encara no...

He trobat un poema amb menys de 2000 comentaris, i com que tendeixo a l'egocentrisme, l'aprofito per dir-hi la meva. Ja temia, oh Mar, després de temps de relatiu silenci poètic, que la teva font d'inspiració s'havia esgotat, però trobo que no, me n'alegro i així em delecto llegint-te coses noves. "Atrapada dins meu" i "Bes pell i mel" m'han encantat, encara que em sento incapaç de fer comentaris de poeta, tipus Vicenç, et diré que segueixes desprenent una tendresa amb força i l'estructura dels teus poemes fa que siguin fàcils de llegir, a part d'agradables pel que diuen i com ho diuen. Aquest potser, dels tres últims que he llegit, és el més fluix, al meu entendre, que és poc.

Biel.

poema. Em va recordar, des d'una altra perspectiva, a Adolf Piquer (Salamanca) / Vicent Salvador (Castelló)
"Animalogia i ironia en el Realisme Màgic:
a propòsit de Pere Calders"
En algun paràgraf podem llegir:

"Fins i tot la sorpresa que genera de vegades aquest component fantàstic - en el límit entre la racionalitat i la meravella de caire sobrenatural - pot arribar a relacionar-se amb una mena particular d'ironia. Això fa que comptem amb alguns precedents pel que fa a l'interès que suscita a l'hora d'estudiar recursos literaris que, com ara l'anomenada «ironia romàntica» (Ballart, 1994: 64-97), incideixen en la producció de la narrativa italiana dels anys vint."

(...)" La màgia és un mecanisme que possibilita la faula i, per tant, sorprèn el receptor ancorat en el món real efectiu. Aquesta sorpresa és allò que ens fa somriure quan el narrador del conte «Els catalans pel món» de Calders troba un lloro que parla català. Però l'humor va més enllà i acreix la seva intensitat quan ens adonem que aquest animal és capaç de racionalitzar la parla i fer-la derivar cap a la conversa. Per arrodonir encara més la clau humorística veiem com l'autor atorga al lloro una altra qualitat humana sorpresiva, la capacitat per a la nostàlgia:Per moltes que fossin les coses que ens separaven, hi havia l'idioma que ens unia, i teníem records comuns. Parlàrem del mediterrani i de les nostres esperances de reveure'l, i l'endemà de bon matí, en marxar de Yakri, tenia el cor més tendre que el dia de l'arribada («Els catalans pel món», Cròniques de la veritat oculta, p. 140).

Molt abans de l'existencialisme, el conte pirandellià «Sorte d'essere cavallo» lligava el paratext del títol amb el contingut del relat, centrat en la ignorància, per part del cavall, de la proximitat de la mort. La seva «sort» estava lligada, segons el narrador, a la seva inconsciència: mancat de tota consciència anticipadora de la mort, l'animal és aliè al sentit - i al sentiment - tràgic de la vida humana.

Hi ha quatre versos del mig del poema que ho resumeixen molt bé:
"el gust de la sorpresa, de l'insòlit/del misteri, del desig, de la passió... NAT I MORT tot en un instant" (la majúscula és meva). Sí és això, tant si estàs d'acord amb la vida que duus o no ens espera sempre el mateix: la mort. La Blanca Senyora (és més bonic dir-ho així) i recordo un vers de Pere March que diu:
"així que hom naix, comença de morir/i morir naix tot lo dia...".
Per tant la tornada teva (encara no, si us plau, encara no), plena de vitalitat, de desitjos d'acomplir tot el que vols, manifesta un amor per la vida per VIURE, amb el qual estic plenament d'acord.

És una bona reflexió feta poema.

Un petonàs i gràcies per incloure'm entre les teves lectures. De debò que m'ha agradat.