No vull mirar enrere

Necessito oblidar-te, passar pàgina a aquesta etapa de la vida i tancar-te d’una vegada per totes la porta. Necessito explicar-li al meu subconscient que és inútil que et busqui perquè vaig marxar per no tornar. Que el diari pot parlar de tu però no m’ha d’afectar, que el mapa indica el teu municipi però avui no hi faré parada perquè ni tan sols et mereixes un segon dels meus pensaments.
Vull ser capaç de començar de nou foragitant fantasmes d’un passat massa proper i massa punyent. Sortir al carrer i gaudir de les papallones i l’olor de primavera sola però convençuda que la vida es meravellosa; gaudir de la posta de Sol a les roques sense que al meu cantó m’hi faltis tu; poder disfrutar amb un nou acompanyant amb la ingènua sensació que aquest cop pot sortir bé...
I mentre m’intento auto-convèncer de tot això em parlen del matx d’ahir i el teu resultat i... inútilment dic que poden parlar-ne sense que hi pari atenció, altre cop abaixo la mirada i toco el dos de la conversa.
Vull no escriure més línies sobre tu, ser capaç de tot i deixar-te enrere, molt enrere!