Dolç i amarg

Un relat de: natasha
Avui us presento en Ferran. És un biòleg de trenta-cinc anys d’un dels hospitals de la ciutat. Diuen d’ell que és dels millors en el seu lloc de feina, d’aquells a qui, si és necessari, se’ls pot demanar prioritat en uns resultats de cert pacient, si pot fer-ho, els anàlisis volaran per una urgència o per un favor a un col•lega. En el basant personal té les companyes que en parlen meravelles, no pel seu físic sinó per la resta. Maduresa, cultura, una hipoteca pagada i una independència forjada a base d’esforç, com diu més d’una “un tipus interessant que no ha fet sort amb les dones”... sap donar conversa, ser el bufó en un dia de disbauxa tot i que destaca per la seva discreció.
Amant de l’hoquei, ha fet de la seva afició l’ocupació de les seves estones d’oci; de petit com a jugador fins que el genoll el va retirar prematurament dels patins amb setze anys. Ja llavors començava entrenar els més menuts del club i amb el pas dels anys no només ho fa amb els sèniors de la casa sinó que n’és el coordinador de l’entitat. Conegut per qualsevol que entengui una miqueta de l’esport de l’estic és, a la comarca, un dels referents d’un esport que no aclapara portades però si el cor d’aquells que el practiquen.
Un tipus del tot normal. Menys quan es fa de nit i s’allunya d’allò que realment l’omple.
És amant de les hores companyes de la Lluna amb el vas de tub ple de ginebre al pub de poble del cantó o de festa en festa major durant els mesos d’estiu. La rutina sempre és la mateixa. I abans i/o després de matinades de música un ordinador que bull de missatges amb directoris prohibits, una col•lecció incalculable de fotografies rebudes mitjançant xats o correus electrònics de jovenetes innocents que davant la falsa identitat han cedit a les peticions d’una representat de models. Es mesclen amb menors que com a fans del mateix grup de música “regalen” imatges a canvi de promeses que mai es compliran... És aquí on la mirada clara d’en Ferran enfosqueix, el seu rostre canvia l’expressió dolça per la duresa d’uns ulls penetrants i els seus dits teclegen a gran velocitat a fi d’aconseguir “objectius”...
Aquest aguantarà fins que la son el cridi, el dia claregi i torni a agafar el cotxe fins a posar-se la bata i recuperar així el tipus discret i amable que diuen que és.

Comentaris

  • crohnic | 01-05-2011

    És una llàstima que personatges com en Ferran no es quedin només en la ficció d'un relat i lamentablement els poguem trobar en la vida real...
    Dolç i amarg, bo i dolent, autèntic i fals,... és difícil conèixer veritablement a una persona...
    El relat, pel meu gust, perfecte... Exposes molt bé un tema tan delicat utilitzant unes descripcions que ens apropen molt a la figura del protagonista...
    Fins aviat...

  • descripció [Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 24-04-2011 | Valoració: 10

    Quina gran descripció! Molt bon exercici de dibuix literari, precís, mil.limètric, detallista, acurat i delicat alhora. Dues cares d'una mateixa persona que fan viure al lector com si conegués de tota la vida al protagonista. El fas molt proper; sembla el meu veí del costat. Relat humà, real, social i, sobretot, retrat literari cent per cent. Una abraçada.
    aleix

  • El teu relat...[Ofensiu]
    AVERROIS | 18-04-2011 | Valoració: 10

    ...és dur, amb una realitat efereidora. Fa pena que el ser humà arribi a aquestes aberracions. Ès una malaltia com un altra, però té repercusions a altres persones. La línia és molt fina i quan una persona la passa no hi ha volta enrere, cada cop en vol més. Esperem que tot això alguna vegada canvii, però la pena és que com és un negoci costarà acabar-ho.
    Una abraçada.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de natasha

natasha

65 Relats

275 Comentaris

70882 Lectures

Valoració de l'autor: 9.57

Biografia:
Vaig néixer una matinada d'agost del 1988 a la ciutat dels quatre rius (Girona).
Química professionalment parlant trobo en les lletres el meu millor refugi, on plasmar sensacions, desfogar-me durant un mal dia o volar pels núvols... escriure s'ha converit en una forma de deixar anar allò que penso però que no dic.
El meu camí seria més feixuc sense els amics i la família.
Gaudeixo amb una bona musica, un bon llibre, una conversa, el bàsquet o amb la simple tranquil·litat davant del mar.

si teniu alguna cosa a dir: judithgirona@hotmail.com

*tot comentari o crítica serà benvingut