Extractes del quotidià (14-20, per acabar)

Extracte 14

Comencen a follar al sofà del pis de la Mariona. Hi ha estat només cinc minuts xerrant i ni tan sols han obert les cerveses. La Mariona li treu el jersei de coll de punta mentre pensa, a part d'en el que té davant, en que vesteix força bé. Ell dubta si anar més ràpid o més lent, segurament pensa que la primera opció la deixarà insatisfeta i la segona el farà semblar romàntic o enamorat.
- Deixa't anar -diu ella.
Ho fan com a ella li agrada, amb el tio al damunt, ben enganxat al seu cos. Només varien per posar-se de costat, estirats al llit, ella mirant la porta i ell al darrere. Quan acaben resten una estona estirats panxa enlaire. Ha estat una relació agradable, de les que et fa venir ganes de repetir, tot i saber que no ha estat el clau de la seva vida. La Mariona es gira i se'l mira. Pensa en com de curiós és que acabi de follar amb ell, persona en la que mai havia pensat sexualment. Fins avui l'havia vist com un de la feina, i es pregunta si mai s'hi hauria sentit atreta en cas que no hi hagués hagut el conflicte amb la seva forma de paginar la secció d'esports. Ell intenta aguantar-li la mirada, no sap que aguantar-li la mirada a la Mariona no és tasca fàcil. Aquells ulls marrons, quasi negres, desprenen una espurna difícil.


Extracte 15

- Creus que soc una persona difícil?
En Marçal se la mira un moment, ha pensat que li deia alguna cosa interessant però al no entendre-la decideix seguir potinejant amb les magdalenes de xocolata. La tarda ja ben entrada i freda, fosca, té un regust estrany. Sembla que hagi de passar alguna cosa. Durant una estona, la Mariona mira els cotxes de l'avinguda Sarrià esperant no veure cap accident i després posa els ulls sobre el nen, que s'està assegut tranquil·lament al costat d'ella, molt enfeinat en treure els trossos de xocolata de la magdalena, que es va menjant un a un. I és aleshores quan veu què passa. A l'acera del davant, encara que primer li costa distingir-lo, veu un home i una dona passejant amb un cotxet. Ell, no en té cap dubte, és el mal parit. S'està uns segons dubtant, amb la cara girada cap al nen, desitjant no ser reconeguda. Però després pensa en el que passaria si la Roser el veiés i si ell s'adonés que en Marçal és el fill al que va abandonar.
- Ja soc aquí, sento haver trigat una mica massa -diu la Roser amb un somriure.
- Anem.
- Caram, quina pressa. Es pot saber què et passa?
- Res.
- No m'enganyis, germaneta, ets com un llibre obert per... Collons!
La Roser l'ha vist. Té la cara blanca, com si el maquillatge hagués marxat corrent. Manté les mans en alt, tal que comprovés si plou o no plou. Respira amb dificultat.
- Marxem -diu tant fredament com pot, però la veu li tremola.
Quan pensa en el que està passant la seva germana en aquell moment, els instints li diuen que creui el carrer i s'hi encari, dient-li alguna cosa que el faci posar més nerviós. I quan veu el nen, que no sap de què va la cosa però això li és igual, sent que necessita creuar el carrer i encarar-s'hi.
- On vas? Mariona, torna.
Creua l'avinguda de Sarrià amb pas decidit i ferm, no sent la Roser protestant tímidament i no la veu amagar-se a l'entrant de la mateixa botiga de la que acaba de sortir. La parella no li fa cas fins que la té al damunt. Al primer moment no li diu res, se'l mira, i ell la reconeix, es posa vermell, mira la seva dona i després intenta asserenar-se.
- Mariona! Ostres, quina coincidència.
La dona se'ls mira esperant ser presentada. Ha de dir-li alguna cosa subtil... No, tant se val.
- Què? Ja has trobat les cerilles?
El mal parit deixa d'estar vermell i es torna lila. Sap que no té escapatòria si recorda mínimament i en la distància del temps com era la seva cunyada.
- Mariona: et presento la meva dona, la Glòria.
- Molt de gust. No sabia que estiguessis divorciat.
- No estem casats -diu ella somrient-, som parella de fet.
- Encara fumes?
- Va, Mariona. No muntem una escena.
Ara, més que mai, vol muntar una escena al mig del carrer. Té la imperiosa necessitat de desfogar-se, creu tenir tots els mals moments de la seva germana acumulats en una part del cap, demanant sortir. No recorda haver estat mai tant encesa. La dona no sembla veure de què va la història, o és ximple o és ximple.
- De què us coneixeu? -pregunta la dona.
Definitivament, és ximple. Li dirà la veritat.
- Sóc la germana de la dona amb qui el Marçal va estar casat durant set anys, amb qui va tenir un fill a qui no ha vist en tres i a qui va deixar tirat dient que anava a buscar una caixa de llumins.
Ho ha dit tant ràpid que ella encara no ha reaccionat. Vol continuar, vol... A l'altre costat del carrer, mirant per damunt l'espatlla del mal parit, veu la Roser amagada sota el portal de la botiga i té la sensació que plora.
- Espero que aquest fill i aquesta dona els respectis una mica més.
I se'n va. No està satisfeta, no se sent millor. De fet, mentre torna a creuar l'avinguda de Sarrià, lenvaeix una sensació de traïció cap a la seva germana, en cap moment li ha preguntat si ho volia, ha prioritzat la seva ràbia als sentiments de la Roser. Ara sí ha estat egoista. Només arribar, si ell no mira, s'hi disculparà. No, ell està discutint amb la dona, o parlant acaloradament, que és diferent. La germana plora. Li sap tant de greu ara tot per la Roser.
- Em sap tant de greu, no hauria d'haver-ho fet, ho sento -diu abraçant-la.
La Roser plora, un plor contingut.
- És igual, marxem.
En Marçal petit mira les dues dones de la seva curta vida amb un aire trist, no sap què passa, però sí que no és res bo.


