Estic fent el ridícul

Un relat de: Gemma34

Arriba un moment on m'adono que estic fent el ridícul. He estat lluitant inútilment quan tu ja feia dies que deuries tirar la tovallola.
En certa manera estava desesperada. Tenia por de perdre't.
Fa només mig any enrera ens trucàvem tot sovint. I d'ençà cap aquí tot anant minvant. Es va fonent, i ho veig a venir amb el cor encongit. El teu darrer silenci ha estat devastador. ¿Saps què és esperar una trucada teva durant tota una llarga setmana?. Se que per tu el temps i el silenci en són un benefici de reflexió. En canvi per mi tenen tant de pes que m'enterren.
Esperava com una ingènua que en algun moment em diries que m'enyoraves. Volia haver-te sentit a dir que desitjaves que ens retrobéssim en un lloc amb intimitat per devorar-nos tal com ho em estat fent aquests darrers anys. Però no m'has trucat.
El dimecres no vaig poder aguantar més, et vaig enviar un curt missatge esperant que reaccionessis. La teva indiferència em va contestar amb un monosíl·lab. Va ser aleshores quan els ulls se'm van obrir. M'he jurat a mi mateixa mentre m'eixugava les galtes que ja no tornaré a vessar ni una sola llàgrima més per tu.
No insistiré més. De fet, ja ho has pogut comprovar, aquesta setmana m'he quedat al marge. No t'he trucat. Ni t'he vingut a cerca com els darrers cops. Tu ja saps on sóc. Ja saps on trobar-me. Crec que no estàs lluitant per la nostre relació. No deu ser tant valuosa com ens pensàvem.
El dijous, el cinquè dia. Se't desvetlla el teu silenci i em demanes que vols parlar amb mi. ¿Saps?. Tinc por!. Què m'has de dir?. Potser, Adéu!. Potser que necessites temps per pensar? Potser que has conegut a algú altre?. Potser faràs veure que no ens passa res (com sempre), i em demanaràs que em vols veure. Potser es això! Però, com hauré de reaccionar?. M'hauré de mossegar els llavis i fer callar la tristor que he sentit aquest dies de quietud?.
Tinc ganes de besar-te. Em mort de ganes d'abraçar-te, de nuar-te precipitadament per tocar el tacte de la teva espatlla. Resseguint la pell amb els llavis mentre t'oloro i a l'hora et llepo. Esperant veure el teu membre tibat de desig. Esperant sentir-te dins meu un altre cop. Em fas somiar desperta. Les meves fantasies només són el record del que em viscut. Vull sentir com la teva mà traçuda m'humiteja de seguida. Desitjaria tenir-te en el meu llit per embolicar-nos entre mig dels llençols suats de plaer.
Després de veure'ns hauré de fer com si res hagués passat, hauré d'encaixar que tot torna a ser com abans. Però, fins quan?. Quan trigaràs a tornar-me a enviar al marge de la teva vida quotidiana? Em vas dir que no volies donar contes de tot el que anaves fent a cada moment. Em dius que no t'agrada haver de donar explicacions del que fas o deixes de fer. Es normal pensar així quan saps que el que m'has de dir m'ha de ferir. Per tant, guardes silenciós!. A qui està avantatjant aquest comportament?. A mi no. Ja que m'enterra. I m'allunya de tu...

Comentaris

  • Qui calla[Ofensiu]
    Fionn | 10-12-2005 | Valoració: 7

    Fa el ridicul qui calla, així és. Un pot callar per que vol o per que no sap que collons dir, en qualsevol cas fa el ridicul si no reacciona... Viure en parella, o viure una relacio passional, encara que els dos sapiguen que no continuara per sempre no pot morir en el sil·lenci, una sensació humana dona per escriure llibres sencers, malauradament acaben tantes així... Jo també crec que és un relat fruit de relexions de mitjanit (o de madrugada, o de diumenge de pluja...), així que valoro molt més el que has aconseguit fer-me sentir coses (de fet li estava dient al tiu per dins meu: però coony, digues-li algooo), angoixa i neguit per la situació d'aquesta parella.

    Gràcies!

  • Intens[Ofensiu]
    foster | 04-09-2005

    Un relat que reflecteix molt bé un estat d'ansietat sovint indefugible. Però jo crec que l'arrel de la majoria de problemes de parella sorgeix de la incoscient i sovint no malintencionada necessitat de canviar l'altre, conformant-lo /la segons els nostres propis paràmetres. Cada cop estic més convençut de l'amor veritable, per sempre, desenvolupant-se amb una alta intensitat com la que palesa el teu relat. Hem de prendre l'altre/a com a un tot, amb allò que ens encanta d'ell/ella i allò que voldríem diferent però que mai no hem de qüestionar.
    Felicitats, aconsegueixes de fer pensar en les teves paraules, donant-les amés una dimensió molt més àmplia.
    Ara, potser faria algun tall en les frases curtes i directes i les alternaria amb algun paràgraf que ens permeti respirar (literalment).
    una abraçada
    foster

  • D'allò que es veu a venir[Ofensiu]
    Biel Martí | 20-07-2005

    D'allò que es veu a venir, inevitable, que va acostant-se lentament cap a nosaltres i esperem com una tragèdia... no és millor tallar-ho d'arrel que aguantar l'agonia? Més enllà de sermons d'algú que ha patit com qualsevol mortal, et diré que el relat entra, et fa sentir el que sents, perdó, el que sent la protagonista i és gràcies a com està escrit, amb suavitat, amb melangia...

    Biel.

  • Porta, Gemma34![Ofensiu]
    Carme Cabús | 28-06-2005

    Una bona reflexió, fresca, viva, plena de desig i de conclusions com fletxes: "porta". El llenguatge, planer i exacte. I altre cop les conclusions: sortir ben bonica al carrer i sedueix altres homes.
    Molta sort, preciosa.

  • és bò!![Ofensiu]
    titina | 20-06-2005

    m'ha agradat sobretot del mitg cap al final, al principi, per a mi, ha estat un pel aborrit pero de seguida ha passat a ser molt bonic i distret per a llegir.