El so de la seva fi

Era a prop de la finestra, una llàgrima li lliscava galta avall. A les seves mans reposava un llibre vell, una enciclopèdia catalana del segle vint, plena de pols i d'oblit. Va recordar la seva mare, les seves mans fines, la dolçor de les seves paraules quan ell era encara un noi innocent i esprimatxat... Ho havia descobert.
Tenia quaranta-tres anys i, per fi, se sentia lliure d'aquell pes de no saber el perquè. Aquell dia, després de tants anys buscant el seu significat, havia arribat a aquella biblioteca mil·lenària seguint una sèrie de rumors que l'indicaven que el seu nom, Pau, tenia origen en una paraula d'una llengua morta ja feia uns quants centenars d'anys. Li havien dit que era català, i que s'havia parlat al Mediterrani, al voltant de l'antiga ciutat de Barcelona, durant força temps però que va caure en l'oblit en l'època de la globalització... I en efecte, el seu nom provenia d'aquella llengua, i el seu significat s'escolava entre les línies que ara rellegia, i arribava a la seva ment i al fons del seu cor.
"Estat de tranquil·litat o de quietud no torbat per fatics, molèsties,... Estat de l'ànim tranquil, no torbat per la passió, l'ànsia,..." Hi rumià i pensà que pau devia ser l'estat al que arribava quan escrivia els seus versos, quan llegia llibres antics de poetes morts. Llibres, versos, paraules que ningú tenia temps per llegir, o per escriure... Llavors se'n recordà de la Miessan, del seu somriure i els seus ulls negres, de les pigues que recorrien el seu cos, guiant per un camí ple de tendresa. I pensà, també, que pau era restar adormit al seu costat, tots dos despullats, i somiant amb ella mentre acariciava suaument aquella pell enfosquida sota el sol...
Tornà, però, dels seus pensaments i seguí llegint. "Estat d'una nació que no està en guerra amb una altra; exempció o cessació d'hostilitats internacionals." Això el deixà estupefacte...
De sobte, una eixordadissa trencà el silenci d'aquella biblioteca. Els vidres de les finestres es van trencar en mil pedaços i en Pau només va tenir temps de llençar-se a terra. L'enciclopèdia caigué a un costat, mentre algunes de les seves pàgines voleiaven per sobre del seu cap, esquinçant-se en l'aire amb els trossos de vidre. Després d'uns segons de silenci i angoixa, començà a sentir, cada cop més a prop, el so de la seva fi.