Els corruptes

Un relat de: Daniel N.

"Són uns corruptes", sentencià. Tenia raó. Mirà cap endavant. Tenia el mar, les onades, els ocells carronyaires. Eren uns corruptes. Efectivament. No desaprofitaven cap oportunitat d'embutxacar-se, el suor dels altres. Per això calia acabar amb ells, fer-los pagar, o retornar, el que havien robat. Aquesta idea li rondava pel cap. No se la podia treure. Perquè ell? Havia estat col·locat al món. Ningú li havia explicat perquè. "Tornes a caure en l'infantilisme", pensà. Ningú no havia escoltat la seva frase, sentenciada. Es trobava tot sol, a l'escullera. Els blocs granítics no tenien orelles. L'infantilisme l'assetjava. I la culpa no era seva, no pas tota. Era difícil mantenir-se en la maduresa, envoltat de tantes temptacions. "Un altre cop l'infantilisme", pensà. La veritat és que la seva lluita contra el món era implacable, i tanmateix no se'n sortia. L'infantilisme de tot el podia, l'abatia. El pes de la responsabilitat es tornava lleuger, només havia de tancar els ulls. Ja era un nen, ja tenia els sentiments a flor de pell, ja era lliure.

Però a l'escullera no hi havia excuses. Es trobava sol amb si mateix. No valia tancar els ulls i deixar-se emportar pels colors de les pantalles, les que fossin, per la gamma virolada que volia seduir-lo. "Mai més l'infantilisme!", cridà. Ningú no l'escoltava, ni cridant. No hi havia ningú, era dilluns pel dematí, no tenia feina. Ningú un dilluns pel dematí es deixava caure per l'escullera. Ningú prou boig com per conversar-hi. Potser hi havia algú, una parella morrejant-se, darrera una roca, o un vell sonat, i l'ignorava. Perquè ignorar s'imposava. Ell volia sortir del seu cos, volia transformar-se, però no en un sentit sexual, sinó amb més profunditat, en un sentit espiritual. Transformar-se en un ésser incorpori, que patís el dolor esmorteïdament, com a testimoni, i no pas amb cruesa. Volia sortir del seu jo i de la seva vida, que li estrenyia el pit. Sortir i volar. Alguna droga potent el podria ajudar, un cactus o un bolet simpàtic. "Perquè no?", es digué.

No hi havia cap raó objectiva per tal d'impedir-li experimentar amb qualsevol d'aquestes dues coses. Cap raó que el mantingués al costat dels assenyats. Perquè no es podia deixar endur per la follia, la més salvatge, pel tobogan interior. Un bolet simpàtic el podria ajudar. Era una solució. Però no la tenia a l'abast de la mà. S'imaginava voltant pel bosc a la recerca d'un barret vermell pigat. No era el seu estil. Faria el ridícul i perdria el temps, a més tampoc no hi havia per tant. Drogar-se no era la solució, si més no la solució absoluta. La mort, ni parlar-ne.

I tots plegats seguien sent uns corruptes. "Sou uns corruptes", digué aquest cop xiuxiuejant. Ho pensava de debò. Els noticiaris, corruptes iguals, falsos, tuls, inventats sovint, ho testimoniaven. Si els noticiaris parlaven de corrupció obertament aleshores havia de ser una veritable epidèmia. Per quins set sous hom podia decidir que aquella pineda seria més fashion amb un camp de golf? Només un corrupte, un home amb cucs a la pell, del qual t'has d'apartar per la fortor que desprèn el seu cos. Ni la colònia el tapa. I tots plegats només acusant-se quan ja tot és evident. I mentrestant, aquests corruptes, proïbeixen els simpàtics bolets i cactus, no sigui cosa que algú s'arribi a plantejar la seva existència. Proïbeixen, però no pas com els gramàtics, a qui hom pot fer cas si vol, sinó amb violència assimilada, amb persones dedicades. No saben res de la seva feina, no poden comprendre-la. S'imaginava un gramàtic amb una porra, defensant l'ela geminada. Lloança a l'ela geminada!, pensà, una meravella més de la nostra llengua. Perquè la menyspreen? Són uns corruptes. Però que volen? Un horror volen. Un món sense muntanyes, amb els oceans rodons, i els núvols quadrats, que ploguin amb comandament a distància. Una merda! Ja descobrireu l'angoixa de dissoldre-us, de ser massa, de no tenir res, aleshores us veurem ressuscitant paraules, dient que sempre s'ha dit, i d'altres bajanades. Perquè quan la lluita del món hagi acabat i hagueu perdut aleshores us adonareu de tot plegat.

