Dos trens

i potser vaig errat, ja m'ho diràs, que vols anar en el tren vermell, però que en el fons, tots anem en l'altre, i que tu no et veus en cor d'agafar-ne un altre. No ho sé, m'ha fet aquest sensació, que potser ja estàs una mica cansat de ser combatiu, i que sense renunciar a les arrels, a les velles paraules, vols triar un camí menys costerut i solitari, per anar fent el camí plegats.
O potser és aquella noia de l'altra andana que cada dia agafa el tren en direcció contraria... i et demanes què passaria si un dia no agafessis el teu tren de cada dia...


També es viu bé en el teu vagó dels costums, si no et cal la manteta de les tardes fredes davant del televisor.

Prou, vaig a dinar.

Una abraçada Fidel!

Ferran.

Per mi els trens tenen màgia.... i el teu Relat encara que aporta més màgia.... assaboreixo els dos trens.
Jo vaig escriuire fa temps un Relat sobre el Tren Cremallera...te l'envio.
Molt suggerent el teu Relat. Gràcies, Fidel.

interpretar, però en el qual, i a través del joc metafòric dels trens que no s'aturen i els que es perden, he interpretat que el poeta, assidu al seu vagó, al de sempre, en l'habitud dels dies somia i viu a través de la poesia en tot allò que no té, o que ha perdut.
Una bona aportació al repte, Fidel! La teva visió de la imatge proposada i la idea és bona, però potser, al meu entendre, caldria polir-ho una mica per copsar plenament el que vols dir, i així arribaria més directe al lector.

Una abraçada.