Els insectes

Cuques pertot, bitxets envaint l'espai. Ningú de la casa no en tenia cura, de fer-los fora. Ell, assegut a la seva habitació, estrenyent el seu ninot de drap, observava les cuques com se li menjaven l'espai. Eren éssers estranys, d'un altre planeta, que entraven dins els seus somnis, que li feien somiar. No els tenia com enemics, no ho eren pas. No eren allà per fer-li mal, només una companyia que no havia triat, més o menys grata. Es meravellà per uns moments de la seva capacitat de discerniment.

Per a ser un nen petit en tenia molta. Tothom li deia. Que era molt trempat, eixerit, que sabia de moltes coses. I a ell li agradava molt llegir. Llibres i tebeos, el que li caigués a les mans. Volia ser moltes coses de gran. El món es retria als seus peus. Potser. No ho sabia amb seguretat. Tampoc no hi pensava. Ara tenia els companys pel llit, pujant en rengleres, ordenadament. Aquelles bestioles eren el futur, serien els conqueridors de la terra, un dia o un altre, perquè tenien del seu costat l'ordre, no improvisaven.

Ni tampoc no feien escarafalls a la jerarquia. Ho havia llegit a un dels llibres. Un en que explicava les societats dels insectes. No valia la pena fer-hi gaires voltes, però, perquè aquells insectes eren repugnants, i per tant no mereixien cap mena d'estudi. El nen mirava per la finestra. Sempre es trobava amb si mateix d'aquest costat de la finestra, mai de l'altre. Afora les coses eren molt diferents, no s'havia d'amoïnar per coses insignificants, tampoc no hi havia insectes, ni males olors.

La casa pudia. Això era un fet irrevocable. Fins i tot ell amb la seva sensibilitat poc desenvolupada ho podia percebre. Per bé que estava acostumat a les males olors que fins feia poc l'havien acompanyat íntimament, notava el regust de la flaire de l'ambient. Un regust de fregit i humitat, un regust que no era desagradable, ni repel·lia les narius. Era una olor que atreia els insectes. Ho havia llegit en alguna banda, potser en un article, o a l'enciclopèdia. Fullejà distretament la novel·la que tenia a les mans.

Potser no hauria de llegir aquella mena de coses, però les llegia. Els seus pares no li posaven obstacles al coneixement. Pensaven que s'havia de formar com a persona. No sabia que massa saviesa pot ser un obstacle, els seus pares tampoc. No havia de saber moltes coses sobre temes variats. Això no servia per a res. La indústria volia especialistes. Persones capficades en el seu terreny, invencibles al seu reducte, i vulnerables en qualsevol altre. Persones manipulables, per la seva feblesa general, persones que es poguessin programar.

Ell sabia d'aquests perills. Per molt nen que fos coneixia les temptacions de l'especialització. No volia seguir aquest camí. Els insectes s'especialitzaven, els veia a uns i altres, ell es fixava, per això li agradava que la casa fos tan bruta. Veia el seu comportament, sincronitzat. Les seves potes els donaven el poder. Però no tots els insectes s'organitzaven. Alguns només menjaven les restes que trobaven i s'engreixaven, i adquirien un color brut i negre que feia feredat. D'aquests no era el futur, no ho podia ser.

Les formigues si que s'organitzaven. En torns, les obreres, les capatasses, les guerreres. S'imaginava un futur controlat pels insectes, menjant-se els uns als altres, sense mamífers. Era un futur millor. Primer pel problema de l'espai, s'havia augmentat la mida de la terra en un centenar o més de vegades, hi cabia molta més gent, insectes diminuts. I per altra banda no hi havia conflictes, només les hormones dictaven la llei, i tothom l'acceptava. Eren com japonesos però millor encara. El nen es meravellava de la diligència de les petites bèsties.