El mar endavant, observant-lo amb la seva mirada perduda, pregona, infantil. "Pensar en la mort és infantil", digué en un to normal de veu. No tenia ganes de pensar en la mort. Però tampoc no la podia oblidar. La mort era un tema present, recurrent, observable. Centenars de milers de coses moren cada dia. Ell ho sabia, i per això hi donava voltes. "Un món dins un altre món", pensà, se sentia aforístic. Sempre hi ha un món dins un altre món, un que expulsa les seves sobralles a l'altre, un món que persegueix uns objectius del tot erronis, el món corrupte, dels que ja han mort, perquè no tenen por de la mort, són esperits que transiten la terra, que pensen que no han de mirar el futur, que es concentren amb totes les seves forces en l'instant pressent. Una altra manera de dir concentració, en el que s'està fent. Una concentració que porta a la deshumanització. Alhora la dispersió, la indefinició, la intangència, la manca de corporeïtat.

Els corruptes de tant en tant s'apropen a l'escullera. Algunes fotos tindran que fer-se. I surten a passejar, al mercat, a la plaça, al carrer, al desastre, a la carnisseria. No els importa on fer-se la foto. Per cadascuna que concedeixen cobren una bona picossada, en dietes i prebendes, sense immutar-se. Estar dins del món, i deixar que els altres vagin caiguent penya-segat avall. L'ensopiment del cim, el senten en primera persona, i les suors traspassades testimonien el seu estat de descomposició. Les persones al davant de tot, al capdamunt. Paraules molt buides, xuclades per dins, el forat negre que contenen es menja tota la matèria. Ningú no pot pensar una idea en aquestes condicions. L'escullera indiferent al massatge de les onades, el sostenia, com una renglera de dents d'animal ferotge aquàtic, tauró o cocodril. Sortosament sense mandíbula superior. La dentadura tenia moltes càries, algues i musclos, i cloïsses, meditant dins les seves petxines, gent de closca dura. Com ell mateix.

No li entrava al cap que poguessin ser tan corruptes, que trobessin plaer en robar i en expulsar del seu món, en fer que els diners passessin per les seves mans sempre, i minvar-los. Com el pagès que sap que té el torn de la sèquia, obre la portella i el cabal es desvia. I nega el seu camp amb indiferència. Així els corruptes, en coalició amb els corruptors, deixen eixut el cabal del rec. Tot s'ho queden, sense compassió. I per no fer-ne res. Ho tenen només als papers, a la memòria, a llocs molt estranys. Ho sabia, allà assegut a l'escullera.

Començà a meditar quant a la seva situació laboral. Era a l'atur. Un fet. Podia sortir-se'n. Tenia una renda d'inserció, una ridiculesa, però com que havia heretat la casa familiar amb d'altres germans quel deixaven viure-hi renunciant a la seva part temporalment, doncs podia arribar a final de més, menjant i prenent-se un cafè pel dematí. Però a part d'això poques altres coses podia fer. Anar a l'escullera. Observar el mar. Pensar en els corruptes, els que no deixen fer, els que tot ho volen. El malparit del gerent l'havia fet fora. Què cony es pensava aquell fill de puta? Amb la seva fila de tocat del bolet, amb les mans suoses, amb la cara de perseguit, de víctima dels enganys dels ganduls que l'envoltaven? Es pensava que tenia raó, potser? Què realment estava envoltat de mantes? De cap manera. Els seus empleats eren uns excel·lents treballadors, començant per ell mateix, que ara era a l'atur, i havia estat un abús que es desfés de mitja plantilla només per no pagar uns endarreriments i atorgar uns privilegis d'antiguitat. Havia estat una porcada per la seva part. Era un porc. I això que mentre el va conèixer fins i tot alguna vegada li havia inspirat tendresa, no semblava que fos tan malparit.

Però ho era. L'havia deixat a l'escullera, amb els ulls esmorteïts, observant el llunyedar, esperant que un vaixell de gran tonatge passés per davant. Per tal de saludar-lo amb la mà. Ningú no el veuria des del vaixell, però cabia la possibilitat que saludessin la terra, aleshores es produiria una atzarosa comunicació entre ells, el vaixell i la terra. Les persones del vaixell i les de la terra. En una harmonia secreta i poc fiable, atès que no es podia comprovar. Alguns dels mariners però no tenen gaire humor. Són gent ruda. Se'ls acudiria de saludar la plana, les muntanyes i els núvols de terra endins? Cabria en la seva manera de pensar? O només veien el moment de tocar terra per tal de ficar-se dins un bordell per no sortir en la setmana que el vaixell estigués a terra? No eren activitats incompatibles, pensà.

