El regal més difícil de triar (Culpa)

FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
relataire!!!

...molt bonic angie, ple de desig ocult i tendresa, ple d'obligacions que fan que un deixi de banda quelcom important per ell, nostàlgic i amb un final esperançador, com un a reveure, més que un adéu. M'ha agradat molt! Mesrescut estar a destacats!

Cuida't!

Després de llegir el llibre de 10x10, he fet la meva particular selecció dels meus relats preferits per a comentar-los.

El teu m'ha arribat a l'ànima. Potser per l'evocació d'un amor impossible entre dues persones que tenen no poden -o no volen- renunciar als seus lligams actuals. Crec que algú va dir que les millors històries d'amor són aquelles que no s'arriben a consumar mai del tot ...

El detall del regal final, del tot original. Com dir a algú que t'estimes que sempre estaràs esperant-lo, i que només cal que faci un petit gest perquè hi corris al seu costat

Un plaer llegir-te.

Carles

Curiós que utilitzis la imatge d'un xiulet en aquest món tan informatitzat ;)

Recordo que el vaig trobar deliciós i suggeridor aquest repte, estava entre un dels meus favorits.

Els relats de comiat sempre deixen cert gustet melancòlic i una mica de tristor, en canvi en aquest teu el regal del xiulet al menys li deixa un bri d'esperança a la història, com un cartellet que diu continuarà..
També ens queda cert misteri, recordo que també t'ho vaig dir, perquè el motiu del comiat queda una mica a l'aire, encara que s'intueix que ella potser té por que l'amistat sobrepassi certs límits.
I a ell no li queda més remei que acceptar-ho i li tira una corda, per ella, per ell i pels dos. Molt maco.
Quina frase mes curiosa aquesta de la caixa d'analgèsics. Si la treus, què passa?

Smuaaaaaaas i fins demà, eh!

uhmmm... m'agrada el teu relat, potser no és dels millors que t'he llegit però és d'aquells que el tema ja arriba... i les teves paraules, ben combinades i escollides, encara més. I, perquè no, també m'agrada aquesta Àfrica, tan propera a d'altres Àfriques que em fa pensar sobre el seu posat de fred marbre... ;)

petoonsssss

Me n'oblidava. M'encanta això de: "hi ha sentiments que no tenen perquè arraconar d'altres, són impossibles de controlar…"
Tan senzill i tan complicat però ben cert, tots ens hi em trobat més d'una vegada.

Ja te'l vaig llegir en el repte i la veritat és que m'agrada molt com ambientes la situació. Les paraules llisquen amb tendresa i la tristesa es pot tocar amb els dits.
Però arran de com l'acabes volia comentar-te un parell de coses: (res a veure amb el text).
En ma vida he vist poques coses tan seductores com la "Lauren Bacall" a "Tener o no tener" mirant-se d'aquella manera en Bogart, repenjada a la paret i després d'encendre un cigarret amb un llumí (això del llumí és més important del que sembla) deixar anar allò de: Si em necessites .... xiula
El que no recordo és si en el doblatge li fan dir això al personatge de la Bacall, però el que si ser del cert és el que deia en la versió original:
"You know you don't have to act with me, Steve. You don't have to say anything and you don't have to do anything. Not a thing. Oh, maybe just whistle. (She opens his door and pauses.) You know how to whistle, don't you, Steve? You just put your lips together - and blow."
(evidentment que no m'ho sabia, internet és una mina!)
Només de pensar amb l'escena em venen esgarrifances.
Potser és el mateix cas que a Casablanca, on en cap moment de la peli es diu "Torna-la a tocar, Sam"

Salut i petons!
manel