Infortunis de Na Gisenda

Raure en el victimisme no era difícil per a na Gisinda, que a totes hores veia greuges en contra seva. De primer va tenir una infantesa delicada, el seu pare era un home sever, dur, malcarat, que maltractava la seva mare i a ella. Això la va posar en guàrdia contra qualsevol mena de mascle amb que es pogués trobar la resta de la seva vida. Els anys passaven lentament i va arribar a fer-se dona en mig de molta tensió i odi continguts, recança contra el seu pare i contra el sexe que representava. Les pallisses eren contínues, a la seva mare, a ella mateixa. No comprenia el perquè, pensava que s'havia de lluitar molt per aconseguir una mica de felicitat. A setze anys va desaparèixer de casa seva, el seu pare es va sentir alleujat, ja no l'havia de mantenir, i encara tenia la seva mare per entretenir-se. Així que la Gisinda no sabia que fer, havia agafat l'autobús sense una destinació concreta, un que fugís del barri, de casa seva, que la menés al centre de la ciutat. Esperava que una oportunitat se li plantés al davant.

Durant un temps va haver de viure al carrer, fugint dels serveis socials. No en volia saber res, ella no necessitava caritat, només amor, i això no se'l donaven als albergs i cases d'acollida. Havia de trobar una feina. A un supermercat, quan anaven justos de personal, la van acceptar. La vida podia ser molt millor. Però només tenir la sensació de llevar-se de bon matí sense haver de tenir por ja era una bona recompensa, ho compensava tot, el supermercat, les hores i hores repetitives passant per l'aparell les bosses i paquets. Les companyes de pis que s'havia trobat eren bones nanes. Estudiants encara, més grans que ella, no sabien el que era passar-les magres. Els hi havia d'explicar les seves penúries, el que la vida l'havia fet patir, era molt fàcil ser feliç quan no t'ha colpejat la desgràcia. No era el cas e la Gisinda, que de seguida va començar a tenir problemes al supermercat, per la seva jovenesa. Va semblar una peça fàcil de cobrar a l'encarregat, que l'assetjava cada cop amb més gosadia, fent-li proposicions, arrambant-se a ella als passadissos, citant-la en privat continuadament. La Gisinda havia d'aguantar el xàfec. No podia res, contra l'omnipotència de l'encarregat, contra la seva posició de força, i la il·legalitat en que vivia ella, menor treballant, sense tutor, vivint autònomament. L'alternativa era tornar amb el seu pare. Podia aguantar moltes coses abans d'haver de recular. Per orgull i per necessitat havia de seguir endavant.

Un dia l'encarregat li va tocar el cul. No fou un frec casual, un mal moviment. Va ser un acte intencionat i revelador, volia posar tota la carn a la graella. La Gisinda el va refusar violentament. A partir d'aleshores l'encarregat no va deixar de fer-li la vida difícil, amb les eines que coneixia de la seva feina, maneres d'ordenar unes tasques o unes altres que podien ser insuportables. La Gisinda però aguantava, perquè s'estimava més això que no pas haver d'aguantar allò d'abans, o el seu pare.

L'encarregat va plegar, el varen traslladar a una altra botiga. Encara que insistí en dur-se el seu personal la seva petició no va ser atesa. Anava en contra de les directius de l'empresa, no volien que a cap puesto hi hagués un dret adquirit, alguna forma de propietat sobre els locals o sobre els empleats, no podia ser que l'equip de l'encarregat marxés amb ell. Li va costar molt d'assumir, però finalment i per mantenir la feina va marxar, i al poc temps ja no se'n recordava de la Gisinda. Ella va acollir el nou encarregat, que era una dona, amb alleujament. Ja tenia disset anys. Havia passat un any per oblidar amb l'altre encarregat.

