INSIGNIFICANÇA

En el teu impressionant poema, no hi ha ni un bri d'herba, ni un ocell que canta, ni un arbre acaronat per la brisa. Només ferro, formigó i estructures gegantines que volen ser torres de Babel i arribar al cel per a desafiar Déu. Grans construccions que reforcen l'ego de l'Home, però que el fan cada cop més petit i més vulnerable.
Crec que no es pot ser feliç sense tocar amb els peus delcalços la terra, l'aigua, l'herba.

Molt bo, Núria, ¡tú sí que vales, guapa!

És el que sento quan veig aquets gratacels, són freds, gegants de supèrbia, a mi no m’hi trobareu, busqueu-me al riu o al mar, amb les formigues i abelles de veritat
M’ha agradat molt Nuria, una forta abraçada

per reflexionar i amb una frase inicial realment sàvia que molts haurien d'aplicar-se

abraçadetes
joan

Vivint al Poblenou tinc dubtes arquitectònics. M'encanten les antigues fàbriques, m'encanten els espais verds, m'atrapen les cases antigues amb eixida, els balcons de ferro i les portes de fusta de pam. Però també m'atrapen els edificis nous, els gratacels cridaners, l'acer lluminós i el reflex cegador del vidre. Tinc dubtes i agraeixo tant poemes bells com el teu on el cervell em volta! Un plaer llegir-te de nou Núria. Una abraçada.

Aleix

Ja el vaig llegir al Repte, i em va semblar molt descriptiu de l’excés de tecnificació que acaba ofegant l'home. I el títol és magnífic.