Els corruptes als bordells. Hom pot pensar seriosament que el president d'un govern europeu no ha estat mai a una casa de barrets, i no ha tingut comerç sexual amb una puta? No es pot pensar. Ell no volia un president que no hagués estat com a mínim amb una meuca, seria un ingenu, un mentider, un covard. Més corrupte encara, corrupte per la rancúnia dels que gaudeixen dels seus diners com volen, en coses abjectes, la mateixa rancúnia de la gent missaire, que no han trobat la seva llibertat interior. Necessiten una guia, com el vagó de la muntanya russa, per no caure al primer revolt.

Però aquest no era el tema de l'escullera, en que ell pensava. Pensava en els corruptes, en les seves famílies, en els seus fills, en els seus amics. Totes les persones xuclant de la mamella, amb les seves mirades altives. Oh! Les mirades altives, i les mirades irades dels que les reben. Perquè a sobre de corruptes altius, i roben amb la cara ben alta, i sense remordiments de cap mena, i sense plantejar-se el mal que fan, i després els diners se'ls guarden, que no se'ls gasten en frivolitats, i volen mantenir uns principis, i donar una imatge. No els hi cal, perquè tenen el poder. Poden fer el que els hi roti, ningú no els ha de qüestionar, fins i tot sembla que els diners en realitat els fabriquin ells.
Així pensava a l'escullera, ell que amb la seva feina havia fet diners pel gerent aquell, amb la seva front suosa, tocant aquí i allà, amb els ulls de mala llet. Tal volta tenia dret a emprenyar-se? No en tenia. Sempre havia d'estar de bon humor, mai amb una mala paraula. Fora les males paraules! Així ho pensava, perquè n'havia vistes de molts colors. La mirada difusa, altiva, els ulls no gaire oberts, la relaxació dels músculs, símptomes del poder, o de la malaltia. Del poder.

Alguns poden aprofitar el moment per tal d'encimar-se. Aquesta gent no es podia construir a si mateixos, havien de ser producte d'una col·lectivitat, que els hi feia confiança, amb l'esperança que de la sèquia poguessin desviar als seus hortets, petits però ufanosos. Aquestes persones eren els responsables dels corruptes. Després arriba la confiança, la inèrcia, la força de la costum, i ja l'engendre es descontrola, i el corrupte no deu fidelitats ni orígens a ningú, aleshores comença la seva carrera delirant, per tal d'entrar ni més ni menys que a la història. Quina importància poden tenir les coses planeres quan hom s'enfronta a aquesta mena de veredictes? Cap ni una. Aleshores la corrupció sembla una cosa natural. Un ha d'assegurar-se el seu futur, mirar pels seus interessos, està fent un gran sacrifici. Encara que no ho sembli, un sacrifici de la seva vida, privada i del seu temps, amb la família i els amics, del seu anonimat. Alguna compensació ha de rebre a canvi. I ningú del seu entorn no diu res, ningú no s'hi oposa, encara que d'amagat el critiquen. El corrupte, al capdamunt de la cadena tròfica de les comissions, fa i desfà sense deure la seva posició a ningú, ell s'ho ha guanyat, en primera persona. Ningú no li dirà a la cara. Tu ets un corrupte.

Però ell si que s'ho havia dit al seu gerent. "Ets un fill de puta i un corrupte, amb totes les lletres". Havia perdut el finiment. Tampoc no el necessitava. Començava a cobrar l'atur. Unes vacances merescudes, les vacances del treballador precari, vacances a gust del treballador, no pas de l'empresari. Només esperava que no l'enxampés una d'aquelles persones simpàtiques, bones persones, o que ho semblaven, tolerables en definitiva, que et fan un favor i et treuen de la desídia de l'atur i els subsidis. Una persona que sembla que vol fer la seva feina, sense fer-se notar, que només vol construir una empresa pels seus treballadors, un bon jan. Però d'aquests per fortuna hi ha pocs, sinó tothom a treballar, per la força de l'esforç dels altres. Ell odiava aquest funcionament, sentir-se culpable de tocar-se els collons. Segurament s'estimava més el fill de puta, el que l'esbroncava per no res i el deixava fer el que no havia de fer.

Allà a l'escullera les coses es veien amb trinstor, potser per la salinitat de l'aire, potser per la insistència de les onades, de bades, en foradar la roca, potser perquè pensava en amors perduts, en amistats malmeses, en ves a saber quines coses errades, en el seu passat, en la vida.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Daniel N.

375 Relats

86 Comentaris

276634 Lectures

Valoració de l'autor: 9.68

Biografia:
Tinc aquesta mena de bloc

Espero que t'agradin els meus relats. A mi m'agraden, tot i que no sempre.