Però la dona es va revelar perversa i calculadora. Sempre estava cercant la manera de posar-la en un compromís. No li agradava la seva jovenesa, la seva audàcia en fugir de casa, el fet que hagués tastat la llibertat tant d'hora. L'encarregada, que a més s'enllitava amb dones, havia viscut fins a molt tard amb els seus pares, a la seva edat, ja passada la trentena, començava a viure en llibertat. Però des de feia no gaire. La Gisinda era l'exemple del que sempre havia volgut fer, i la seva covardia no li havia permès fer. Havia donat el pas que ella sempre havia retingut, amb el peu a punt per avançar, però sense esma al cap per donar l'ordre. Representava massa coses per l'encarregada com perquè li deixés passar. I malgrat això la Gisinda era ordenada i eficient, i no defallia després d'hores de servir la caixa. No hi havia queixes raonables respecte la seva adhesió al treball.

Per això l'encarregada va iniciar una nova estratègia, assabentada també del que havia passat amb el seu predecessor. Començà a assetjar la Gisinda, amb mirades de dominació, amb gestos, amb frecs de parts del cos. La Gisinda prou bé que s'adonava d'aquesta nova estratègia, de la que no feia cas. No l'importava res de res, el que volia era no tornar amb el seu pare. Quan tingués divuit tindria tota la llibertat del món, per ara havia de treballar en aquelles condicions per sustentar-se. I bé que ho feia.

Les seves companyes de pis també li tenien certa enveja. Elles vivien lluny dels pares també, però havien de retre comptes. Era inevitable, ells pagaven tot. I la Gisenda es feia a si mateixa, se sostenia sense ajuda de ningú, estava sola al món i sobrevivia. No ho podien suportar. La seva independència, que sorprenia, per la seva jovenesa, la seva ambició de les qüestions pràctiques. Les companyes de pis parlaven de temes que avorrien la Gisenda, i ho notaven. Parlaven del futur, cosa que no interessava a la Gisenda, o de que farien en enllestir els estudis. La Gisenda no pensava estudiar mai.

Les escomeses de l'encarregada eren cada cop més evidents, inevitables, no es podia lluitar contra un xàfec d'indirectes i proposicions sense control. Per això, i donat que ja s'apropava als divuit i també que havia agafat prou confiança en si mateixa com per creure's del tot independent, va decidir de tenir una xerrada amb l'encarregat d'àrea, per denunciar la seva encarregada.

La va rebre amb un somriure ample. Era un home bonhomiós i educat, cosa estranya entre els de la seva posició de direcció a una empresa que depèn dels ingressos per tal de funcionar, que no rep ajudes, que ha de vendre. La va escoltar amb atenció, i li va proposar una solució temporal, que podria ser definitiva.

- Fa poc hem tingut una baixa aquí a les oficines centrals, una de les secretàries. Potser hauràs de fer un curs de reciclatge, en el teu cas d'aprenentatge, perquè no saps res de res de secretariat. T'interesa?

Qualsevol cosa era millor que tornar a bregar amb els encarregats del supermercat. Havent conegut a dos es feia una idea que tots devien de ser iguals, i que els mateixos problemes els tindria amb tothom. Va acceptar la feina.

El curs de reciclatge de secretariat no li va prova gaire, perquè no explicaven les coses pràctiques, però com que ja de bon començament va exercir de secretària, de seguida tenia els procediments més elementals per la mà, per bé que no podia corregir les faltes d'ortografia i gramaticals i d'estil de les cartes que els feien escriure. D'això s'encarregaven altres secretàries. Però dins les seves possibilitats tenia un rendiment excel·lent. No hi havia d'haver queixa.

Però l'encarregat d'àrea havia de ser un problema. Al poc d'entrar la Gisenda a treballar a les oficines es va produir un petit escàndol. Una amant de l'encarregat d'àrea va ser descoberta per la seva muller, que va demanar el divorci a rel d'això. El bon humor de l'encarregat es va negativitzar, semblava ben bé una altra persona, amb una personalitat diferent. No sabia amb qui canalitzar la seva ràbia, la rancúnia contra tot que li havia provocat el seu divorci, en tràmits encara. D'una forma natural va pensar en la Gisenda, perquè coneixia el seu perfil i va pensar que si no havia denunciat els altres que l'havien maltractada tampoc no el denunciaria ell.

