Força

Està força bé.

Si que és cert que, com et comenten, és un poema críptic, però trobro que fas unes metàfores molt boniques (els dofins i el mar, les ones) per expresar els sentiments: de desitjos trencats, d'etapes de foscor i també de neixement d'una nova empenta (com bé dius al títol) No ho sé, és el que jo he percebut.

T'he d'agair el comentari, tan acurat que em vas fer. Tindré en compte els teus consells. Ajuda a tenir una visió més crítica del que un mateix escriu. Moltes gràcies.
(per mi pots fer-ho sempre que vulguis eh!!!).
Fins aviat!
Petons. mjesus

Em trec el barret i et saludo cordialment
amb dentetes d' admiració.
Melcior.

....maca la poesia, molts de sentiments en tan poques paraules, tal i com ha de ser. M'ha agradat molt llibre.

Una abraçada.

Maria Pilar (Valeria)

Hola Llibre!

M'ha semblat una mica críptic aquest poema; potser les imatges tenen per tu un sentit personal. En tot cas, el que em transmeten, com a metàfores, són l'estancament i la foscor durant la primera part del poema (com en els que ens podem perdre a vegades, aquella "infertilitat"); però hi ha l'esperança al final, als dos últims versos, on a través de la (teva) força (de voluntat?) faràs ressorgir la llum i la "fertilitat".

Si no és així m'agradaria que m'ho fessis saber! Però és el significat que m'ha transmès i l'he trobat preciós. Quines bones imatges!

Felicitats i una abraçadassa...

m

felicitats pel teu nou exit, mira si vols que et digue la veritat sense ensabonarte, es que vaigues pel planeta i ...ens invites a una amburguesa en seba.
jajajjajjajaja. vinga noia força magia e inspiracio, soret en teniu les que sabeu escriure i teniu temps,
una abraçada.
R.A.

No sé bé què dir.

No anava a deixar res escrit, però m'ho he repensat i he tornat per a dir-te, senzillament, que he estat aquí i l'he llegit. Més d'un cop.

Em sona bé, però no sé què em sona bé.
M'explico: em sona bé el poema. Sembla xulo. Però per altra banda he sentit una cançoneta molt trista que necessita un retoc de timbals per a animar la tornada.

Bé, i en definitiva, una paranoia més de les meves.

Molts records,

Marc.

així que endavant!! m'agradaria comentar-te més però prefereixo quedar-me amb el bon regust de les teves paraules... una abraçadota!

He rebut el teu comentari amb molta alegria, demostres ser una persona de molta agudessa i fina sensibilitat, el tema costumbrista es el que mes m'agrada, potser o fa el haver remenat antiguetats, i haver-me agut de moure per segles passats per documentar-me de l'utilitat de les peces.

Referent a lo de l'ofici d'administrador on hem preguntes si es veritat, si ho es, la sra.Palau soc jo, el sr.aldoma es el nostre administrador i jo m'hi he pasat moltes hores en aquell despatx, un dia estava tan desesperat i nerviós, que despres de dir-me que fer d'administrador era desesperant, que jo li vaig dir: Va home Ricard no et posis nervios que quan arribi a casa t'escriure un rodoli. I hem respongue va aveure si ho fa que vui riure, vui riure molt.

Moltes gracies per tot,
Una forta abraçada.

Maria Pilar (Valeria)

hi ha moments en els que necessitem treure tota la força del nostre interior, lluitar, sortir, arriscar i llençar-se a l'aventura diària de viure cada dia.
Has usat un còctel explossiu: misteri, vocabulari, originalitat amb imatges encisadores.
Bon poema com tots els teus!!!
una abraçada!

