Futur i passat

Encara amb son
el món s'ensorra, sota el pes
de les peregrinacions
alenats per la contradicció
en lluita perenne amb les coses
els cervells pensadors
les matèries pressionades
cavalquen lliurement la praderia
veuen les postes de sol
els canvis de clima
les hores fugisseres que delaten
l'esperit renovador del capvespre
tot s'apaga en aquestes hores
no hi ha supervivents del naufragi
el navili s'enfonsa
els xiscles temeresos
solquen l'espai en buit
reboteixen contra les quatre parets
cal adonar-se que representen
el futur i el passat
amb un present punyent

Al límit de la barreja
les coses no són
i les veritats fugen
s'amaguen sota les faldilles
de la mare o del pare
cerquen reivindicacions
coses a fer, per matar el temps
per matar els éssers
odiats i estrangers
els que ens maleeixen

Per la banda del riu
el fang besa la riba
els peixos treuen el cap
tímids com peixos
escorredissos amb llur pell nua
sempre disposats a aletejar
en salutació amistosa
per captivar les mirades
cercant protagonisme
com tants urbanites
que pensen llur present
en funció dels paràmetres
i de les recompenses

No hi ha tribut possible
als senyors de la foscor
els que allunyen de la llum
els que acluquen els ulls
contra voluntat, a mig matí
cauen com llosses
de feixuc granit
als peus del pedrer
que se sobta, sorneguerament
que encara hi hagi pedra
que martellejar
esquerdes on encabir
l'escarpa i copejar
o la dinamita, i engegar
a córrer esperitats, com dimonis
o criatures inventades d'altra mena
el que sigui per tal d'oblidar
el destí de futur que m'escanya
la verbalització del sentiment
les paraules sagnoses damunt
el groc, les temples atabalades
testimonien el joc sinistre
de les relacions i els amiguismes
de tantes veritats ocultes
darrera una mirada
darrera d'un sobreentès
a qualsevol lloc menys aquí
allà millor que aquí
en un indret perdut
on no les puguin trobar
els vianants apressats
pensen que la misèria
no porta el seu nom escrit
a la llista, molt pensar
i poc escatir la veritat
les coses que passen
els vents que bufen
les hores mortes al capvespre
tot plegat indicia la veritat
la solitud del saber
la crua realitat que ens espera
la fusta i la terra
la foscor silenciosa

Un rebrot casual
dóna pas a les estacions
s'adjudica el mèrit mundial
passa a ser celebritat
admirada de tothom
només un rebrot
un tendrum al tronc
a una branca que ni és principal
d'un arbre a un bosc secundari
tot plegat representa
l'amor a l'absurd
la fascinació del sorteig
de la sort immerescuda
com si n'hi hagués de merescuda
els que ho saben s'amaguen
els que ho ignoren
es deixen veure per carrers
i places, sense compliments
traginen el dolor amb impotència
senten la benedicció
sense recollir-la, la pluja
el xim-xim matiner remulla
els carrers sense mullar
les persones, deu ser
que les robes xuclen més
que les llambordes, o el ciment
les modes també passen
com les persones o els pobles
com les llengües i les ufanes
els orgulls i les celebracions
tot al cubell, oblidat
d'altres que s'amoïnen de si mateixos
el molí vell celebra
centenaris i mil·lenaris
captiva la imaginació
amb perseverança, innocent
de delictes i de faltes
incapaç
d'enfrontar-se als minuts
ni als segons pot plantar cara
jau a l'oblit, en mig
de cares despulles.