FUTUR DEL SEPARATISME

FUTUR DEL SEPARATISME


Jo, nascut a Sant Andreu de Palomar, puc presumir, com els veïns dels pobles absorbits per Barcelona a l'any 1899, d'haver ser envaïts més vegades que ningú en la nostra història.

A l'any l714 Castella ens va voler fer -si us plau, per força- castellans. No se'n va sortir del tot, però encara en té totes les ganes.

A l'any 1812, després de les Corts de Cadis, se'ns va voler fer espanyols, també amb la seva gentilesa habitual.

Ser separatistes, doncs, no és, en el cas nostre, cap cosa estranya, perquè amb tantes separacions forçades ja ens hi hem acostumat.

El que passa és que jo no he pensat mai amb un separatisme amb estat propi, perquè penso que ens vindria gran una organització que ja està superada. (No tenim prou gent per anomenar tants ambaixadors a tants països i hauríem de recórrer, potser, fins i tot, a posar-hi algun pagès o botiguer)

Jo penso, a més, que els Estats ja no serveixen, perquè han cansat els pobles amb tantes ínfules d'amos i senyors i la meva esperança més gran és que la Europa dels estats acabi essent el que penso, que és la Europa dels Pobles.

Al no ser, en aquell cas, víctimes de cap Estat, per imperial que es cregui, i tindríem unes lleis generals que ens tractarien amb normalitat i també una Justícia que no escombria cap a casa, perquè la casa, per fi, seria de tots.

El tema de la llengua, que tant ens preocupa, seguirà altres camins que semblen naturals i irreversibles, mal que ens pesi.

Les llengües del món també estan sotmeses a una mena de cadena tròfica, com en tota la vida animal : el gran es menja el petit.

Si fa mil anys a la Península Ibèrica no es parlava ni català ni castellà, temps a venir el castellà se'ns menjarà, com l'anglès anul·larà el castellà, i potser després potser el xinès serà llengua universal.

Però, llengua a part, com al caure la Torre de Babel la gent va anar fent grups diferenciats, segurament, pel seu tarannà, això em fa pensar en unes euroregions, i el meu cor diu que podríem tenir, ves per on, uns països catalans, parléssim com parléssim.

Jo ja no hi seré, però penso que seria bonic que fos així, oi?

Pere Casadesus i Grifol.