I s'imaginava a si mateix transformat en una d'elles. Amb les idees clares, amb un lloc al món, sense preocupar-se de la paternitat o el patrimoni, sense haver d'estudiar una llarga carrera de prestigi, sense tantes coses. Només les hormones marcant el camí, un camí intel·ligent, compost de molts caps, insignificants isoladament, però poderosos en conjunt. Els caps de les formigues tenien el poder de dibuixar sobre la terra, i d'expandir-se fins a l'últim racó, tret d'algunes bandes a on no arribaven per manca de nodriment.

Ningú no pot esperar un formiguer en mig del desert. Potser en un futur, després de l'extinció de tots els animals d'ordres superiors, per alguna tecnologia les formigues poguessin ser capaces de viure al desert. Però ara per ara no podia ser. Els hi calien plantes i fonts d'aigua, per proveir-se. El nen pensava en la seva agressivitat. En com espedaçaven sense compassió insectes molt més grans. Un home primitiu enfrontant-se valerós a un mamut o a un tigre amb ullals. Aliments deliciosos, com ara les carns d'un escarbat.

Per les formigues era un banquet. Prou clar que ho era. Només calia veure amb quina avidesa devoraven les seves carns, les seves vísceres, i com xuclaven les potes per extreure'n el suc. L'insecte, els altres insectes, eren testimonis només de la seva derrota, ningú no podia plantar'ls-hi cara. Les dues dents esmolades de les formigues feien miques la closca més dura. Era la seva estratègia. La munió, el col·lectiu, per tal de desfer-se d'alguns més forts individualment, per tal de superar-se en ambicions.

Però hi havia molts més insectes per la casa. Alguns que volaven. Amb els mosquits no podien fer res les formigues, a no ser que enxampessin un mig mort, sense poder volar, i li escurcessin l'agonia. Aquesta mena de carronyes eren del gust de les formigues. Els mosquits volaven per l'habitació, sense picar el nen. Potser esperaven a que fos adormit. Potser només picaven el gos de la casa. Carregat de puces. Potser picaven els veïns. Algú havien de picar per poder viure, i per poder volar. L'energia l'havien de treure d'alguna banda.

Eren pocs, comparats amb les formigues. El nen agafà l'enciclopèdia, la tenia a la seva habitació, més a mà. Allà explicaria les diferents races de mosquits i per quina raó picaven. Després de llegir una estona sobre el mosquit tancà el volum de l'enciclopèdia. Tornà a les formigues. Els mosquits no eren interessants. I no se sabia ben bé perquè picaven. Ningú no s'ho podia explicar, els àcids de la pell, l'olor de sucre. Explicacions ben diverses que el nen no podia entendre, era llest, però no més enllà del que la seva edat aconsellava.

Les formigues, amb les seves mandíbules o dents esmolats, esquarterant un escarbat, fins i tot una aranya, eren incomparables. I la seva corrua en pos del menjar un acte d'enginyeria, no superat pels humans. La seva capacitat de posar-se d'acord, de caminar totes alhora, de fer coses impossibles o sorprenents per altres espècies, que com a molt poden agermanar-se per caçar, però mai d'aquella manera en que ho feien les formigues. Aquells insectes de sis potes tenien l'organització a la sang, eren un sol cos, amb moltes parts.

Perquè segurament les formigues del futur desenvoluparan, quan exerceixin el seu domini sobre la terra, un poder telepàtic, que serà l'arrodoniment de les seves qualitats constitucionals, i que deixarà enrera l'ús de la raó. Un poder telepàtic d'una faisó especial, instantani, la raó compartida, el sentiment empàtic total, la penetració sense fissures en l'altre. Així aconseguiran la seva supremacia. Amb aquest poder, que ja intueixen. Per això hauran de dominar a més de les hormones les ones de l'espai.

Les antenes ja les tenen. Però encara els hi manca un llarg camí, si és que es produeix la seva eclosió finalment. L'olor de la casa ofenia les visites, que no eren gaires per aquesta raó. Els pares no consideraven que haguessin de tenir una neteja especial, els hi agradava llegir i passar-s'ho bé, per això no netejaven, perquè era cansat i tediós. S'estimaven més no fer-ho. De tant en tant contractaven un servei de desinsectació, i un servei de neteja integral. Amb això en tenien prou. El nen temia el dia de la desinfecció.

