Ignorància enciclopèdica

Estic en el moment de la vida ideal per fer valoracions de la meva persona en molts aspectes i tinc la il·lusió de ser objectiu. A veure com me'n surto.

Abans de tot, haig de partir l'estudi en dues meitats clarament diferents : abans de la meningitis, i després.

La situació familiar després de la guerra civil, el meu pare, que havia sigut un gran treballador i portava una trajectòria favorable per ser un comerciant d'èxits, va esdevindre un petit botiguer i al plantejar-se el futur, va donar-se compte que no podia donar una educació adequada a cada un dels seus quatre fills i va decidir que només tenia capacitat per facilitar formació acadèmica al que era més llest, que era el més gran.

Jo tenia una curiositat de coneixements que em va portar a llegir incansablement, arribant a ser, amb temps i paciència, el que se'n pot dir un autodidacta.

M'agradava la literatura i m'interessaven molt totes les coses de la Terra i l'Univers, i les profunditats de la personalitat humana.

Als 65 anys vaig patir una meningitis que em va afectar parcialment i , sobre tot, la memòria.

Des d'aleshores m'ha quedat la consciència clara del meu valor actual, que és que sóc un perfecte ignorant enciclopèdic. Tinc nocions de tot però cap precisió de res.

Crec que em salva la meva imaginació, que és la mateixa de quan era petit i que em fa viure diferents personalitats simultània i tan intensament, que moltes vegades em situen fora de la mateixa vida real i arribo a dubtar d'on estic en un moment determinat.

M'agrada escriure coses que penso del que veig cada dia al meu entorn, però aquesta, que és la meva afecció més persistent, sembla que una mena de mandra la va debilitant cada dia. Quan tinc l'ordinador a punt, penso que el que vull dir, segur que algú més dotat ja ho haurà dit, i més bé.

Últimament penso molt amb Noè, aquell personatge que la Bíblia diu que va morir als 900 anys. Em faig càrrec que la Bíblia és una historia molt vella transmesa de generació en generació oralment, i que moltes de les coses estranyes que explica són comprensibles per el rovell dels anys.

La barca que li va encarregar Déu que fes per posar-hi un mascle i una femella de cada espècie, a més de la seva família, és inimaginable, ara i mai. L'elefant, l'hipopòtam i moltes bèsties grosses, en una mar tant moguda com devia ser en aquell moment de terratrèmols, tsumamis i altres sacsejades d'una barca tan gran, a totes les espècies més petites els devia representar una travessia bastant complicada.

El punt principal d'aquella història és el que s'explica que varen fer els familiars quan veien que el patriarca se'ls moria. Diu que li posaren al llit unes noies púbers per donar-li calor i fer-li tornar les ganes de viure. No se'n varen sortir, perquè es veu que ja era massa tard. Com diem a casa nostre, "al burro mort, la palla al cul".

Però jo penso que la idea, aplicada en el moment oportú, no era pas dolenta i m'estranya que la ciència mèdica no ho hagi tingut en compte.

Als 900 anys, que segurament devien ser noranta, el sistema va fallar, però als 82 potser faria el miracle.

M'agradaria que ho provessin en mi.