L'encarregat d'àrea va decidir conscientment que faria patir la Gisenda, pel seu desig, per caprici. Fer-la patir de molt diverses maneres. Fent-li petits robatoris de les seves pertinences, ordenant-li feines on faltaven elements. Tot un seguit de maldats que posava en pràctica. Després, amb les càmeres del seu despatx, que hi havia amagades als racons de les altres habitacions de l'oficina, observava la reacció de la Gisenda, que es desesperava quan s'adonava que la feina que li havien encomanat era errònia o que li mancava alguna cosa de la bossa, el llapis de llavis o potser una pinta. Pensava que s'ho havia oblidat, i fins i tot va arribar a pensar que era cosa seva, que no entenia o que ja no li funcionava el cap, que no hi era tota.

Però un dia es va adonar, va prendre consciència. Va ser quan va fer divuit anys. Les companyes de casa li van fer una festa. Mentre bufava les espelmes es va adonar que algú li feia totes aquelles coses i es va proposar esbrinar de qui es tractava. Treure'n l'aigua clara. No ho va aconseguir, però va deixar el despatx. No s'hi sentia a gust, a part que ja tenia els divuit, podia plantejar-se altres opcions, més enllà de la feina al supermercat o a les oficines, a on li permetien de treballar sense consentiment dels seus tutors, cobrant en mà i sense retre comptes a ningú.

Cercant, cercant, i donada la seva urgència per aconseguir una ocupació, una o altra, tan se valia, va aconseguir que l'admetessin a una fira de mostres, per fer d'hostessa. No calia cap formació prèvia, i ella era maca i ben plantada, i sabia buscar-se les garrofes. Les seves aptituds d'iniciativa i independència foren molt ben valorats per l'equip de selecció de personal. L'ambient a la feina era exel·lent. Les companyes una veritable adoració, sempre somrients, provant d'agradar. Li va escaure molt bé aquell ambient els primers dies. Després començaren a arribar les xerrameques a les sales reservades, a dins els lavabos. S'aplegaven algunes hosteses només per c
riticar. La Gisinda no comprenia perquè ho feien. Si no els agradava la feina havien d'aguantar o buscar-se una altra, però no criticar sense fonament. No participava en aquesta mena de reunions, ni compartia les afirmacions que en elles es feien. De vegades no tenia més remei que ser-hi pressent, als vestidors on es posaven l'uniforme. No hi havia altre lloc per canviar-se.

Les companyes de pis van començar a fer-se insuportables també. La Gisinda les veia immadures quan va entrar a compartir el pis, pensava que potser canviarien, però no era així, cada cop vivien en mons més i més separats. Cadascú amb la seva veritat, acaronant-la, per tal de fer-la créixer, per fer una tela amb la que velar la vista, deixar de mirar les coses. Però la Gisinda veia el món si fa no fa tal com és, i no comprenia els somnis de les seves companyes, aquesta fal·lera per allunyar-se de la realitat. La feina li donava prou calés. De sobte les companyes de pis varen començar a casar-se. Primer una de les tres, perquè vivien quatre en total a la casa, i després una altra. Aquesta darrera resultar ser l'ama de la casa, que era dels seus pares, i com que tenia marit va posar les altres dues al carrer. La seva amiga la va col·locar en un altre pis, però la Gisinda es va haver de buscar un allotjament. De primer va anar a un hotel. Després va trobar un altre pis compartit, però el seu caràcter no agradà les altres noies del pis, que li feren entendre que havia de marxar. Això li passà un total de cinc vegades. Fins i tot va provar de compartir pis amb nois, la qual cosa va resultar encara pitjor, per l'assetjament i les proposicions que li feien. Començava a dubtar del valor de l'espècie humana quan va aconseguir trobar una solució. Per un preu raonable podia llogar una habitació a una mena de dispesa, que era un pis gran amb les habitacions a disposició d'inquilins.