Extracte 16

- Ets un imbècil, em tenies preocupada!
- No estàs contenta de veure'm?
En Carles aguanta la esbroncada amb una mirada tendre, esperant desarmar-la així.
- No fotis aquesta cara que no em desarmaràs. Fa quasi quinze dies que no sé res de tu, ni la Roser, ni els pares. On cony t'havies ficat?
Ja li veu per la cara que està bé. Sempre li fa el mateix. En Carles explica que ha estat fent diverses feines, ajudant un amic que té una empresa de transports. Han anat a Madrid, a València i a Múrcia. S'ha tret uns diners, encara que en negre. No passen gaires minuts que tornen a estar com sempre. En un moment de silenci, en Carles la mira amb atenció i ella sap que l'està llegint, i ningú la llegeix com ell, per alguna cosa són bessons.
- Què? -fa ella.
- Ha passat alguna cosa mentre he estat fora? Per una banda sembla que estiguis molt contenta, per altra tens un aire de preocupació...
La Mariona li explica per damunt l'embolic amb un noi de la feina, i després més detalladament l'escena amb el mal parit. Ja sap què dirà ell, sempre respon igual: que fort.
- Què fort, tia! Com està la Roser?
- Fa veure que no ha passat, ja saps com és. Segueixo parlant amb ella per telèfon quasi cada dia i fa veure que no ha passat res.
Pensa que menys mal que no hi havia en Carles aquell dia, o l'hauria apallissat. En Carles té tendència a fer servir la violència per resoldre alguns problemes.
- Sort que no hi era, et juro que arribo a ser allà i li foto la cara nova a aquell cabró!
S'aixeca emprenyat. És un cara i sol ficar-se en problemes, però en el fons és bona persona.


Extracte 17

Cossos suats que es torturen a base de suportar esforços continuats o excessius. Màquines per córrer, per fer canoa, per fer esquí, màquines d'espatlles, de braços, de cames, d'esquena, de lumbars i d'abdominals, d'abductors i d'adductors, etc. Uns quants nois a la part del fons, fent peses per tenir més musculats encara uns bíceps totalment desproporcionats a la resta del cos, que la Mariona troba d'allò més antiestètics. Dones fent cinta per recuperar figura després de tenir una criatura, homes i dones grans caminant lentament sobre les màquines. I el tipus estrany que li bufava els turmells fa uns dies, que ni la mira. Saluda l'encarregat de la sala els caps de setmana i pensa que llàstima que sigui tant estúpid. Va cap a la bicicleta, marca 15 minuts al nivell 6 i s'hi posa. En realitat li agrada sentir-se observada, no per tothom, però si per uns quants. Des que va començar el règim i ha tornat al gimnàs està de molt bon veure. O així s'ho fa dir davant el mirall i sobre la balança, cada matí. I si no la miren, en el fons tant li fa. Estar-se a la bicicleta mentre comença a suar és un bon moment per establir un ordre mental, com una agenda de ficció mentre veu, a través del finestral que és tota la paret, el barri en el que viu als seus peus. Però no avança, la bicicleta és estàtica i es mou sense desplaçar-se. La comoditat ens fa fer exercici sense fer exercici.
Tasques a fer: preparar el sopar d'aquesta setmana i comprar els ingredients, muntar i desmuntar la biblioteca, parlar amb la Roser sobre el mal parit... I en Santi. I en Santi? Havia estat una aventura ocasional o havia estat l'inici de quelcom? Caram, el que acaba d'entrar! Esporàdica, sens dubte.


