Comentaris al meu relat "Esquerrà"

El ser esquerrà em va donar problemes que el temps va anar esborrant.

Em va quedar per massa temps, però, un complex que em va donar molts problemes en la meva joventut.

Les noies m'agradaven molt, i trobava que la seva pell semblava demanar l'acaronament, però jo em tenia una mica de mania a mi mateix.

Recordeu "EL LICENCIADO VIDRIERA", d'en Cervantes, que es protegía dels contagis de virus i possibles malalties externes anant pel carrer dins una urna decristall ? Doncs a mi em passava una cosa igual, però al revés: per respecte i com una mica de por, evitava el contacte amb les noies, perquè pensava que la meva pell no tenia atractiu de cap classe per a elles.

És clar que aquest complex el va superar el pas del temps, però mentre va durar potser em vaig perdre més d'una bona estona que ara, als meus 82 anys trobo a faltar en els meus arxius de memòria.

I d'això en dono una mica de culpa als costums d'aquella època, perquè el fet de recordar té incorporat una mena de cristall d'augment, que fa que aquelles noies d'aquells anys estimats són molt, però molt més maques que les que desfilen per les passarel·les que veig molt sovint per la televisió.

Perquè jo he après que cada edat té els seus interessos, i viure els bons records del passat és bàsic per acabar de viure d'una manera satisfactòria.

Penso que de vell sóc més savi del que em pensava que arribaria a ser quan m'arribés el moment.

SANTANDREU3