El Negre

No el sents, Carmeta? No sents com el Negre em reclama? Els seus miols ressonen dins el meu cap, incansables, penetrants... Em vol arrossegar a les putrefaccions fragants, rossegar-me els budells amb els seus ullals esmolats... Els sents, oi, Carmeta?

I mira que jo ho tenia tot perfectament planejat. Però ho hauria d'haver previst que res aniria bé quan se'm va creuar el maleït gat i em vaig aixecar d'un bot amb el peu esquerra!

Tu no et vares imaginar res, oi? quan em vaig aficionar a l'anatomia. Ni tampoc quan em quedava mirant esbalaït a la carnisseria com especejaven un porc, ara la cuixa, ara el llom, ara les costelles.

Diuen que és impossible, que no existeix el crim perfecte, que sempre s'acaba descobrint. Però, no t'has parat a pensar que només es coneixen els que fallen d'alguna manera? I els milers de crims perfectes que no han estat descoberts mai? Un mite, Carmeta, un mite!

I ja ho vaig veure als teus ulls, que no t'esperaves res! Quan vas sortir amb la maleïda sopera plena de tapioca, et vaig aferrissar pel braç i et vaig tallar la jugular, et vas quedar mirant-me amb els ulls esbatanats com si no entenguessis res de res. Jo ja tenia la galleda preparada per tal que no m'ho escampessis tot de sang, i anava amb el davantal de carnisser que havia comprat d'amagat dues setmanes abans.

El Negre, estarrufat, em mirava des del fons de l'estatge amb els ulls brillants, però jo el vaig ignorar. Mal fet! No ten pots fiar dels gats, i menys dels negres!

Ho tenia tot estudiat al mil·límetre. Un cop buida de sang, et vaig portar a la banyera i et vaig anar especejant lentament, gaudint de cada moment. Vaig separar cada tros seguint els muscles, els peus i les mans a part, els budells en una altre galleda, el fetge i el cor en una bossa...

De cop vaig veure que el Negre em mirava des del llindar de la porta, i duia la teva mà dreta aferrissada a la boca, la mateixa amb la que l'acaronaves cada vespre. Em vaig alçar just a temps de veure com d'un bot sortia per la finestra cap el celobert.

Vaig sortir darrera seu, i no em vaig adonar que la corda de la persiana se'm entortolligava al turmell. Al saltar a la terrassa des d'on el maleït gat em contemplava amb la teva mà, la corda va fer una estrebada i em vaig quedar penjat com un xoriço al mig de la façana.

Maleïda sort del collons! Tot planificat, i jo acabo penjat amb un davantal de carnisser i sense res a sota, cridant com un garrí.

I de reüll veia clarament com el Negre feia un miol que va sonar com un riure d'ultratomba! El mateix miol que no para de repetir-se dins el meu cap, Carmeta, sense parar, tota l'estona, dins del meu cap, Carmeta, dins del meu cap.