El perds entre silencis

Senzillament ben relatat, ben real i gens imaginari. M'ha captivat la teva forma d'escriure'l, de transmetre.ho i de ser valenta i plasmar en paper una de les pitjors sensacions que hi ha: l'amor que per desgast no es pot correspondre per molt que ens hi entestem! Segueix així. ORIOL

Molt bon relat, de debò.
Et seguiré llegint.

Besades!

M'agrada aquesta sinceritat que emana el teu escrit. A vegades fa ràbia que et passi el que descrius, encara que si ve desprès d'un mal final, potser és que la protagonista necessitava el seu temps per refer-se.
Jo li diria que s'ho prengués amb calma, però si tant li agrada, potser encara hi es a temps....

Una abraçada

En primer lloc, t'haig de dir que he deixat de puntuar els relats deixant anar lliurement la valoració o la no valoració del 0 al 10 dels comentaris.

Jo crec que és un gran relat, diria que qui l'encara amb més força és la llacuna. L'AVERROIS, amb això que negar l'amor és anar contra natura, em duu a pensar que si, que és una veritat, però no sempre possible. Segons en ricard99, l'amor ha de fluïr, jo crec que no sempre flueix, i que a vegades hi ha complicacions, jo ho he viscut moltes vegades, per una banda o per l'altra. A vegades passen els anys i encara sento el senyal traïdor d'amors que he deixat o que m'han deixat, això de les prevencions ja és una altra història, em confón. El futur sempre és incert. Segons l'ORIOL, fugir de l'evidència dels sentiments no és fàcil. Completament d'acord. És clar que això és converteix en necessitat per no fer-nos mal al cor, però crec que l'evasió d'algú que no es sent estimat pot ser positiva quan l'amor no torna, com diu ell després. De convenciments totals crec que no n'hi haurà mai, només parcials. Fugir d'algú que s'estima és patir... doncs a vegades si, però a vegades cal fer el cor fort. I finalment, en pusil ho deixa tot ben clar, encara que em sembla una mica negatiu i utòpic. Li dóno la raó en el sentit de que les conveniències són lluny dels sentiments, però abandonar-se a l'amor crec que és ser `poc realista, en la societat d'avui dia. És clar que aquestes opinions meves són subjectives, el món que conec és el meu i no el de les altres persones.

La meva opinió és que l'amor és caòtic i incert, no pas perenne. La vida m'ha ensenyat a no estimar quan no és el moment, encara que amb patiment. Quan he estimat sempre m'he sentit rebutjat, d'una manera o d'una altra.

Abaixar els ulls... a mi em passa sempre, sóc tímid i poc comunicatiu amb el meu voltant, cosa que em complica molt la vida i les decisions. Però miro d'afrontar-la, l'experiència no sempre és el millor consell, encara que de l'exemple se n'extreu quelcom per tirar endavant.
Voler oblidar quan els sentiments són evidents... sempre hi ha una cicatriu, però les cicatrius a vegades duen a bon port i a la reflexió. Després de tot, som humans i dèbils i no ens podem negar a nosaltres mateixos.

Gràcies pel comentari.
Dius que la poesia és breu però amb missatge. Es tracta d'un desengany amorós que vaig patir fa poc.
El meu cor tornarà a caminar... doncs vaja, batega com pot, suplico amor al meu cor i ell m'ignora, potser em trobo massa sol, potser m'hi he trobat massa vegades, per coses de la vida. Sóc una persona i tots tenim problemes, i d'això en sóc conscient, però hi ha traumes que no es superen, jo en sóc una víctima més, malgrat les estones de serenitat com aquesta, perque la vida no m'ha ensenyat a viure, la vida per a mi és un misteri, massa coses per a una de sola.

Agraït,


Sergi

A qui no li ha passat voiler fugir d'allò que és massa evident i que se'ns acaba notant com diu aquest text tan magnñific.
Fugir dels sentiments no és fàcil. Però a vegades es converteix en pura necessitat per no fer-nos mal al cor.Si mai fuges d'un cor que t'estima, fes-ho amb el convenciment de que allò que t'unia a l'altre realment s'ha acabat. Si fuges d'algú que t'estimes patiràs.Si fuges d'algú que ha deixat d'estimar-te o no pot estimar-te, sentiràs la llibertat. M'ha encantat.Felicitats!

ha de fluir lliure, natural, sense tantes complicacions i prevencions per un futur que ningú sap si lligarà els dos amants o els separarà encara més. La por no duu mai a enlloc. Estic d'acord amb Averrois i Llacuna. Una abraçada!

Existeix o no existeix, no es pot formular com un químic ho faria, és! i negar-ho tan sols és anar contra natura. Si un ho sent, endavant! o se n'arrepenteix sempre més.
Gràcies pels teus comentaris.


Una abraçada.

Una dona que s'autocastiga per no voler saludar un home, una dona que no es fia de la seva intuïció i que pensa que no és més que una creguda i una covarda, quan potser no és el moment d'avançar, i ja fa bé de fer allò que fa.

Hi veig la manca absoluta de força femenima i d'autoconfirmació del que fem coma dones i del camí que triem, com si sempre ens perdéssim alguna cosa i en el pensar amunt i avall, allò que ens perdem som nosaltres mateixes.

Em sembla que les companyies han de ser obertes i naturals i tot allò que sigui complicat fins que no se solventi obertament i sense segones intencions, no rutlla.

Salut!