fotos

és una descoberta
és anar besant el cordó, anar besant la vida perquè ella també ens besi.

sempre ens transporten a altres temps, millors o pitjors, però sempre tenim aquesta sensació de melangia, i la mirada es torna un xic més somiadora, recordant, recordant...

Nina, tandebó tothom tingués la teva sensibilitat, estic segura que la cosa rutllaria molt millor.

Mil besades i no decaiguis mai!!

Saps, per tu sempre hi seré.
Cuida't!!

T'ESTIMO BONICA!!

la solitud... ens fa imaginar èpoques anteriors dolces i positives, o les inventa en somnis i miratges... però en el fons només és per tapar aquella melangia que mossega l'ànima...
una abraçada!

"Diria versos" és un relat del meu germà, que es va colar als meus i el va escriure. Per si ho vols, el seu nom és "aleix", i és força interessant.
És una poesia molt trista però molt maca i plena de sentiments. Espero que la teva solitud es converteixi tota en bocins de felicitat, i que puguis escollir els que més et satisfagin.
Hem de fer una revolució pacífica per la felicitat i que aquesta sigui forta i indestructible.

Hola! Quant de temps!
Tenia poc temps per comentar últimament... però veig que m'has deixat feina xD
M'he aturat a comentar-te aquest. Per què? Trobo que l'has escrit de més endins... és més "teu". Hi plasmes la sensació que et queda després de descobrir que tot allò que creies tenir ha fugit, s'ha acabat... Tot lo bo s'acaba i no podem fer-hi res... ironies de la vida '^^
Un plaer llegir-te de nou!

És ben certa la brevetat dels instants feliços, potser per això volem tenir-los sempre amb nosaltres, d'una manera o una altra.
Tot i que no deixem de copsar aquesta realitat que tu tan bé expresses i que cal acceptar.
És tan natural com la mateixa vida.
Enhorabona, m'ha agradat molt!

Ostres !!! quines ganes que tenia que escrivisis des del teu Jo, ho trobava a faltar, es que els maniquis em deien poques coses, m'agrada aprendre de tu, tens valor per dir veritats.

Gràcies de tot cor i una abraçadota


Pau

tan maco, tan cert i tan trist a la vegada, me'n recordo que he d'anar un dia al cinema amb la meva filla petita. Quan tenim algú al costat que ens estima, s'ha d'aprofitar,... vols dir això, no?

M'ha agradat molt l'idea que expresses en el teu poema. La sensació de què el passat queda esclafat com si fos quelcom tant lleuger com una bombolla de sabó i que les bones estones passades queden potser ara en res. Si, potser si que aquest és el sentimet que generen les fotografies.. les coses canvien i potser ara tens altres motius per somriure...
Trobo però que aquesta idea t'ha sortit (com a mi em passa) a raig, tota de cop, i potser hagués quedat millor si l'haguessis estructurat una miqueta millor (jo també sóc bastant així, de deixar-ho anar, eh!). M'agrada molt l'idea i el sentiment que transmets....

Una abraçada ben forta!!

Leela

Sigues l'arc en el que els teus fills, com fletxes vivents, són impulsats endavant. Deixa, alegrement, que la ma del arquer et doblegui i llenci la fletxa a l'infinit.

Khalil Gibran

Jo tinc un puyal de germans i a vegades també m'he sentit així.

Una abraçada