Extracte 18

La Mariona té diverses fantasies sexuals, imagina que com tothom. En té una al gimnàs, amb cap home en concret i amb tres o quatre al mateix temps. És a dir, no tots a l'hora, sinó amb quatre possibilitats. Ella no és, de moment, d'experimentar amb trios ni quartets. A la fantasia del gimnàs, que transcorre a diferents escenaris, ell se li acosta quan ella sua sense parar, se li enganxa per darrera i comença a tocar-la per damunt la roba, ambdós drets, per exemple, recolzats a les barres d'estiraments. Després comencen a fer-ho a la plataforma d'abdominals i continuen en una altra posició a la màquina per fer glutis. La segona part és en aquelles dutxes mig obertes, en silenci perquè les demés dones del vestuari no els sentin. Amb els dies, aquesta fantasia és la més elaborada.
Una segona fantasia és a la feina, a les plantes subterrànies de la impremta, mentre pel seu costat les pàgines es mouen a velocitat terminal fent un soroll escandalós. En aquesta no hi ha un tipus d'home concret, encara que descarta els massa grassos, els massa prims, els massa baixos i els massa alts
. Descarta també els massa musculats i els que semblen no haver fet exercici a la seva vida. A la impremta, si valen menys marranades que al gimnàs, ha de ser més ràpid per la por a ser enxampats, però pot ser molt més sorollós, pot deixar-se anar cridant...
La tercera fantasia és una masturbació recíproca en un restaurant i aquesta, com més hi pensa, més clar té que tant li fa si l'altre és un home o una dona. La imatge de ser masturbada mentre ella masturba sempre li ha agradat i les vegades que ho ha practicat (mai amb les mans sota les tovalles d'un restaurant) ha estat una experiència d'allò més agradable.
Pensar en les fantasies mentre es banya, amb el peta a la mà, la escalfa i decideix masturbar-se.


Extracte 19

Al començament a la Roser li costa entrar en el tema. Va dient a la Mariona que aigua passada no mou molí i coses d'aquestes però ella insisteix. Finalment, assegudes al sofà mentre en Marçal es baralla amb la son al seu llit, en parlen. Diu tenir un sentiment dividit, en part agraeix a la seva germana que fes una cosa que ella no es va atrevir a fer, encarar-se al mal parit; per altra banda se sent dolguda ja que ella va demanar-li que no ho fes, i la Mariona no va escoltar-la. Amb el temps, amb els tres anys i poc que han passat des que va fugir, la Roser ha imaginat mil vegades una escena semblant, en la que se'l trobava accidentalment i, com a fet a destacar, sempre era amb una dona i el cotxet d'un altre nadó. Malgrat tot, aquesta idea s'havia anat difuminant amb el temps i es barrejava amb el convenciment que ho estava superant i que, si se'l trobés, no l'afectaria gaire i podria parlar-hi sense gaire problema. La veritat és que no ho ha superat ni de bon tros, ha estat incapaç de mirar-se'l directament, assegura haver mirat la Mariona i no a ell durant l'escena. Plora. La germaneta sent un amor profund cap a la Roser i cap al Marçal, que es deu haver quedat adormit o sorprès, doncs no se'l sent en absolut. S'abracen.


Extracte 20

La biblioteca està repleta de velles glòries de la literatura universal contemporània, tant de teatre com de novel·la: "Tendra és la nit", "La conxorxa dels Enzes", "Esmorzar a Tiffany's", "Lolita", "El senyor dels anells", "Sirenes al camp de golf", "Qui té por de Virgínia Wolf?", "La mort d'un viatjant", "Vint-i-quatre hores a la vida d'una dona", "Siddhartha", "Los Santos Inocentes", "Cròniques Marcianes", "El quartet d'Alexandria"... i un llarg etcètera. La biblioteca ocupa tota la paret curta del despatx i part de la llarga. L'ha ordenat diverses vegades, algunes per gènere: assaig, novel·la moderna, clàssics, poesia, teatre... Altres per autors. Altres per colors. Avui, dissabte, els treu tots i els col·loca sobre el terra en piles, després amb un drap humit arrossega la pols i tot seguit hi passa el líquid per a mobles, del qual mai ha estat segura que fos més útil que qualsevol altre líquid. Aleshores, asseguda a la cadira i amb un porro a les mans, els va agafant un per un. En una primera instància havia pensat en classificar-los, amb una etiqueta al llom i una altra a l'interior, però ara li fa molta mandra. Decideix tornar a classificar-los per gèneres. Reserva les prestatgeries centrals, més llargues, per la novel·la. A la dreta l'assaig i el teatre, a l'esquerra els clàssics i els inclassificables (biografies i autobiografies, llibres d'art, best-sellers...). Posa música de fons, una cosa animada, aquella recopilació de mescles i remescles d'un dels seus grups estendard. Volum ben fort, els veïns que es fotin, avui està contenta. A més, si truquen, deixarà que soni i que es gravi el missatge al contestador, que per alguna raó el va fer posar. La gent té la mania de trucar-la quan és a casa, quan se'n va ningú deixa missatges. I amb "The world in my eyes" a tota castanya no sent la trucada d'en Santi ni la de la Carme. Tampoc sent el timbre, quant pica la veïna del damunt. Si hagués passat alguna desgràcia no se n'hauria assabentat, però no en passa cap, la vida de la Mariona no és un gran drama, ni una tragicomèdia, és un conjunt de moments, d'escenes, algunes bones, algunes dolentes, altres simplement corrents. Són extractes del quotidià.

Fi