ÉS POSSIBLE... GRANS

Va venir en Joan, la Maria, en Toni,
l'Uri, l'Adrià, l'Eulàlia..., jo, -el Fide-
i en Jordi que feia d'amfitrió.
Un altra G 8 fou possible als 39 anys.
Va ser una nit per obrir la memòria i mes.
Sopàvem en una taula d'una terrassa on les velles
èpiques escolars es manifestaven tot reivindicant
l'ordre d'una infantesa ambigua,
on segurament vam ser feliços.
Complicitats, ampolles de vi..., quasi tots bé,
molts un racó estàndard de famílies mitjanes.
Ens mostràvem els fills, explicàvem on vivíem
i on ens havia dut el món laboral.
La mobilització va fer una llarga aturada
pel carrer de les anècdotes.
El recorregut era llarg, la marxa es reforçava
amb crits que l'organitzador intentava emmudir.
Va arribar el vent, les banderes van començar
a mostrar les tenebroses fibres de la política,
draps bruts, potser la manifestació menys seriosa...,
amb els seus atzucacs de catalans eternament derrotats..

Quan l'alcohol buidava les ampolles,
havia d'arribar l'hora de parlar de sexe,
i algú va preguntar si era millor al vint o als quaranta.
I la resposta d'alguns va ser ...el silenci,
la dissolució -pacífica- de la marxa.
I així va ser, hi ha coses que millor no dir.
I jo ? . Jo ja havia callat abans la meva felicitat ambigua.

No se si les manifestacions ja ens cansen,
o si la nit havia cobert amb escreix gran part
de les nostres expectatives. Sí se que ens havíem dit molt,
però també se que ja sabíem callar.
Tal vegada, això és el que em après
en aquests vint-i-cinc anys de llunyania.
Vam ser en Joan, la Maria, en Toni,
l'Uri, l'Adrià, l'Eulàlia, en Jordi..., i jo, el Fide.
És possible que ja ens haguem fet grans.

Infants o grans, som nosaltres: junts i mobilitzats.
Amb vosaltres el dolor de fer-se gran és tendre.