“God Save America”

Capbusso la mirada:
Saigon, febrer del 68. Estat de guerra.
Altes concentracions d’odi.
Embat a la paraula.
Corren les rates imperials, famèliques,
a la recerca desesperada de Vitetcongs.
Brutalitat diàfana, tot massa brut al llindar de l’abisme.
Quina mena de crueltat governa les nostres accions ?,
per què tanta deriva inhumana ?.
Preguntes sense resposta que s’eternitzen.
Pregunteu, tal vegada pregunteu,
davant els murs blancs i opacs i forts i magnànims
i ara ja per sempre més tacats de sang,
dels Estats Units d’Amèrica.

Emergeixo la mirada. Segle XXI.
Les mateixes preguntes, els mateixos crims.
Algú es pregunta per les armes de destrucció massiva
mentre la flor esquitxada de sang es perpetua.
Corren les rates de l’Imperi pels carrers de massa llocs,
recorren ben engreixades per les clavegueres de l’Estat.
Embat a la paraula. Em capbusso
entre llàgrimes de ràbia.

I si callés ?...,
el silenci em cruixiria com un tret sec.