No puc imaginar la sort o la voluntat que tens al parlar d'amor d'una manera tan senzilla a la vegada que acurada, a mi l'amor poc m'inspira, només en instants en que estic sol amb els meus sentiments, a la vegada que perdo esperances de ser comprès. I no puc abandonar la lluita, el sentiment és el que em fa moure, sigui com sigui, i no m'abandona mai, de fet el meu sentiment sóc jo mateix, evitat sovint, per les persones per les quals el sento. No tinc un camí i el construeixo. En una situació com la meva, no em queda cap remei.
Coses meves apart, espero que el que has escrit formi part de la teva realitat, és molt dolç i no deixa lloc a l'amargor.


Sergi

Jo no crec en aquesta mena d'imaginació, almenys al complert, però potser un dia em trobo en el final d'aaquest vell, vés a saber.

Sembla que parles d'un savi pretenciós de la seva pròpia saviesa, amb això si que no m'hi sento gens identificat, encara que crec que és necessari, i bastant, saber, doncs s'ha de tenir l'arma de la saviesa i l'experiència per ressucitar en moments de derrota.

Ah, la frase de Nietzsche sona molt bé, però... jo un dia vaig començar a crear un caos dins meu i l'estrella dansarina no hi és, i si algun dia hi és, potser mai tindré l'oportunitat de veu-re-la. Si el meu caos ha de ser un turment per a mi i regalar una diversió al món, des d'aquest punt de vista, ho trobo molt bé. Però si el meu caos no para i a sobre em persegueix i jo no trobo diversió en la meva vida, de què serveix regalar una estrella dansarina al món? A mi de res, però és que per a més confusió, a sobre, jo no sé ni si estic creant aquesta estrella.

Vaja, angie, feia temps que no et comentava, espero que estiguis gaudint de la vida!


Sergi ( sóc el sergi elias bandres, m'he canviat de nom! )

Jo en el relat m'hi sento identificat en la metàfora, una cosa fosca ha d'esdevenir senzilla, jo ho sofreixo.

Penso que els comentaris de l'Ainhoa i en Melcior són molt encertats, l'Ainhoa per la senzillesa i en Melcior per l'optimisme. De la Unaquimera no ho he pogut entendre tot, potser perque en aquest moment tinc pressa.

Salut!


Sergi

A mi ara em passen coses per l'estil. Acostumo a escoltar, últimament, la cançó de Lluís Llach, la trobo genial i la guardo en la memòria, almenys aquests dies.

El camí és molt lent, per a mi, amb bardisses de tota mena als costats i a pas feixuc i incomprès.


Sergi

Jo crec que sóc massa escèptic sobre aquestes coses. En tot cas, des del meu petit racó, defenso dins el que puc la llengua i la cultura catalanes, que sembla que hi ha molt per descobrir, a més! Això em duu a una curiositat molt especial, doncs vaig néixer a Catalunya. Una malaltia muscular m'impedeix ser als llocs on voldria, tot i que reconec que no sóc gaire partidari d'una Catalunya Independent. Moltes vegades m'agradaria! Però els meus principis em fan difícil la decisió personal davant això.

El que realment em preocupa més és l'ecologia, l'economia de mercat, la fam i set, la guerra i coses per l'estil.

De tota manera, una abraçada i llibertat d'expressió!

Tinc pendent informar-me sobre aquesta mena d'assumptes i sempre em guanya la necessitat d'imaginar, degut a la meva limitació física.

Sempre endavant per tot el que sigui bo!


Sergi

Imagino que tothom ho necessita. Però també imagino que hi ha molta gent que no n'és conscient, de que ho necessita. O sigui, què és en definitiva l'amor? Doncs jo crec que la persona humana en general sol desitjar amor ( segur que hi ha moltes excepcions, però al racó de món on vivim no ho veig gaire clar, això ) després de sentir rencor, i llavors es fa molt difícil primer el desig ( a l'haver sentit el rencor, una sensació dolentíssima ), i llavors la realització de dos cossos abraçats sincerament, i després sentint allò que perd a la persona en coses que no es descriuen amb paraules, quan es fonen dos cossos en un sol sentiment, en quelcom que després fa por de perdre's pel dia a dia que ens va marcant el camí social, les preocupacions, les ambicions,... . En fi, crec que l'amor és el millor que hi ha, però difícil d'aconseguir.
Hi ha una cosa, però, que crec que és molt important, l'amor propi. Estimar-se a si mateix pot conduïr a deixar-se estimar sense cap mena d'esforç ( des del meu punt de vista i experiència ), doncs llavors dónes confiança al teu voltant i el teu voltant et sol.licita per una cosa o per una altra. És clar que coses d'aquestes són dolentes ( som humans ), però sempre hi ha amor rere el mur que ens separa d'una realitat que amaga una mica de tot, i dins aquest tot, unes gotes d'amor per a l'esperança i la realització.
Difícil, però no tant.
De tota manera això és el que penso jo, des de la meva experiència, que la vida és molt dura i s'ha d'estovar per saber esperar i deixar de banda la preocupació.
Bé, he escrit una mica filosòficament sobre l'amor, i la saviesa no té per què contenir-lo, però la tendresa de la persona duu a assimilar i després a descobrir que sempre hi ha algú que t'estima ( sabem que el món és cruel i que hi ha moltíssima gent sense aquesta sort, sinó com s'explicaria que la meitat del món està en guerra o fam i set? ), el destí va dient...

"Sóm éssers solitaris que cerquen semblants que vulguin descobrir el so que emet la nostra respiració pausada...". Crec que amb aquesta sentència dolça descrius exactament el que és un poeta o una poetessa, en aquest cas tu, però m'atreviria a dir que comprensible per la respiració que emet tota ànima que escriu poesia.
A més, hi he trobat un paral.lelisme amb unes paraules que vaig llegir a l'autobiografia de Neruda.
Frases com aquestes s'haurien de perdre en un racó inabastable de l'espai perque perdéssin la categoria de temps que tenim aquí i llavors fer comprensible a qualsevol extraviada o extraviat la vida que regala la poesia en els moments difícils, i que fos així per tota l'eternitat.

Un relat breu però intens, i ni una sola paraula fora de lloc, d'aquells que fa palpitar el cor del sol!

Agraeixo molt haver trobat aquest relat teu, gypsy!


Sergi

Ara que tothom s'ho disputa, que tothom discuteix, baralla,... a sobre entra en sorteig la natura per a poders que se'n volen aprofitar.
Jo tinc trenta-un anys i no vull imaginar com seria un final on la natura fos la primera víctima.
Em considero natural com la natura mateixa, doncs d'ella vinc, i jo no desitjo un món de càpsules fantàstiques per a fanàtics del vendre i comprar, desitjo que el pulmó de la terra dóni oxigen a tothom i ja fa molt temps que s'esgoten recursos naturals innecessàriament, de manera que mig món en pateix les conseqüències i l'altre mig món es salva a si mateix. Així és, almenys, com jo ho entenc. O es lluita per la vida o es mor. Pot semblar una frase senzilla, però la crec ben certa, cap racó de món mereix maltracte, el sofriment és el que ve després d'ignorar-lo.
Com a ecologista, em comprometo el que puc, però alguna cosa em fa pensar que la majoria de gent s'encega pels luxes i no veu que vivim en un planeta fràgil, que s'ha de cuidar.
En tot cas, desitjo molta força a tota aquella gent que defensa l'arrel natural d'on venim i que encara ens envolta, tot i que ara molt tristament. Però hi ha recursos! No és que sigui optimista, és que no vull veure com es desfà un món en llàgrimes de foc i brutícia.

Per cert, que me n'oblido! Relat impactant, necessari dins el meu judici i a més tan ben escrit que de segur que molta gent plora al llegir-lo... doncs per això, perque som natura, no estem clonats!

T'agraeixo aquestes paraules que ens ofereixes en un to rebel i sincer.


Sergi

( uepa! s'ha colat! )
Doncs el que et deia, els anys d'escriure i escriure, de llegir i llegir, de prendre l'aire, de viure experiències positives, això és el que em dóna els fruits que cada vegada són més bons, almenys per a mi, i com totes i tots les/els que som aquí tinc el privilegi de compartir-ho. És clar que sóc conscient que les coses que escric s'acostumen a mirar d'una manera subjectiva, només en algun punt objectiva, i que cadascú té la seva escala de valors en el món de relatar i hi ha gran varietat d'opinions, a vegades més neutres, a vegades més negatives, a vegades més positives.
Però tornant al tema, avui en dia i amb la crisi tenim l'oportunitat de crear el nostre racó senzill i humil, però amb la cara al vent fresc i l'anima forta.

M'ha entusiasmat això de l'escorpí. Per què tanta gent maleeix coses que són fonts de vida, és que no es pot mesclar, la vida? Entenc que ens haguem de sentir segurs, jo ho faig, però no tot el que sembla bo és bo i el mateix passa amb el que és dolent: no tot el que sembla dolent és dolent. En fi, no sé a què et refereixes però per a mi és una metàfora brillant, per què ens ha d'aturar una frontera? És que la història no ens ha proveït d'armes per desfer-nos-en?

En tot cas, tu ets tu i jo potser no sóc qui per fer una metàfora-consell, doncs és una poesia teva sore el que estic escrivint.

Però força i endavant! I si alguna cosa molesta, es pot acceptar o es pot ignorar, fins i tot desfer-se'n!

Salutacions, Fada!


Sergi

Jo crec que l'entusiasme per l'escriptura és una lluita, però que ha de ser agradable. Si lluites contra tu mateixa per descobrir-te, la veritat, no ho sé, però jo porto anys intentant-ho i fa temps

Collons, jo mai m'apiado de res però de tant en tant tinc algun remordiment de consciència. No sé si he sigut capaç d'entendre la teva poesia, doncs l'he entesa, per d'altres relats teus, com un crit a l'ànima o al cos, que a vegades l'entenc pietós a la manera cristiana o catòlica i d'altres a la manera decidida i trencant. No sé si he endevinat la teva intenció, en tot cas a mi em sembla de la segona manera del pietisme que entenc de tu. O potser és aliè a això, el que has escrit, i ho ignoro. Ignorar crec que és un bon camí per cercar, i de la mateixa manera cercar per trobar. Filosofia barata a part, admiro la teva expressió en aquesta poesia, jo no seria capaç d'escriu-re així. I per cert, no tinc ni idea de si ho has vist, suposo que no, però he comentat en no sé quin relat ( em sembla que hi havia un comentari teu ) que tenia pendent comentar-te. Doncs bé, sigui el que sigui, aquí tens el comentari.

Ecologia i economia individual o en grups, que ens persegueix el neoliberalisme per tots cantons!

I amb això, salutacions!


Sergi

Buf! Em sembla que hi ha molts paisatges per descobrir!
Els meus amors sempre han sigut utòpics.
M'encanta el final per l'optimisme, la persona solitària ( jo força vegades n'he estat una ) necessita quelcom que la guïi cap on ella vol.
I, lògicament, m'agraden molt les teves metàfores!

En franz escriu d'una manera que em deixa com al.lucinat, acabo de llegir el seu comentari i em costa molt d'entendre'l, des del primer dia que el vaig llegir. Penso que té un geni per a l'escriptura poderosíssim, i que tenim molta sort de tenir-lo aquí,

Però ei, la descripció que fa de la vida la Nonna_Carme la trobo inigualable, certament.

Endavant, doncs, gypsy! Hi ha molt per escriure i per això tenim aquestes mans! Les meves a vegades es cansen, però reneixen! Espero que el comentari et sigui grat!


Sergi

He posat córrer en comptes de corre!
I pot semblar que el relat és una mica fosc, però vaja, que crec que en l'escriptura hi ha d'haver de tot.

En comptes de mitjans he posat mijans! De l'únic que m'arrapenteixo és d'haver posat això de tenir una llum darrere meu o quelcom semblant... l'altre dia, esperant l'autobús, vaig estar a la llum del sol mitja hora a les tres de la tarda.

Jo pel meu cantó tinc ara un escepticisme destrossat i una poca fe a hores d'ara...
Vaig ser partidari del socialisme esanyol i català després de l'atemptat de Madrid.
No sé en què devia estar pensant, una flor no fa estiu.
Ara estic hibernant adonant-me una mica de la política mundial i l'única cosa que puc pensar és que s'ha perdut completament la transparència si n'hi havia hagut i que davant la crisi tothom protesta. I tot sembla que va igual.
No és millor guardar el que té un, conformar-se i deixar de protestar? Total, que rebem a canvi de protestar? Jo, poca cosa. Amb algun amic o amiga i pocs diners... si, crec que aquest és el camí correcte.
I així no hi ha ningú que demani excuses, que les nostres obligacions ja sabem quines són i ens cremen!
Buscar poca obligació és el truquillo, i anar agafant cultura i llegir de tant en tant el diari, i cuidar-se! Que la gent s'obsessiona amb el que li venen!