Com domines les paraules, dóna gust llegir-te! No he acabat d'entendre massa bé el poema, però el trobo misteriós, ben escrit. Cada cop m'agraden més els teus poemes.
Volia agrair-te el darrer comentari teu, moltes gràcies. M'encantaria haver tornat a la Xina, com diu Cançó, però per ara, no pot ser, qui sap si l'any vinent! Segueixo arreplegant els meus vells escrits. Costa molt més corregir i deixar-los a punt per... pel que sigui que escriure'ls. Almenys a mi.
Tinc ganes de tornar-vos a veure. Si convoqueu una altra sortida, sisplau, digueu-m'ho.
Un petó
Glòria

m'has enamorat amb aquest impresionant poema..... és brutal.

he recordat que per casa hi ha una cinta de casset de Terry Olfield de quan posava música per fer massatges.

És una música acuàtica. Gravada amb resonaciens del fons marí i, quan menys t'ho esperes, pots sentirs l'udol penetrant d'una orca parint. L'efecta és increible, per un moment tens la sensació de estar allí: un lloc profund que no domines, presenciant el naixement d'una vida poderosa, bella i temible a la vegada.

Aquesta sensació tambè la trovo al poema. Com si quelcom temible i poderós, però bell i necesari estiguès darrera. De fet, els darrers poemes que has penjat, son força criptics i hem transmetent una certa imatge de foscor (clar que a mí m'agrada la foscor).

¿Pot-ser per la influencia de la lectura de l'Atxaga?. De vegades, succeix i no en som conscients. O sí.

... excusa.
Ja saps que poques vegades llegeix poesia, i menys n'escric... Però, cada vegada que trobe alguna cosa teua, i m'hi fique, m'entren ganes d'escriure'n...
És el que m'ha passat ara. I l'he penjada!
Per tant, ets la "culpable"...
Salut i rebolica! I gràcies per les opinions!

Mira, avui el teu poema m'ha agradat molt. No vull dir que no m'agradin en general els teus poemes, que si que m'agraden. Tot i que un dia em vaig cansar de llegir sonets (que tu hi tens molta tirada, i jo n'he fet tambè). Però et puc ben assegurar que sempre et llegeixo!
Però trobo que aquest poema és ... no se...misteriòs. Però d'un misteri profund i encantador. M'agrada les imatges que construeixes: mars de colors, núvols d'olors, dofins no nats....
Avui invocaràs el vell fantasma, assistiràs el part dels dofins, faràs potser el que has temut fer, perquè un dia arriba l'hora de fer-ho, llançaràs les noves idees per tal que nedin en l'oceà del dia a dia...
I les onades d'un mar sense vida ja no t'esquitxaràn més l'embruix del viure...

Una Abraçada!

Tu si que en saps d'escriure i fer poesia.
Percebeixo que es una mica trist, pero no entenc ben be el perquè.
M'agrada llegirlo i tinc la sensació que llegeixo un gran poete com els de abans.
Una abraçada.

Uo, que maco :P!
Dofins, son un dels meus animals preferits :P!
Són tan, dolços i ajuden a tants nens amb problemes.
Petonets!

al part dels dofins t'aporti tota la llum per nedar entre l'oceà de la benaurança, Llibre, i que res t'esquitxi l'encís .

Molts petons

Lavínia

Ens dibuixes paisatges escapçats, on el moviment està lligat per pors i dubtes.
Dins nostre viu tot aquest món que ens impedeix volar entre pluges i tempestes, d'aquests salts de dofí que no s'atreveixen a néixer.
Però dins nostre també i per damunt de tot i viu la força per sortir cap a enfora i veure noves llums. La seva lluïssor ofega la temença.
L'endevinem, la sentim i avui, demà o l'altre es mostrarà amb tota la seva bellesa i coratge.

En fi, m'agradaria tant veure néixer dofins en aquestes aigües que es barregen tèrboles i trasparents dins nostre...

Petonets!

Assistiré al part dels dofins.... es una cisió tèrvola, i culpidora... els desitjos de llibertat no nat sembla que de sobte tindran sortida en el teu cor, i donen més por que esperança. relat tenebros, i difícil, ben estructurat però amb un sentiment fosc al darrera que potser no he copçat, però que em fa pensar amb un forat fosc d'on algú es vol amagar i costa de sortir i atanyer aquella llibertat que no deixe'm neixer al nostre cor.