Quan ja tenia resolt el tema de l'habitatge començaren els problemes a la fira de mostres. La seva anomenada havia transcendit el seu pavelló. A les altres hostesses no els hi agradava que fos tan responsable i que no li agradés de criticar. Entre totes varen posar-se d'acord, per tal de fer-la fora, perquè ella marxes o perquè l'acomiadés l'empresa. Però per fer-ho volien prendre's una mena de venjança, contra afrontes imaginades per elles, i que havia de consistir en un escarni public de la Gisenda, que havia de patir el ridícul de la seva vida. Li varen donar un vestit especial, amb un pretexte, i quan era dins la sala de conferències li demanaren que ajustés una cortina que hi havia darrera la mesa d'interlocutors. Quan va estirar el braç per agafar la cortina el vestit es va separar en dues part, i va caure a terra. Va quedar mig nua davant de tothom. Va haver de sortir tapant-se com podia en mig dels oh! de la gent de l'auditori. Les seves companyes s'havien aplegat per tal de veure l'espectacle des de la sala de projeccions, al damunt de la part de darrera de la platea. La Gisenda es va adonar que hi havia moltes noies observant-la, la seva dissort. El cap no estigué content amb l'incident, però tampoc no l'expedientà.

Per bé que l'incident no va ser dramàtic, i que era molt millor allò que les pallisses del pare o l'assetjament al supermercat, el cas fou que la Gisenda es decidí a canviar un altre cop de feina. Com que tenia uns estalvis va aconseguir de convèncer un propietari, que tenia un local mal situat del que no podia tenir profit, que li deixés sense llogar els primers mesos perquè pogués muntar un negoci.

I el temps passava, la Gisenda ja havia entrat en al vintena, i de sobte un dia a la seva floristeria va entrar un home, i els seus ulls es varen creuar, durant una bona estona, fins que l'home va parlar. El matrimoni va començar bé, no hi havia queixa, tot i que el seu marit no col·laborava gens en les feines de casa. Van tenir dos fills, un nen i una nena. Tot anava a les mil meravelles.

Però la felicitat tenia terme, perquè el seu marit la va deixar d'estimar, i va cercar-se una amant. Això ho sabia remotament la Gisenda, per instint, però no en tenia proves. A més les coses li anaven prou bé com per queixar-se massa. Però havia de canviar la cosa. L'humor del seu marit mudà de sobte, d'un dia per l'altre, i es tornà agressiu i malcarat, de tot tenia objeccions. Un dia li va pegar.

La Gisenda se sentia molt malaurada. Perquè havia tancat la seva floristeria per estar per la casa i els fills, i ara no tenia assegurat un futur. No volia tornar a començar, es veia igual que amb setze anys, fugint, només que ara amb dues criatures. Allò era més del que podia suportar. Alguna cosa li havia d'haver passat al seu marit per tenir aquell canvi de caràcter.

Però la va tornar a pegar un altre cop, més fort i més cops. I un tercer, i un quart. La Gisenda no sabia que fer. Fugir, sempre fugir. No volia fugir més. Decidí matar-lo.

A les mandonguilles hi havia prou verí com per matar un elefant. Així li havia assegurat una amiga seva que havia fet en el temps de la botiga. Era un verí sense gust, però que un cop pres produïa una mort lenta i horrible, una agonia retorçada i angoixant. Gaudiria de l'espectacle de la mort d'aquell porc, culpable d'haver-la posat al començament un altre cop, i culpable delegat per totes les altres persones que l'havien tractat amb desconsideració, que havien fet que acumulés quantitats ingents de recança a dins el seu cor. El seu marit havia de pagar per tothom.

En efecte la mort fou lenta. Els ulls esbatanats del seu marit demanaven clemència, una explicació, una alleujament al dolor, mentre les extremitats es tornaven rígides, i li mancava l'aire per respirar, perquè els músculs del coll i del pit s'encarcaraven. Tot plegat era un espectacle digne de veure, una recompensa, el que havia estat esperant en el fons durant molt de temps, el que sempre havia desitjat fer i no havia gosat per por o per respecte.