FREC A FREC

Trobo que és un magnífic relat.
Una abraçada i un miler de gràcies per llegir-me.

El gest de deixar la novel·la i entrar en contacte directe amb el relat d'un vida -una vida, d'altra banda, tan comuna amb una història tan tristament corrent- fa tombar a la protagonista la inèrcia d'un dia i decidir-se a viure a prop de la seva pròpia història.
Quantes vegades ens hem de lamentar de no haver fet una trucada similar o de no haver aprofitat mésintensament els contactes amb els que ara ja ens han abandonat!
Lluitem per preservar la vida en els escrits, però el frec a frec del batec real de la vida és indispensable si no volem que els escrits no siguin més que àrids paisatges de desolació, aliens a la vida.
El teu relat és la crònica d'un ensenyament vital, i un ensenyament vital ell mateix.
Una abraçada.

Quan caliu reflecteix el teu relat, carregat d’humanitat !
Moltes vegades ho he pensat que anem pel món observant rostres aliens, com un passatemps, fins arribar al nostre destí...Que poc en sabem de qui ens envolta...si sabéssim escoltar més, ens podríem llegir el interior ; ajudar a portar la carrega aliena i aprendre. M’ha agradat molt Pilar
Una forta abraçada un xic emocionada

pel teu contacte i moltíssimes felicitats pel teu llibre !!!

bon estiu ! abraçadetes
joan

...Un relat malgrat és el pa de cada diè, tots necessitem parlar i que ens escoltin, aquesta la millor teràpia que podem donar i no costa ni 1€ .
Parla-li a aquell que et sàpiga escoltar.
Confia en aquell que sap guardar.
Deixa’t ajudar per aquell que també necessita ajuda.
!!!No se sap mai, un diè ho pots necessitar tu. PARLAR.

Moltes gràcies Pilar!

Una abraçada.

Gemma

Potser et sorprendràs del que et diré però és el que m'ha passat al llegir-ho és que m'has fet emocionar.
Quantes vegades la pressa o els nostres propis pensaments, no ens fan adonar lo important que pot ser per algú que se'ns posa al costat un simple "bon dia" i entrellaçar una petita conversa si hi veiem predisposició per part de l'altre.
Fa temps vaig escriure PASSEN ELS ANYS, em sembla recordar que va ser el primer relat, quan vaig entrar a formar part de RC.
Hi reflecteixo més o menys el que expreses, i el cas és que tot el que hi diu és real. La persona que vaig posar com a protagonista ja no està a l'ocàs de la vida: ja ens ha deixat, ja no està entre nosaltres.
Quan hi penso, me' adono de que moltes vegades potser no hauria de ser egoista i no pensar tant amb mi mateixa.
Que donaria per poder agafar el telèfon i poder quedar amb el meu pare per veurens una estoneta més... ja he fet tard!

M'ha agradat molt això d'aparcar la novel·la després d'escoltar l'avi. És un doble sentit de la realitat. La novel·la és ficció; la realitat és realitat. I parlar, una realitat que s'oblida a poc a poc. quanta gent se sent molesta quan simplement li dius "Bon dia". Et responen amb el silenci o, com a màxim, amb un trist gest de cap. Parlem home, parlem! Una abraçada Pilar.

Aleix

és com rebre una lliçó magistral . I no em refereixo tan sols a les ensenyances de la teva companya íntima Minúcies. No. És una lliçó de vida i comportament humà.
Preciós, Pilar !
Una càlida abraçada.

... fa que moltes persones tinguin una gran necessitat de parlar, d'esplaiar-se , doncs com estem cada vegada més aïllats uns del altres, mes tancats amb les" nostres coses", a vegades s'acaba fent amb un desconegut que no gossa dir-nos que no. Es ben trist... la nostra vida actual plena d'avantatges i desavantatges com en tot els temps, suposo, però el tema de la comunicació , més a l'abast i més lluny que mai.
Has tocat el tema amb quotidianitat i sensibilitat. M'agrada molt el final.
Anna

però també podem aprendre molt escoltant els altres i avui en dia, que vivim més aïllats que mai, és un bon exercici a fer i a recuperar

salutacions pilar !!!!

joan