Aleshores, en aquell dia, tota la vida de la casa desapareixeria, sense deixar rastre. Ni els ous no quedarien, i trigaria en tornar a establir-se una colònia, fos de formigues o escarbats, de mosquits o d'altres volàtils. El nen no volia a sentir parlar d'una neteja a fons. Li agradava la brutícia, era adient a la seva condició infantil. Li agradaven les olors, que venien dels racons de la casa, i que delataven els punts de major concentració d'animals. La fauna d'aquell indret era digna de ser conservada. Per la seva varietat i interès entomològic.

Segur que hi havia espècies desconegudes en d'altres cases, espècies úniques, que havien nascut allà només, que no tenien parió ni igual enlloc, com en un pam de selva. Eren espècies que calia conservar. El nen ho sabia, i per això tenia la seva col·lecció d'insectes, val a dir que mal compresa pels seus companys de col·legi. Es podia entendre que hom tingués interès per les papallones o els cucs de seda, fins i tot per les marietes. Però pels escarbats i pels centpeus no es podia tenir cap volença.

Per això era la riota de l'escola. Però això no és el que interessa ara, perquè el nen era feliç envoltat de tota aquella vida. Considerava que cadascun dels cervells d'aquells petits companys equivalia al d'una persona, tenia un valor comparable, i per tant estava a la seva habitació envoltat d'una multitud, de més gent que en les bandes més atapeïdes de la ciutat, on s'agombola la gent sense motiu aparent, només pel gaudi de les estretors. Aquesta munió la tenia ben aprop. Per totes bandes les fileres d'insectes i els escamots s'estenien.

Allò era una veritable batalla, de les especies inferiors, menyspreades i perseguides, i dominadores de la terra. El nen entrà de ple en el futur. Era espectador d'una existència amb la que havia somiat. La seva mida s'havia reduït a l'alçada del cap d'una formiga. Aquells animals tenien un aspecte afable. Havien perdut la brusquedat de les seves formes, la seva closca era tova i suau, i no tenien cap resta de bru
tícia. Eren ciutadans del seu món formiguívol. I la telepatia els funcionava, no havien de parlar, el món era un silenci.

De tornada a la seva habitació observà que seguia la batalla. Entre els escarbats i les formigues, i entre els mosquits i els centpeus, i unes aranyes que sortien dels forats de la paret de guix. Allà tothom cercava desmembrar l'adversari, amb unes armes poderoses, dures i esmolades, preparades per aquell moment. Aviat arribarien els desinsectadors. Si no era aquell dia seria un altre, però havien d'arribar. No hi havia pau en els cors dels insectes, no es tenien respecte els uns pels altres, no hi havia manera que es poguessin agermanar.

El nen sentí una incipient tristor. Res no podia encaixar-se. Totes les coses s'havien d'oposar cruelment, sense sentit. Fou conscient en aquells moments de la seva petitesa, de la seva insignificança, de la seva manca de control sobre el seu destí. Quant als insectes, no eren una altra cosa que criatures programades, modelades pel temps, per complir una funció específica. No tenien necessàriament que representar el futur, ni ser una llavor plantada que encara ha de germinar per poder donar fruits.

La tristesa el feu obrir la finestra. Amb paciència va anar fent fora els mosquits. N'entraven de nous. La seva habitació li semblava feréstec, un lloc a on no volia ser-hi. Li calia aire pur, nous horitzons, respirar sense por, desfer-se de tants impulsos que l'envoltaven, de tantes entrades al seu cervell. Necessitava renovar-se, canviar d'existència. Era de nit. A poc a poc s'anà adormint. Els seus pares feia estona que no feien soroll. Els aparells callaven. Potser podria tornar a reviure, en somnis, la seva utopia.