els bons moments si que aporten.