INSTANTS IRRECUPERABLES

Un relat de: brins

La Maria va néixer a la dècada dels 40 sota l’ombra dissipada d’una moral submisa on el desig sexual havia de ser apaivagat fins al moment de contraure matrimoni; malgrat estimar i ser estimat, calia guardar la virginitat; la vida havia de passar com una pel•lícula censurada en blanc i negre.

Des dels tres anyets, havia anat a un col•legi de monges on no havia pogut avançar gaire en matemàtiques, peró sí en moralitat inculcada. Li explicaren repetidament com era d’important que el cos es mantingués pur, li contaren amb gran èmfasi la vida de moltes santes màrtirs, i l’ obligaren a confessar qualsevol acte o pensament impur. L’amenaça d’un infern de foc i de cendres era constant en aquell col•legi on les “hermanas” eren peces de museu dins d’aules lluminoses, amb aures arrencades d’un temps fosc de pecats. Al calaix de cada pupitre s’hi trenava una moral estricta que marcava conductes en unes ments tendres que començaven a despertar a la vida. La claror del carrer jugava per les finestres i a l’aigua del sortidor del pati hi nedaven alegres peixos de colors, però als passadissos de l'escola hi havia moltes portes tancades a la llibertat. Quan a la Maria ja se li endevinaren sota la brusa blanca uns pits que floreixien incipients, la retenció sexual havia agafat ferma volada.

-------------------------------------------------


De tot això, ja fa molt temps; ara la Maria ja és àvia i en recordar tots aquells anys d’abstinència obligada al costat del seu promès, es pregunta com podia ser pecat sentir que el cos abracés la vermellor de les roses i com podien estar proscrits en el cel la carn i la sang…

Comentaris

  • Roses als pits[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 26-02-2018 | Valoració: 10

    Quin relat tan descriptiu, quin retorn als temps de les olors de pell de mandarina, guix i estofat fred. Sembla mentida que aquella moral subsistís tan temps, tants segles! M'alegra molt llegir-te, Pilar. Una forta abraçada.

    Aleix

  • Pinzellades de vida... [Ofensiu]
    Joan Gausachs i Marí | 15-02-2018 | Valoració: 10

    Pinzellades de vida... això és el que ens ofereixes amb molta cura i delicadesa en tots els teus escrits.
    El temps, el temps té l’inconvenient que només avança en una direcció i, el que ha passat ja no es pot canviar, solament reviure-ho diferent amb el pensament.
    —Joan—

  • Gràcies a Déu[Ofensiu]
    Nonna_Carme | 08-02-2018

    que el Papa Francesc intenta obrir les portes a una Església que havia quedat obsoleta i antiga.
    M'alegra moltíssim que et trobis més bé i tornis a escriure el teus delicats relats tan plens de saviesa i poesia.
    Jo entro molt poc a Relats: tinc el marit molt delicat i jo he estat ingressada amb un ictus i, la veritat és que no tinc ganes d'escriure.
    Una abraçada molt forta, estimada Pilar.

  • Retrat d'una època[Ofensiu]
    wynelland | 07-02-2018 | Valoració: 10

    Molt bon retrat d'una època. Trobo que has estat molt hàbil de comparar de la vida de la Maria amb una pel·lícula en blanc i negre censurada, i també amb la metàfora de l'escola, que està plena de vida, però que té les portes tancades a la llibertat.
    Ara la societat ha canviat. Ha basculat cap a l'altre extrem. Ara les portes són ben obertes; el problema és que molts cops no sabem com gestionar tanta llibertat.

  • El cel a la terra[Ofensiu]
    rautortor | 07-02-2018


    Un dia el metge del poble li va dir a la meva mare, Tresa, tens el cel guanyat. Ella li va replicar, Doctor, el cel aquí, allà el que Déu vulgui. Aquest era l'objectiu que ens marcaven des de petits, com tu molt bé expliques, o el cel o l'infern. I el camí quedava marcat indefectiblement per deu esgraons. D'aquest deu, els sisè era el més relliscós. Mortal de necessitat.
    Permet-me que afegeixi una anècdota al meu comentari. Algú alguna vegada em va explicar que al seu col·legi de monges a les noies els tenien prohibit netejar-se després d'orinar, no fos cas que es toquessin... I clar, aquesta situació deixa tocat a qualsevol.
    Això, les noies. Els nois, en principi gaudíem de més llibertat i de més possibilitats de transgredir. De totes maneres, havies de passar pel confessionari. I sempre que no passessis per un seminari.
    Benvinguda novament a la festa relataire. Esperem els teus escrits sempre plens d'alegria, llibertat i poesia.

  • Potser sí[Ofensiu]
    E. VILADOMS | 06-02-2018

    Potser adonar-se'n és ja recuperar, no el temps perdut, però sí la naturalitat del desig i del plaer. Segur que la Maria ha fet créixer les seves filles i netes amb més llibertat.
    Ha recuperat aquells instants perduts en les generacions futures, potser.

  • El passat[Ofensiu]
    Montseblanc | 06-02-2018

    Sí, són instants irrecuperables, però no pas perduts. La vida es vivia d’una manera i ara d’una altra, suposo que ara és millor, està clar que en alguns aspectes és així, però tot són camins que ens fan avançar cap endavant i val més extreure només el bo del passat i deixar que el patiment quedi rere les nostres passes.
    Me n’alegro molt que ja estiguis millor. Molta força, que d’aquí un mes ja veurem la primavera a l’horitzó i començarà la renaixença de cada any. Una abraçada.

  • L'oblit natural[Ofensiu]
    aleshores | 06-02-2018

    En certa manera, tanmateix, el passat negatiu ja no existeix per nosaltres. De què ens serveix? Únicament d'indicador. L'oblit és doncs necessari i el fem de forma natural! Amb el pas del temps. Per què he de recordar (és un exemple) el mossèn que va creuar pausat tot el pati només per venir-me a fer un a bufa? Per odiar-lo? No, gràcies.
    Els bons moments si que aporten.

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: