Fotografia color sèpia

No negaré que m’ha agradat retrobar-te tot i no creuar paraula. Comprovar que estaves bé malgrat els anys que han passat i que les notícies ja no parlin de tu.
Per un moment m’has fet trontollar en sortir del meu quadrat vital en no esperar-te allà, al final d’una marató. Sí, navegar per aquella inseguretat que tan t’agradava de mi, el fet de no controlar-ho tot, de ser tu qui mogués les fitxes i posés melodia de vespres.
Nou anys després continuaves essent aquell tipus esportista i discret que em va fascinar, però amic, t’he vist vell i segurament, més assenyat.
Lluny queden les trobades clandestines a l’àtic del centre just després del partit. Per un moment les he recordat i, inevitablement, he somrigut. Qui m’havia de dir a mi (i als que ens coneixien per separat) que després de veure’t encorbatat a la banqueta compartiríem una hamburguesa greixosa sota la llum de la Lluna en un impersonal temps? Després dels partits ni tu tenies temps pels amics ni jo pels meus. Temps mort a casa teva. Ara, només fotografies color sèpia al fons d’algun calaix oblidat.
Avui t’he vist creuar la meta i abraçar-te a ella, i saps? T’he observat contenta en recordar, i perquè he mirat el meu cantó i he vist que amb ell sóc feliç.
Que la vida ens creua amb persones que un dia marxaran, que són estacions de pas, i si en som conscients i assumim el risc de compartir-hi estones sense esperar-ne més, és possible no patir.
Avui he posat cara a l’omnipresent ella (que era lluny treballant durant aquelles vetllades) i per estrany que sembli, no l’he envejada.
Els tres actors érem feliços (abans i ara).